El naixement de la tragèdia des de l'esperit de la música és una obra del filòsof alemany Friedrich Wilhem Nietzsche que es va publicar el 1872, quan tenia 28 anys. Es reedità el 1886, amb el títol El naixement de la tragèdia o hel·lenisme i pessimisme (Die Geburt der Tragödie, Oder: Griechentum und Pessimismus).

Aquest assaig, un híbrid de filologia i filosofia, s'estén sobre el naixement de la tragèdia àtica, els motius estètics que la inspiraren i les causes de la seua desaparició.

Projecte El llibre desenvolupa la tesi que dues grans forces contràries regeixen l'art: la dionisíaca i l'apol·línia. Aquestes dues forces, unides durant un temps en la tragèdia grega, s'haurien tornat a separar pel triomf de la racionalitat amb Eurípides i Sòcrates. Nietzsche esperava de trobar la unió del principi dionisíac i l'apol·lini en el músic i compositor Richard Wagner, a qui dedicà El naixement de la tragèdia:

Haurem fet molt per la ciència estètica quan hàgem arribat no sols a l'observació lògica, sinó també a la certesa immediata d'aquesta posició segons la qual l'evolució de l'art està vinculada a la dualitat del principi dionisíac i l'apol·lini: de la mateixa manera que la dualitat de sexes genera vida enmig de lluites contínues i només amb acostaments periòdics.Capítol 1.

Gènesi i composició El naixement de la tragèdia formava part d'un projecte més ampli, començat cap al març del 1870, un projecte de recerca sobre l'antiga civilització grega.Charles Andler, Nietzsche, sa vie et sa pensée, II, pàg. 221. En destaquen textos com «L'estat entre els grecs», «Sòcrates i la tragèdia» (que correspon als capítols 8 al 15) i «La visió dionisíaca del món. Drama musical grec» que esdevindran conferències impartides el 18 de gener i l'11 de febrer del 1870 a Basilea.

L'assaig fou objecte d'un primer esborrany el febrer del 1871 i d'un segon al març del mateix any. Els darrers capítols s'hi afegiren al voltant de novembre i desembre del mateix any. El text final consta d'una dedicatòria a Richard Wagner i 25 capítols. Es publicà el desembre del 1871 (però la portada està datada amb el 1872) per Ernst Wilhelm Fritzsch a Leipzig, amb el títol d'El naixement de la tragèdia des de l'esperit de la música. Una segona edició, preparada el 1874, la publicà el 1878 un altre editor, Ernst Schmeitzner.

A l'edició del 1886 s'afegí Assaig sobre l'autocrítica, en què Nietzsche destaca el caràcter prematur i maldestre de la seua primera obra, i el subtítol d'aquesta edició esdevingué Hel·lenisme i pessimisme.

Títol i subtítol El títol de l'obra juga amb el doble sentit del terme «tragèdia». D'una banda, la tragèdia fa referència al gènere literari la genealogia del qual proposa Nietzsche. D'altra banda, la tragèdia es refereix a «al drama provocat per la seua desaparició».

Quan l'obra es reedità el 1886, Nietzsche va canviar el primer subtítol, «Des de l'esperit de la música», per «Hel·lenisme i pessimisme». Aquest nou subtítol pretén centrar-se en la qüestió central d'El naixement de la tragèdia, és a dir, com els grecs arriben a superar el sentiment que la vida no paga la pena de ser viscuda.Félix St-Germain, La Naissance de la tragédie: une interprétation à partir du corps, mémoire de maîtrise sous la direction de Marie-André Ricard, Université Laval, 2019, pàg. 24-25.

Temes principals El mateix Nietzsche assenyalà, en Assaig sobre l'autocrítica, el caràcter «impossible» de la seua obra,Vegeu Essai d'auto-critique, § 3. i els comentaristes n'han destacat posteriorment la seva obscuritat i la dificultat de derivar-ne una organització precisa.Aaron Ridley, «Redemption through Art: The Birth of Tragedy», en Routledge Philosophy Guidebook to Nietzsche on Art.

Nietzsche, però, exposà els principals temes i preguntes que s'hi plantejaven: els grecs, que clàssicament són vists com un poble feliç i seré, necessitaven la tragèdia, i la mateixa sobreabundància de la seua força vital sembla intrínsecament lligada a un pessimisme que aquesta tragèdia revela en forma de recerca dels fets terribles, de necessitat de les coses horribles. Llavors, Nietzsche es fa aquestes preguntes: per què aquest art grec, per què la tragèdia? I què és l'esperit dionisíac?

Segons Aaron Ridley,«Redemption through Art: The Birth of Tragedy», en Routledge Philosophy Guidebook to Nietzsche on Art, p. 13. aquests temes tractats per Nietzsche en El naixement de la tragèdia estan disposats de manera concèntrica: al bell mig hi ha la individualitat de l'ésser humà, la seua existència separada, que és una il·lusió apol·línia. Aquesta il·lusió es revela en la tragèdia, en què s'uneixen les forces estètiques apol·línies i dionisíaques. Amb la tragèdia, l'individu es troba confrontat amb el pensament tràgic que és al cor de la seua existència.

L'origen musical de la tragèdia Per a Nietzsche, la tragèdia s'origina en la música i s'hi comprèn veritablement. Reprenent la idea d'Arthur Schopenhauer que la música és una afirmació de la vida, una expressió d'una voluntat de viure universal i primitiva, l'autor fa nàixer l'art dramàtic a partir de les cançons primàries en honor a Dionís.

En una carta a Georg Brandes datada del 27 de març del 1888, Nietzsche insisteix explícitament que sense la música, la vida mateixa no seria més que un «error». El grec, en la seua processó dionisíaca, en la seua dansa pagana, desperta les forces de la natura i les sotmet al poder harmonitzador del cor. El cant del cor és el fonament de la tragèdia, és una suma d'individus que són un de sol i canten la plenitud. D'ell sorgeixen els personatges que coneixem entre els autors tràgics clàssics (Èsquil, Sòfocles i Eurípides): primer Dionís, després els herois i altres déus presents en els poemes homèrics.

Pensament tràgic Aquesta concepció del teatre antic permet a Nietzsche acostar-se a un tema que li agrada: el pensament tràgic. L'esperit tràgic es podria concebre com una acceptació del món tal com és en la seua presència immediata i la seua aspror, sense esperar un «més enllà». És el gaudi dels plaers terrenals i l'acceptació dels mals que els acompanyen: els drames de la vida de l'individu es viuen amb humilitat i estoïcisme. No serveix de res buscar un ideal, una condició de vida perfecta que siga un model: s'ha de rebre la vida en la seua plenitud com un animal. Nietzsche afirma que aquest esperit tràgic que sorgeix de la tragèdia continua en els dos primers autors tràgics clàssics grecs, Èsquil i Sòfocles, però que està irremeiablement afeblit en el tercer, Eurípides.

La mort del pensament tràgic i l'adveniment del nihilisme Nietzsche opina que Eurípides és el principal responsable de la mort de la filosofia tràgica, ja que és el primer que trenca amb el pessimisme. El pessimisme es defineix ací com un respecte fonamental per aquest atordiment que se sent enfront dels misteris i dolors del món. En Eurípides simplement apareix l'optimisme: una actitud envers el món que estableix un ideal i que s'instal·larà en la ment dels pobles futurs. La tragèdia d'Eurípides sembla rebutjar l'espectador de l'escena i el situa en una posició crítica respecte al que està passant al seu davant. S'«il·lumina», és a dir, els personatges se li apareixen com a portadors d'idees que podrà analitzar i jutjar més que no pas apreciar en una relació plena i simplement estètica.

És per aquesta observació que l'assaig de Nietzsche va més enllà del simple camp de l'estètica, perquè Eurípides és per a la tragèdia allò que Sòcrates és per a la filosofia: un revolucionari que escampa les idees modernes. Crític de la realitat en la seua simple aparença sensible i estètica, Sòcrates és l'enverinador de la filosofia i de la vida tràgica. Sembra un positivisme en les seues idees que el converteix en el pare del racionalisme.

Les societats actuals són hereves de Sòcrates i del seu deixeble: Plató (tot i que la relació amb la dimensió dionisíaca en els diàlegs de Plató continuarà essent ambivalent. Això és així perquè Plató hauria cremat, segons la llegenda, les seues tragèdies juvenils per a ser alumne de Sòcrates). Han perdut aquesta tràgica relació amb el món i sembla que busquen una veritat que s'amaga més enllà de les coses i que es puga assolir, hòmens que cerquen un ideal, una moralitat. Dionís s'ha adormit i Apol·lo lluu només per a les «idees», quimeres que ens allunyen de la vida. És l'adveniment entre la gent del que Nietzsche anomenarà «nihilisme».

Dionís i Apol·lo: dues forces fonamentals La tesi principal de l'assaig és que l'art es fonamenta en dues nocions que la Grècia dels períodes arcaic i clàssic va saber barrejar amb el geni més gran. Aquestes dues nocions corresponen a dues pulsions fonamentals i les simbolitzen dos déus grecs: Dionís i Apol·lo.

Apol·lo Apol·lo representa el somni, la interpretació, l'oracle, la desdoblament del món, el do del sentit, la canalització i la conformació de les forces de la natura.«…l'art plàstic, l'apol·lini; i l'art no plàstic de la música, el de Dionís...»Apol·lo, el déu que sedueix, és, d'acord amb Nietzsche, un déu de la mirada, de la visió i de l'aparença: ens mostra un món bell lluny del sofriment, el món dels déus de l'Olimp.

En Homer, per contra, tot resta en primer pla: des dels epítets i els colors fins a l'exactitud i la regularitat de l'hexàmetre dactílic. Apol·lo naix i és venerat a l'oracle de Delos: Delos significa claredat, lluminositat sota la mirada del déu i dels humans. Claredat en el pensament també. Apol·lo prefigura la noció de veritat clara i diferent en la filosofia occidental; com ara: per a dur la seua raó cap a la veritat. Més endavant, René Descartes decideix «no entendre res més en [els seus] judicis que allò que es presentàs tan clarament i tan distintivament a [la seua] ment, [que no tindria] ocasió de dubtar-ne» (Discurs del mètode, 2a part).

Apol·lo és el déu de la claredat i la nitidesa de la visió i el coneixement. La idea de claredat es relaciona amb el problema de la definició: per a definir una cosa, he de saber què és, per tant, he de veure-la (en grec: veig = orô, ho sé perquè ho he vist = oïda). La seua illa, Delos la Clara, no és enlluernadora: ho podem veure clarament. Dia i nit. Claredat dels epítets homèrics. Principi d'individuació.

Aquestes característiques es troben en la manera com els grecs miren el seu paisatge: perquè ací és on la paraula «definir» pren el seu significat. Els perfils, la línia que l'ull perd, torna a trobar i perd: no són ones: sinó massa primes. La precisió de les distàncies. Horizô ('tancar', 'delimitar' o 'definir' en grec, ve de a Horos = 'muntanya'), en català «horitzó», que «determina i tanca»: perfecció tancada no infinita: el Partenó, no la catedral. Apol·lo és el déu del «Coneix-te a tu mateix», inscrit al frontó del temple de Delfos. La seua moralitat: «Res en desmesura».

L'escultura, diu Nietzsche, es diferencia de l'art dramàtic perquè és d'essència apol·línia, ja que consisteix en una conformació, una obra i una reflexió sobre la matèria.

Dionís