miniatura|Un Fairey Swordfish portant un torpede de pega Un bombarder torpediner és un avió militar dissenyat principalment per atacar vaixells amb torpedes aeris. Els torpediners van aparèixer just abans de la Primera Guerra Mundial gairebé tan bon punt es van construir avions capaços de transportar el pes d'un torpede, i van continuar sent un tipus d'avió important fins que van quedar obsolets pels míssils antivaixell. Van ser un element important en moltes batalles famoses de la Segona Guerra Mundial, en particular l'atac britànic a Tàrent, l'enfonsament del cuirassat alemany Bismarck, l'enfonsament del cuirassat britànic HMS Prince of Wales i el creuer de batalla britànic HMS Repulse i l'atac japonès a Pearl Harbor.
Tipus esquerra|miniatura|Una formació de Fairey Barracudas durant la Segona Guerra Mundial. Els torpediners van aparèixer immediatament abans de la Primera Guerra Mundial. En general, portaven torpedes dissenyats específicament per al llançament aeri, que eren més petits i lleugers que els utilitzats pels submarins i els vaixells de guerra de superfície. No obstant això, com que un torpede aerotransportat podia pesar fins a 2.000 lliures (910 kg), més del doble de la càrrega de bombes dels bombarders d'un sol motor contemporanis, l'avió que el transportava normalment havia d'estar especialment dissenyat per a aquest propòsit. Molts dels primers torpediners eren hidroavions, com el Short 184 (el primer avió que va enfonsar un vaixell amb un torpede), i el tren d'aterratge va haver de ser redissenyat perquè el torpede pogués ser llançat des de la línia central de l'avió.
Mentre que molts torpediners eren avions d'un sol motor, alguns avions multimotor també s'utilitzaren com a torpediners, amb el Mitsubishi G3M Nell i el Mitsubishi G4M Betty, que participaren en l'enfonsament de l'HMS Prince of Wales i Repulse. Altres avions bimotors o trimotors dissenyats o utilitzats com a torpediners inclouen el Mitsubishi Ki-67, el Savoia-Marchetti SM.79 "Sparviero", el CANT Z.1007, el Bristol Beaufort i el Bristol Beaufighter ("Torbeau"), el Junkers Ju 88, el Heinkel He 111, el B-25 Mitchell i molts altres.
Alguns avions a reacció de la postguerra (com l'Iliuixin Il-28T) van ser adaptats com a torpediners a finals dels anys 40 i 50. L'últim atac de torpediners conegut el van fer els Skyraiders de la Marina dels Estats Units contra la presa de Hwacheon durant la Guerra de Corea. La Força Aèria de Corea del Nord finalment va retirar els últims torpediners operatius del món a la dècada de 1980.
En un desenvolupament paral·lel, molts avions i helicòpters d'atac marítim han estat capaços de llançar torpedes guiats; tanmateix, generalment no se'ls coneix com a torpediners a causa de les seves capacitats de detecció i seguiment molt més grans, encara que segueixen sent tan capaços de fer atacs a vaixells de superfície com a submarins.
Història Molts estats majors de la marina van començar a apreciar la possibilitat d'utilitzar avions per llançar torpedes contra vaixells amarrats en el període anterior a la Primera Guerra Mundial. El capità Alessandro Guidoni, un capità naval italià, va experimentar amb la caiguda de pesos des d'un Farman MF.7 el 1912.Chant, Chris. The world's great bombers. Barnes and Noble, New York. 1990. la qual cosa va portar a Raúl Pateras Pescara i Guidoni a desenvolupar un bombarder torpediner dissenyat específicament des del qual es va llançar un torpede maniquí de 375 lliures el febrer de 1914 quan l'aeronau va abandonar el seu treball poc després que l'avió mostrés un rendiment inadequat. L'almirall Bradley A. Fiske de la Marina dels Estats Units va obtenir una patent el 1912 per a un avió que transportava torpedes titulada "Mètode i aparell per lliurar torpedes submarins des d'aeronaus ". Va suggerir que els avions atacarien de nit.US patent 1032394. Winston Churchill, com a primer lord de l'Almirallat des d'octubre de 1911 fins al maig de 1915, va ser un ferm defensor del poder aeri naval. Va establir el Royal Naval Air Service l'abril de 1912 i va prendre classes de vol per fomentar el desenvolupament de l'aviació. Churchill va ordenar a la RNAS que dissenyés observadors de reconeixement i torpediners per a la flota.Roskill. Steven Wentworth: Documents relating to the Royal Naval Air Service 1908-18, Navy Records Society, London, 1969.
Els primers torpediners miniatura|Short Folder 81 sent hissat a bord del creuer HMS Hermes L'Almirallat britànic va ordenar el hidroavió biplà Short Admiralty Type 81 com a avió de reconeixement. Va volar per primera vegada el juliol de 1913 i es va carregar a bord del creuer , que s'havia convertit per convertir-se en el primer transport d'hidroavions de la Royal Navy. Quan el rival Sopwith Special, dissenyat des del principi com un bombarder torpediner, no va poder aixecar la seva càrrega útil de l'aigua, Shorts va convertir el Type 81 per portar torpedes el juliol de 1914, just abans de l'esclat de la Primera Guerra Mundial.Barnes C.H. Shorts aircraft 1914-18: Putnam, London 1957.
El 28 de juliol de 1914, Arthur Longmore va llançar el primer torpede aeri, un torpede de 14 polzades de 810 lliures, des d'un Type 81 a la Royal Naval Air Station Calshot.Jackson 1993, p.20 Els cables de suport dels flotadors es van moure per permetre que el torpede es transportés per sobre de l'aigua i es va utilitzar un mecanisme d'alliberament ràpid especialment dissenyat.
El primer avió dissenyat des del principi com a bombarder torpedero va ser el hidroavió biplà de cinc places AD Seaplane Type 1000 o AD1. Tanmateix, va resultar ser un fracàs. Quan el prototip construït per J. Samuel White des de l'illa de Wight va volar per primera vegada el juny de 1916, es va trobar que era massa pesat i els seus puntals de flotador massa febles per a les operacions. La resta de comandes es van cancel·lar.Goodall, Mike. "Wight Elephants: Murray Sueter's Quest for a Large Military Aircraft". Air Enthusiast, No. 73, January/February 1998. Stamford, Lincs, UK:Key Publishing.
Primera Guerra Mundial miniatura|Un Sopwith Cuckoo llançant un torpede aeri durant la Primera Guerra Mundial El 12 d'agost de 1915, un hidroavió torpedero del Short 184 del Royal Naval Air Service va enfonsar un mercant turc al mar de Màrmara. Operava des del , un portahidroavions convertit en ferri. Equipat amb un hangar d'avions, Ben-my-Chree es va utilitzar per transportar fins a sis biplans amb les ales plegades cap enrere per reduir l'espai de transport.
Aquest va ser el primer vaixell enfonsat per un torpede llançat per aire. Cinc dies més tard, també va ser enfonsat un altre vaixell que proveïa les forces turques a la campanya de Gal·lípoli contra les tropes britàniques, australianes i neozelandeses.
La producció del Short 184 va continuar fins després de l'armistici de l'11 de novembre de 1918, amb un total de 936 construïts per diversos fabricants. Va servir en vuit marines, inclosa la Marina Imperial Japonesa, que les va construir sota llicència.Bruce J.M. The Short 184 Profile Publications, Leatherhead, England, 2001.
El primer bombarder torpediner dissenyat per operar des de portaavions va ser el Sopwith Cuckoo. Va ser volat per primera vegada el juny de 1917, va ser dissenyat per enlairar dels nous portaavions de la Royal Navy, però va haver d'aterrar en un camp d'aviació perquè els cables de parada, necessaris per aturar un avió durant l'aterratge en un vaixell, encara no s'havien perfeccionat. L'Almirallat planejava utilitzar cinc portaavions i 100-120 Cuckoos per atacar la flota alemanya d'alta mar, que s'havia refugiat a Kiel des de la batalla de Jutlàndia el 1916, però quan la guerra va acabar només s'havien completat 90 Cuckoos.Layman R.D. Naval aviation in the First World War: Its impact and influence. Caxton. London 2002.
El bombarder pesat bimotor Vickers Vimy va ser dissenyat per bombardejar ciutats alemanyes en retribució pels atacs aeris alemanys a Anglaterra. Va arribar massa tard als esquadrons a França per tenir un paper en la Primera Guerra Mundial. Si la guerra hagués continuat, s'hauria desplegat com a torpediner.
Anys d'entreguerres miniatura|El Hawker Horsley De les principals nacions marítimes, només la Gran Bretanya, el Japó i els Estats Units van desenvolupar torpediners transportats per portaavions després que les hostilitats cessessin a Europa. Inicialment, el Japó va comprar tant vaixells com avions a Gran Bretanya, ja que la Marina Imperial Japonesa es va modelar a la Royal Navy. Dels tres, només Gran Bretanya i Japó també van percebre la necessitat de torpediners terrestres, tot i que un nombre seria desenvolupat per altres països. Vorejats per oceans contra qualsevol possible enemic, els Estats Units van ignorar el desenvolupament dels bombarders torpediners d'avions terrestres.
El primer avió terrestre dissenyat específicament com a torpediner va ser el Hawker Horsley. A mitjans de la dècada de 1930, s'estaven desplegant els torpediners que començarien la Segona Guerra Mundial. El Fairey Swordfish va volar per primer cop el 1934, el Douglas TBD Devastator i el Mitsubishi G3M (Nell) el 1935 i el Nakajima B5N (Kate) i el Bristol Beaufort un any després.David, Donald (ed.), The complete encyclopaedia of world aircraft. Noble and Barnes, New York 1977.
Segona Guerra Mundial esquerra|miniatura|Un Bristol Beaufort carregat amb torpedes Fins i tot abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, la Royal Navy havia estudiat l'amenaça a la Mediterrània que representava la flota italiana, que tenia la seva base avançada al nou port de Tàrent, al "taló" d'Itàlia. El capità Lumley Lyster del portaavions va proposar que els seus torpediners Fairey Swordfish poguessin llançar un atac nocturn contra Tàrant. En aquell moment, la Royal Navy era l'única força del món amb aquesta capacitat. El Swordfish, un biplà de tres places, semblava antic, però la seva baixa velocitat de parada el convertia en una plataforma ideal per llançar torpedes a les aigües poc profundes de Tàrent. Els torpedes es van adaptar amb cables de filferro connectats al morro i aletes de fusta a la cua per frenar la seva caiguda i fer un impacte poc profund amb l'aigua, que tenia només 12 m (39 peus) de profunditat. miniatura|El cuirassat Littorio danyat després de l'atac de Tàrent
La nit de l'11 de novembre de 1940, 21 Swordfish va abandonar el nou portaavions . Alguns portaven bombes i bengales, però la força principal portava torpedes. Les maniobres britàniques i la manca de radar dels italians van permetre als britànics sorprendre la mal preparada flota italiana fondejada a Tàrent. Tres cuirassats van quedar fora de combat, la meitat de la flota italiana, per la pèrdua de dos Swordfishs. Dos aviadors van morir i dos més capturats. L'endemà, els cuirassats italians restants es van retirar a Nàpols, cedint el control de la Mediterrània als britànics.Stephen Martin: Grove, Eric Ed 1988. Sea Battles of World War Two in close-up. Ian Allan Shepperton. England.
El 6 d'abril de 1941, un sol Bristol Beaufort pilotat per l'Oficial de Vol Kenneth Campbell va atacar el cuirassat alemany Gneisenau al port de Brest a Bretanya, on ell i el seu vaixell germà, el Scharnhorst, es refugiaven sota una gran quantitat de canons antiaeris. Els altres cinc Beaufort de la missió no es van trobar a causa del mal temps. Campbell va rebre una Creu Victòria pòstuma per llançar el seu atac de torpedes en solitari, que va deixar Gneisenau fora de joc durant sis mesos.Robertson, Bruce: Beaufort Special, Ian Allan, Shepperton, England 1976