La paret seca o pedra seca, i també pedra en sec,La pedra en sec, a una passa de ser declarada Bé d'Interès Cultural Immaterial és una tècnica de construcció tradicional i popular que consisteix a alçar murs de pedra sense utilitzar cap mena de material de cohesió, com morter o fang. Aquest procediment ancestral es duu a terme seleccionant, col·locant i encaixant professionalment pedres de diferents mides i formes extretes normalment dels camps. Amb aquesta tècnica es poden construir una àmplia varietat d'estructures i edificacions generalment relacionades amb l'agricultura i al món rural, per exemple murs, marges, barraques, pous, etc. miniatura|Detall d'un marge de pedra seca treballada a Mallorca miniatura|Barraca de pedra seca una mica esfondrada a la partida de la Cova del Duc, al terme municipal de l'Ametlla de Mar. miniatura|Paret seca en perfecte estat al Peak District, Derbyshire, Anglaterra. miniatura|Poblat iber de Sant Antoni, a Calaceit, amb evidents mostres de pedra seca. miniatura|El castell de Kumamoto, al Japó. miniatura|La prehistòrica Naveta des Tudons, cultura talaiòtica de Menorca, envoltada d'una tanca de pedra seca relativament moderna.
És una tècnica estesa per tota la Conca mediterrània pel seu característic terreny rocós, aquestes estructures configuren el paisatge i s'integra l'activitat humana amb la natura. Tot i això, també podem trobar exemples d'aquesta tècnica arreu del món i en diferents civilitzacions.
Les característiques constructives bàsicament estan determinades pel lligam amb una economia autosuficient, amb un terreny rocallós, amb l'ús de materials de l'entorn immediat i amb l'ús d'una tecnologia elemental assolida a nivell popular i transmesa a través de l'experiència. A més, aquesta tècnica usa pedres de dimensions més aviat reduïdes i amb poca elaboració prèvia.Reynés i Trias (2000). La construcció de pedra en sec a Mallorca. Consell de Mallorca. Promoció econòmica i ocupació. FODESMA
Malgrat que la pràctica d'aquesta tècnica de construcció estava en risc de desaparèixer per la falta de relleu generacional i transmissió de coneixements a causa de l'abandonament del camp, les males condicions laborals dels professionals (margenadors i picapedrers), diverses entitats i professionals d'aquesta tècnica reivindiquen la seva preservació com a valor patrimonial i model de desenvolupament en zones rurals sensibilitzant la població i les institucions per mitjà d'activitats, jornades i tallers. Per exemple la Setmana de la Pedra Seca, organitzada per l'Associació de Micropobles de Catalunya i l'Ajuntament de Torrebesses, que aquest any se celebra del 22 de novembre fins a l'1 de desembre.
Orígens Els historiadors situen els orígens d'aquesta tècnica a la Prehistòria, més concretament al període del Neolític (8000 aC), el qual va iniciar a les costes del Mediterrani de l’Orient Mitjà i posteriorment es va escampar per tota la zona mediterrània. Les societats primitives van observar que la natura els podia proporcionar aliments i que ells ho podien controlar pel seu benefici. Gràcies a aquest descobriment l'ésser humà, llavors nòmada i caçador, va transicionar cap al sedentarisme assentant-se en poblats i desenvolupant una societat basada en l'agricultura i la ramaderia. Aquest gran canvi va crear la necessitat d'infraestructures, tant per viure, treballar la terra, aprofitar l'aigua, refugiar-se, marcar els límits del camp, etc. La pedra extreta d'erms i camps de conreus va ser aprofitada i utilitzada com a matèria primera influenciada pel context geogràfic i el paisatge àrid i rocós que caracteritza la Mediterrània.
L'ofici La persona especialitzada en la construcció en pedra seca s'anomena marger,La pedra en sec a Mallorca. L'ofici Consell de Mallorca. Consultat 20 desembre 2010.Entrada a l'Alcover-Moll (DCVB) mestre marger, margener o margenera,Entrada de margener, margenera al DIECEntrada per margener-a al GDLC margenador o margenadoraJulio Montfort i Tena: El marjenador article sobre l'ofici amb un vocabulari de la pedra seca. Consultat el 20 desembre 2010. o paredador o paredaire."Cultura popular i d'arrel tradicional a Menorca" , Consell insular de Menorca, illa de Menorca. Consultat el 19 d'octubre del 2011.
miniatura|Treballs de construcció amb la tècnica de la pedra seca o paret seca. Il·lustració del Museu Valencià d'Etnologia S'ha de tenir en compte, però, que fins fa poc, gairebé tots els agricultors i pastors coneixien la tècnica, perquè cadascú ho havia de fer al seu tros o arreu del terreny, per despedregar o per crear construccions útils. Els pagesos més adinerats es podien permetre pagar un mestre marger que els vingués a fer alguna obra corrent o singular, però la gran majoria de pagesos ho feien ells mateixos. Pels camins i vies de pedra seca segurament es feien esforços de construcció comuns, especialment pels camins entre municipis, com també es devia fer per a altres construccions d'ús comú (com ara pletes als prats, baumes (balmes) convertides en pletes o aixoplucs, etc.).
El 1986 es crea a Sóller l'Escola de Margers, la gestió de la qual fou assumida dos anys després pel Consell de Mallorca. A partir d'aquest moment s'inicia una fase de recuperació de l'ofici, ajudada per l'especial conjuntura econòmica i gràcies a la intervenció institucional.
Des d'aleshores, el Consell ha dut a terme diversos cursos de formació de margers, inicialment a través del programa d'escoles taller, adreçat a joves d'entre setze i vint-i-quatre anys en atur, i a través del programa de tallers d'ocupació, que es dirigeix a aturats majors de vint-i-cinc anys. Aquests programes han demostrat ser molt útils, ja que l'ensenyament teòric i pràctic s'hi combina amb el treball real.
Actualment, el Consell de Mallorca organitza cursos d'iniciació a la construcció de pedra en sec per a no professionals, amb l'objectiu d'apropar aquesta tècnica a la població local i proporcionar els coneixements bàsics per fer petits treballs de manteniment.
Feines Adobar pedra consisteix a donar coa i cara a la pedra amb una eina de percussió o de tall, segons el tipus de pedra, i amb forma més o menys allargada per tal de facilitar-ne la col·locació i l'estabilitat. Aixecar el braó és aixecar un segon parament a l'interior del marge. Paredar és col·locar les filades de pedra que configuren el parament d'una paret seca de tal manera que quedin ben lligades i ofereixin solidesa al mur. Enqueixalar: enllaçar i travar les pedres d'una paret amb les d'una altra, endentant les pedres dins els queixals.
Eines L'utillatge del marger es relativament nombrós, amb un conjunt d'eines comunes a altres oficis de la construcció i altres específiques de la pedra en sec. A grans trets es poden agrupar les eines per la tasca en la qual intervenen, encara que una mateixa eina es pot utilitzar per a diferents treballs:
Eines d'extracció o trencament de la pedra Que serveixen per obrir, xapar a esflorar la pedra.: Picassa: eina composta d'una peça de ferro amb un ull central, en el qual hi va ficat un mànec de fusta que normalment està fet d'ullastre. Aquesta eina té un cap pla anomenat sola i l'altre cap és acabat en punta. L'eina serveix per trossejar la pedra. Manuella: barra de ferro amb els caps acerats i amb tall, que serveix per fer, en la pedra viva, els forats de les barrobinades o barrobins i també per fer les tasconeres. Gangalla: cada una de les dues peces de ferro que es col·loquen amb el tascó per esflorar una pedra. Tascó: peça de ferro de secció triangular molt afuada que serveix, entre altres coses, per obrir, xapar o esflorar una pedra. La tasconera és un procediment format pel tascó i dues gangalles per obrir, xapar o esflorar una pedra.
Eines de preparació del terreny Aixada pedrenyera: és una aixada robusta de dues cares. Una cara és de fulla horitzontal i l'altra, un prisma convergent en forma de punta. Cadascuna s'empra per feines diferents encara que bàsicament s'utilitza per eixermar i fer d'escombra Càvec: eina semblant a un llegó, més grossa, amb la peça metàl·lica triangular. Té la fulla de forma triangular i un poc corbada, ja que serveix per remoure la terra i agafar-la.
Eines d'adobament de la pedra Picassó o mitja picassa: el picassó és una eina composta d'una peça de ferro amb un ull central en el qual va ficat un mànec de fusta, té un cap pla de secció quadrada i un altre acabat en punta. El picassó tradicional té l'extrem de la sola més estret que els emprats actualment. Serveix per retocar les voreres d'una roca quan surt massa, escapçar una pedra que fa nosa i forjar les pedres grosses d'un marge. Martell de punta: el martell de punta és una eina composta de ferro amb un ull central en el qual va ficat un mànec de fusta, té un cap pla amb una petita concavitat anomenat sola i un altre acabat en punta. Hi ha dos tipus de martell de punta que es diferencien per les dimensions: el martell de punta petit, que serveix per paredar i el martell de punta gros serveix per adobar les pedres. Actualment hi ha una major diversitat de dimensions. N'hi ha dos tipus, el de punta petita i el de punta gros. El mànec és de fusta, tradicionalment d'ullastre (Olea europaea), i l'element percutor de ferro amb el cap acerat. Servei per adobar pedres i paredar i s'utilitza amb la mà. Martell de tall: el martell de tall és una eina composta d'una peça de ferro amb un ull central en el qual es fica un mànec de fusta. Té un cap pla anomenat sola i un altre en tall vertical (rastell). S'utilitza per adobar pedres de poca duresa i és una eina molt comuna a Llucmajor (Mallorca). És un mànec de fusta, normalment d'ullastre, de 40 cm i una peça de ferro de 17 cm de llargària. Amb un pes de 1,1 kg. L'element percutor de ferro amb el cap acerat. Serveix per adobar les pedres de menor duresa. És una eina comuna a Llucmajor i a zones de materials tous, mentre es desconeix a la serra de Tramuntana. L'eina s'agafa amb una mà. La sola i el rastell s'empren per adobar la pedra i donar-li cara i coa. Talòs: el talòs és una eina de ferro de secció quadrada, amb un cap amb forma de cabota i l'altre extrem de forma triangular. Aquesta eina és una pròpia dels picadors de pedra, però l'han adoptada els margers per adobar més acuradament la pedra, especialment per fer cantoneres i marges enqueixalats, i substitueixen el martell de punta. Mida 22,3 cm de llargària i 3 cm de tall i pesa 0,36 kg. Es pren amb una mà i amb l'altra es colpeja amb la maceta sobre la cabota. El talòs s'ha d'aguantar obliquament i mantenir el tall paral·lel a la línia de tall.
Eines de desplaçament o de palanques Perpal: el perpal és una barra de ferro o de fusta amb una ungla en un dels dos caps que serveix per fer palanca i treure les pedres. Les mides poden ser diverses i segons la mida tenim un perpal gros o un perpal mitjà. Perpalina: perpal petit utilitzat per compondre les pedres més grosses d'un marge. Barra cilíndrica de ferro amb una ungla al cap de 87 cm de llargària total, l'ungla del qual té 5 cm de llargària, amb l'acer de 3,2 cm d'amplària. El pes és de 3 kg. Serveix per fer palanca per moure les pedres de grans dimensions o compondre les peces més grosses d'un marge. D'una manera similar al perpal, l'eina es fa bascular amb les dues mans. Matràs: piló de fusta de forma cilíndrica i d'uns 20 centímetres de gruixa, reforçat amb cercles de ferro. La part superior, molt més prima, fa de mànec. Serveix per pitjar les pedres d'un empedrat. Senalla: recipient fet de llatra, espart o palma i modernament de goma. És més ampla de boca que de baix i té dues anses. Serveix per transportar pedres i terra.