La Història general de la natura i teoria del cel (en alemany: Allgemeine Naturgeschichte und Theorie des Himmels) és una obra d'Immanuel Kant, confegida el 1755 i que publicà anònimament en el mateix any.El mateix Kant indica que publicà l'obra el 1755 «sense fer-hi constar el meu nom», i que a més «fou poc divulgada», en el «Pròleg» del seu posterior escrit Der einzig mögliche Beweisgrund zu einer Demonstration des Daseins Gottes, del 1763. Cf. L'únic fonament possible d'una demostració de l'existència de Déu; trad. de J. M. Quintanas; Barcelona, PPU, 1989 {ISBN 84-7665-474-X}, p. 48. En el text del 1763 es dona (2a part, 7a consideració) un resum de la teoria publicada el 1755.
El títol original sencer és: Allgemeine Naturgeschichte und Theorie des Himmels, oder Versuch von der Verfassung und dem mechanischen Ursprunge donis ganzen Weltgebäudes nach Newtonischen Grundsätzen abgehandelt, i es traduiria per: Història general de la natura i teoria del cel, o assaig sobre la constitució i l'origen mecànic de tota la construcció del món, tractat seguint principis newtonians.
Per a Kant, el sistema solar és una versió reduïda dels sistemes que es poden observar de les estreles fixes, com ara el sistema de la Via Làctia i altres galàxies. Segons Kant, els sistemes solars i les galàxies naixen i desapareixen de manera periòdica a partir d'una protonebulosa, i en procés es condensen els planetes disgregats. Amb aquesta teoria, s'apropa a les idees actuals sobre cosmogonia més que no pas el seu coetani Pierre-Simon Laplace (1796). De tota manera, sovint es parla de totes dues teories com una de sola, la teoria de Kant-Laplace respecte a l'origen del sistema solar, coneguda també com la teoria de la nebulosa protosolar.
En la tercera part el llibre, "Sobre els habitants dels astres" (Von den Bewohnern der Gestirne), Kant desenvolupa una teoria de la vida extraterrestre.
Contingut Prefaci Després de la dedicatòria a Frederic el Gran, Kant exposa en el prefaci les dificultats religioses que significava en el seu temps una deducció mecanicista de la creació; ell, però, creu conciliables mecanicisme i religió: l'exactitud i perfecció de les lleis mecàniques apunten cap a un origen diví; el mateix pot dir-se de la independència de la natura, mostra de la potència divina en crear-la.Allgemeine Naturgeschichte und Theorie des Himmels, Akademische Ausgabe, tom I, p. 217 («Ak, I»); Historia general de la naturaleza y teoría del cielo, trad. de J. E. Llunqt, Buenos Aires, 1969, p. 1. Kant pensa, a més a més, que el mecanicisme i el finalisme són conciliables: així, amb les lleis mecàniques s'ha passat de l'inicial caos al bon ordre del cosmos. Kant assegura que hi ha d'haver una causa primordial de la natura i la seua harmonia, la qual és Déu. El pròleg es completa amb observacions metodològiques sobre l'assaig, incloent-hi el reconeixement de les deficiències matemàtiques —que confia que seran esmenades amb el temps, i es confirmarà així la teoria exposada—, i l'esment d'algunes de les seues principals influències: Descartes (de qui elogia el mètode i la recerca de senzillesa en la formulació de lleis naturals), Newton, Wright de Durham (que va suggerir al 1751 que les estreles fixes eren parts de sistemes d'astres), Pierre Louis Moreau de Maupertuis (que considerava que les nebuloses eren sistemes d'estreles).Vegeu el «Prefacio», en Ak. I, 221ss; trad., pàg. 7ss (espanyol).
Abans d'entrar en l'assaig pròpiament dit, Kant proposa un índex i un esquema dels conceptes bàsics del sistema universal de Newton, necessaris per a entendre l'assaig: la llei de la inèrcia, els conceptes d'atracció i gravitació, etc.Ak. I, 237 ss; trad. 29 ss.Ak. I, 243 ss; trad., 37 ss.
Primera part Encapçalada per una cita del poeta anglés Alexander Pope, la primera part, titulada "Esquema de la constitució sistemàtica entre les estreles fixes, i de la pluralitat d'aquests sistemes d'estreles fixes", s'inicia tractant sobre la constitució sistemàtica de les estreles fixes i sobre la infinitud de l'univers.Vegeu Ak. I, 247; trad., 43. Tot i l'aparent desordre de les anomenades estreles fixes, n'hi ha un ordre. Per exemple, la Via Làctia es troba en un pla (Kant planteja una hipòtesi sobre la raó d'aquest fet), de manera semblant al que succeeix amb el sistema solar, i això ve a demostrar l'analogia i homogeneïtat de les lleis de la natura. La Via Làctia és un sistema d'estreles; les nebuloses de Maupertuis són d'altres "vies làcties". Cal inferir-ne el concepte d'un sistema superior al qual se subordinen aquests sistemes, les galàxies. Després de noves reflexions sobre la infinitud abismal de l'univers, mostra per a Kant de la potència divina, l'autor conclou aquesta part plantejant una hipòtesi, a partir de la llei de la continuïtat en la natura (natura senar facit saltus), sobre la possibilitat que hi haja planetes més enllà de Saturn en el sistema solar, sobre l'excentricitat de les òrbites, la distància dels planetes respecte al sol i sobre els cometes (que serien el pas següent de la sèrie planetària).Ak. I, 247 ss; trad., 45 ss.
Segona part La segona part té el llarg títol "Sobre l'estat primitiu de la natura. La formació dels cossos celestes. Les causes del seu moviment i la seua relació sistemàtica, tant dins de l'estructura planetària especialment, com també respecte de tota la Creació".Vegeu Ak. I, 259; trad., 61. Així com la primera part, la segona s'encapçala amb una cita d'Alexander Pope; però, a diferència d'aquella, es divideix en capítols.
Capítol 1: "Sobre l'origen de l'estructura planetària en general i de les causes dels seus moviments" Hi ha indicis, opina Kant, d'una causa única per al moviment global del sistema solar. Newton, no sabent-ne explicar la causa, al·ludí a la intervenció de la mà de Déu com a raó d'aquest moviment. Kant, però, creu que s'ha d'harmonitzar la teoria newtoniana de la gravitació amb aquest fet no explicat: i això és possible amb una "història del cel". En aquest assaig, segons Kant, aquesta història es presenta com a hipòtesi, però es pot contrastar matemàticament. En el discurs de Kant, parteix del supòsit d'un caos inicial de la matèria i els elements; ara bé, la matèria té una tendència (impresa per Déu) cap a l'autoorganització. El moviment des d'aquest caos primigeni comença per la força de la gravetat. A aquesta s'oposa, pensa Kant, la força de repulsió; el resultat del conflicte d'aquestes forces són els moviments corbs. Prenent el sistema solar com a model, Kant descriu com es degué formar el sol, com van sorgir òrbites i planetes al voltant seu, per què aquestes òrbites s'estengueren en un pla comú. Explica també la raó de l'excentricitat de les òrbites (que no formen pas cercles perfectes) i de les irregularitats en el pla comú.Ak. I, 261 ss; trad. p. 63 ss.
Cap. 2. "Sobre la diferent densitat dels planetes i la relació de les seues masses" En aquest capítol, Kant argumenta la raó de les diferències de densitat entre els planetes, al mateix temps que critica a Newton per haver recorregut al finalisme teològic per a explicar-les. S'hi parla, a més, de la relació entre la densitat del sol i la dels planetes, les relacions entre les densitats d'aquests, així com entre els planetes i els seus satèl·lits; tot seguit, s'aplica a les masses dels planetes. Es calcula la probable densitat del caos inicial de la matèria. La teoria que Kant presenta es confirma gràcies a Georges-Louis Leclerc, comte de Buffon, que va determinar que la mitjana de la densitat dels planetes equival a la del sol.Ak. I, 269 ss; trad., 75 ss.
Cap. 3. "Sobre l'excentricitat de les òrbites planetàries i l'origen dels cometes" D'acord amb el principi leibnizià de continuïtat ("la natura no fa salts"), Kant considera que els cometes són diferents dels planetes només en el grau, a més a més de suposar que hi ha d'haver altres planetes darrere de Saturn (cosa que s'ignorava el 1755). Després de tractar el tema de l'excentricitat de les òrbites i en concret dels casos de Mart i Mercuri, la resta del capítol es dedica al moviment dels cometes, la seua formació i constitució.
Cap. 4. "Sobre l'origen de la lluna i dels moviments dels planetes al voltant del seu eix" En el capítol quart, l'autor tracta sobre l'origen dels satèl·lits o llunes, sobre l'origen del seu moviment i el pla en què es dona. Hi parla també de quines condicions es requereixen perquè un planeta tinga llunes; la relació de la rotació del planeta amb el moviment dels satèl·lits, etc. Comenta, sense resoldre'l, el problema de la rotació de la Lluna terrestre, tema d'un concurs proposat el 1754 per l'Acadèmia Berlinesa de les Ciències. Després, explica que l'obliqüitat de l'eclíptica dels planetes es deu al repartiment desigual de la matèria, i sobretot a les desigualtats en la superfície dels planetes. L'eix de Júpiter és perpendicular al pla comú de les òrbites planetàries, diu Kant perquè encara és un planeta en formació. El capítol acaba tractant sobre l'excentricitat de Saturn.Ak. I, 283 ss; trad., 97 ss.
Cap. 5. "Sobre l'origen de l'anell de Saturn i càlcul de la rotació diària d'aquest planeta segons les seues relacions" En aquest capítol l'autor tracta el tema de la formació de Saturn, que hauria estat, segons ell, semblant a la dels cometes, i dona una explicació mecànica de l'origen dels anells de Saturn. Després d'un parèntesi en què torna a dir que la natura, en el seu pas del caos a l'ordre, mostra la intel·ligència de Déu en la disposició d'un cosmos harmònic per a benefici de tots els éssers, torna al tema de Saturn: Kant tracta sobre la velocitat de rotació d'aquest planeta, i continua amb una hipòtesi sobre el seu aplatament (que en aquest moment, diu Kant, no s'havia observat encara); recorre a les opinions de Huygens i Newton sobre la relació de la força d'atracció gravitatòria dels planetes amb la seua densitat. Parla sobre els anells de Saturn, sobre la velocitat de rotació i llança una altra hipòtesi, per a explicar l'existència d'intervals de separació entre els anells. Entre els planetes del sistema solar, només Saturn té anells i aquests procedeixen, segons Kant, del mateix planeta. El capítol conclou amb el supòsit fictici que hi hagués hagut un anell de la Terra; que concorda aparentment, observa Kant, amb certs passatges del Gènesi.Ak. I, 290 ss; trad., 107 ss.
Cap. 6. «Sobre la llum zodiacal» En el breu capítol sisé, Kant exposa la seua opinió sobre la qüestió de si hi ha un anell al Sol. Conclou que la llum zodiacal, o la corona solar si fos un anell, no n'és pas com el de Saturn.Ak. I, 304 ss; trad., 125 ss.
Cap. 7. «Sobre la Creació en tot l'abast de la seua infinitud, tant en l'espai com en el temps»