Esperança Martí i Salís (Barcelona, 13 de gener de 1935 - 17 de febrer de 2022) fou una dirigent de l'àmbit sanitari català, que va exercir de patrona vitalícia del Patronat de la Fundació Puigvert i va ocupar la presidenta de la Unió Catalana d'Hospitals. Col·laborà en la consolidació del model sanitari català. L'any 2000 rebé la Creu de Sant Jordi.
Biografia Esperança Martí i Salís va néixer en el si d'una família que regentava un establiment que era bar, fonda i botiga de queviures, a l'antic barri del Poblenou. Va fer els estudis de primària al Col·legi Barcino, situat al carrer de la Marina. Més tard, va estudiar a l'Acadèmia de Catalunya, al carrer Gran del Clot, on cursà primer els estudis de secundària i, després, el peritatge mercantil. Posteriorment, a l'Escola d'Alts Estudis Mercantils, va estudiar el professorat mercantil. Anys més tard, aparegué la normativa legal que ho feia possible, i va efectuar les proves necessàries i va presentar la tesina per obtenir la titulació en Ciències Empresarials. L'octubre de 1952 va començar a treballar a la secretaria de la Clínica Puigvert, situada a la cruïlla del passeig de Sant Joan amb el carrer de Provença. Els primers anys compaginava aquesta feina –a la qual només dedicava els matins– amb els seus estudis. Al 1956, el Doctor Antoni Puigvert i Gorro li va encarregar la reorganització administrativa i funcional de l'Institut d'Urologia que, des del 1952, dirigia a l'Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. En els anys següents l'Institut va anar creixent, en activitat, en mitjans i en prestigi, i es va anar transformant en el nucli que, uns anys després, donaria cos a la Fundació Puigvert
Però Martí no va passar directament de la Clínica a la Fundació. Abans, va agafar un llarg any sabàtic que va aprofitar per recórrer en cotxe quasi 70.000 km per Amèrica Central i del Sud. A Caracas, on vivia a casa d'uns amics del seu pare, mentre preparava l'esmentat viatge, va fer de manera transitòria de correctora de textos. Esperança Martí, activa i amb un afany de millora constant, va cursar un Màster en Administració i Direcció d‘Empreses a ESADE i, més endavant, el primer Màster en Administració i Direcció Hospitalària de l'Escuela de Gerencia Hospitalaria de Madrid. Més tard també seguí, a la Universitat Politècnica de Barcelona, un curs sobre Informàtica hospitalària.
El primer gran repte: la constitució de la Fundació Puigvert Quan a finals de 1961, Martí va tornar a Barcelona, el doctor Puigvert l'esperava amb un gran projecte: havia constituït la Fundació Puigvert, que fou classificada com a mixta benèfico-docent de caràcter particular, el 20 de juliol de 1961. Per materialitzar la seva idea, el Dr. Puigvert va demanar a l'Esperança Martí que l'ajudés. Un dels primers encàrrecs complexos assumits per l'Esperança Martí, en aquella època, fou la definició del Pla Director de la Fundació, que hauria de servir de base per a l'elaboració del projecte arquitectònic dels pavellons que calia edificar per tal de donar cos i forma a la Fundació. Esperança Martí va estructurar un model organitzatiu per a la Fundació que englobava dos àmbits d'actuació: el públic, per prestar assistència als pacients amb pocs recursos, atès que el Sistema de Previsió Social no estava encara creat, i el privat, amb pacients que hi accedien per rebre assistència particular. La idea era utilitzar uns serveis centrals comuns amb una potent plataforma tecnològica i un cos facultatiu únic i multidisciplinari, per tal de poder oferir una assistència de qualitat, a persones de qualsevol nivell econòmic i social. Aquest model ha estat, durant molts anys, diferent dels que existien a l'època. Al 1982 va ser nomenada Directora General de la Fundació Puigvert; al 2004 es convertí en la Presidenta del Patronat de la Fundació i posteriorment, al 2019, passà a ser Presidenta Honorífica.
Una visió pionera i avançada al seu temps Esperança Martí va tenir sempre una visió avançada de la gestió i l'organització hospitalària.
• Reconeixement del Servei de Nefrologia. El 1964, la Secció de Nefrologia que dirigia el doctor Gerardo del Río, disposà per primera vegada d'una dotació de ronyons artificials. Fou llavors que se li conferí la consideració de Servei, funcionalment i jeràrquicament autònom del Servei d'Urologia. Aquest reconeixement de personalitat pròpia a un Servei de Nefrologia fou el primer que es produïa a Espanya.
• Desenvolupament organitzatiu de l'Institut d'Urologia. Del 1964 al 1966, l'Esperança Martí en modificà l'organització, reformant l'organigrama i implantant una sèrie de circuits administratius, normatives de funcionament i d'instruments de gestió com els registres per al control de l'activitat assistencial realitzada, per a les sortides i retorn dels documents clínics de l'Arxiu i per als consums de material; els circuits per a la compra centralitzada de fàrmacs, materials i productes; la normativa d'entrades i sortides dels magatzems; i un quadre de comptes adaptat a l'activitat hospitalària, tot plegat per desenvolupar una completa comptabilitat general de gestió.
• Ètica i qualitat. El 1966 instituí dos comitès tècnics multidisciplinaris: el Comitè d'Ètica i el Comitè de Qualitat. Els integrants respectius definiren els criteris i els estàndards que cada comitè hauria de preservar. La percepció dels malalts de l'atenció rebuda, també es va tenir molt en compte i es prepararen uns qüestionaris per recollir les seves opinions i suggeriments. Aquests qüestionaris tingueren una gran utilitat i foren els primers que, amb aquest propòsit, s'utilitzaren en els hospitals de Catalunya.
• Escola d'Especialització de Postgraduats. A principi de 1967, Esperança Martí va normalitzar els Plans de Formació Inicial que havien desenvolupat, des de 1954, el doctor Puigvert i els seus col·laboradors. Els Plans comprenien programes teòrics anuals per a l'ensenyament de l'especialitat i de formació tutelada. Gràcies a aquesta planificació, i després de superar els tràmits, s'obtingué el reconeixement de l'Institut d'Urologia- Fundació Puigvert com a Escuela de Especialización de Post-Graduados, adscrita a la Universitat de Barcelona. Aquest va ser el primer reconeixement d'aquest tipus atorgat a un centre privat.
• Contracte amb la Seguretat Social. A mitjans de 1967, després de múltiples negociacions, l'Esperança Martí va signar amb l'Instituto Nacional de Previsión un concert per prestar assistència a malats a càrrec de la Seguretat Social. Amb aquesta signatura, la Institució va ser el primer hospital concertat d'Espanya.
• El reconeixement de l'Andrologia. A l'inici de 1968, Esperança Martí va aconseguir que el Patronat l'autoritzés a transformar la Secció d'Andrologia en un Servei independent. Aquest reconeixement, el primer del món, era la conseqüència del treball de l'equip liderat pel doctor J.M. Pomerol, que havia definit un sòlid cos de doctrina de l'especialitat. Amb aquesta decisió, la Fundació Puigvert establia definitivament les seves competències fundacionals: la Urologia, la Nefrologia i l'Andrologia, cadascuna representada per un Servei funcionalment independent.
El 1998 l'Executive Council of the European Academy of Andrology va reconèixer la Fundació Puigvert com a Training Center in Andrology. Només vint centres a Europa tenen aquesta acreditació i, a Espanya, només la Fundació.
• Incorporació de la Psicologia Clínica. L'any 1971, preocupada pel patiment emocional dels malalts en programa d'hemodiàlisi, l'Esperança Martí, en una experiència totalment pionera, va incorporar un psicòleg clínic al cos facultatiu de la Fundació. Més endavant la Psicologia Clínica es convertí en un servei independent que dona suport a les especialitats assistencials.
• Una revista mèdica pròpia. A l'inici de 1971, va crear la Revista Anales de la Fundación Puigvert, dedicada a la Urologia, la Nefrologia i l'Andrologia, les tres especialitats ja desenvolupades plenament per la Fundació.
• Del contracte laboral dels facultatius a la carrera professional. Durant els anys 1972 i 1973, Esperança Martí va signar els primers contractes laborals amb els integrants del cos facultatiu de la Fundació, cosa que, en aquella època, era un fet excepcional. En establir els contractes laborals, també va dissenyar i implantar un model de desenvolupament professional que regulava la promoció professional mitjançant el reconeixement de l'experiència i el mèrit. Aquesta decisió va fer que la Fundació fos, durant dècades, l'únic hospital d'Espanya que disposava del que s'anomenà amb els anys, carrera professional.
Esperança Martí i les institucions • Hospital de la Santa Creu i Sant Pau: L'abril de 1975 la Molt Il·lustre Administració (MIA), preocupada per la situació de l'Hospital, va anar a cercar l'ajuda de l'Esperança Martí. Aquesta, que inicialment es negà a assumir tal responsabilitat, va accedir-hi, però sota determinades condicions. La primera fou que seguiria ocupant amb una menor dedicació el seu càrrec de gerent de la Fundació Puigvert. La segona que exerciria el càrrec com a secretària executiva de la MIA, en funcions de directora general sense cap retribució, ni apoderament per signar en representació de l'Hospital. El pas d'Esperança Martí per la direcció de l'Hospital va comportar força innovacions. Una de les primeres fou la signatura de contractes laborals amb els integrants del cos facultatiu, i també la implantació d'un model de desenvolupament professional similar al que ja havia iniciat a la Fundació Puigvert. Durant els dos anys que gestionà l'Hospital, l'Esperança Martí va prendre mesures organitzatives que milloraren l'eficiència, la productivitat, la qualitat percebuda i, sobretot, els resultats sanitaris, socials i econòmics. Va implantar la comptabilitat general i analítica i aconseguí desenvolupar una informació per a la gestió. Augmentà les amortitzacions de forma important, a fi efecte d'iniciar la generació dels recursos que l'Hospital necessitava de manera urgent, i va tancar l'exercici de 1975 amb un petit superàvit, cosa mai vista abans en aquella institució. La tardor de 1976 l'Hospital estava en vies de recuperació. Després de seleccionar el gerent que s'havia de fer càrrec de la seva gestió, el tutelà en els seus primers mesos. Llavors, d'acord amb la MIA, Esperança Martí considerà finalitzat el seu compromís amb l'Hospital i tornà a dedicar-se plenament a la Fundació Puigvert.