Història de Jacques Casanova de la Seingalt veneciana, escrita per ell mateix a Dux, Bohèmia és el títol que li va donar l'autor, Giacomo Casanova.
El manuscrit, escrit en francés entre el 1789 i la seua mort, el 1798, restà amb la seua família durant més de 20 anys sense ser publicat. A partir del 1822, comprat per l'editor alemany Friedrich Arnold Brockhaus, el text, traduït a l'alemany, retraduït al francés, piratejat, reescrit i exporgat, fou objecte d'algunes edicions mediocres amb títols que oferien variacions sobre Memòries de Casanova, nom habitual amb què l'obra va ser coneguda durant molt de temps. L'any 1834, el seu contingut llibertí, considerat escandalós, feu que l'Església catòlica l'inclogués en el seu Índex de llibres prohibits, juntament amb totes les obres de l'autor. No va ser fins al 1960 que Brockhaus començà a publicar-ne una edició conforme al manuscrit de Casanova, amb el títol Histoire de ma vie.
El de febrer del 2010, la Biblioteca Nacional de França va adquirir, gràcies al mecenatge, el manuscrit original, d'un membre de la família de Friedrich Arnold Brockhaus.
La història de la meva vida es considera un monument literari, tant per l'estil i el contingut eròtic, com per ser un testimoni especialment ric de la societat: Blaise Cendrars considera que "les Memòries de Casanova són l'autèntica Enciclopèdia del segle XVIII",Blaise Cendrars, «Pro domo» (prefaci a la reedició de La Fin du monde filmée par l'Ange N.-D.) 1949. i Francis Lacassin hi veu "... una obra que és al segle de Lluís XV el que són les Memòries de Saint-Simon al segle de Lluís XIV".Francis Lacassin, «Casanova, ou le Saint-Simon des gens qui ne roulent pas en carrosse», prefaci a l'Histoire de ma vie, Bouquins, 1993.
Una novel·la viscuda La vida de Casanova és una vertadera novel·la. Les seues Memòries narren les seues aventures per Europa, que també fou abat, soldat, historiador, antiquari, home de lletres, poeta, violinista, químic, mag, espia i fins i tot industrial. No hi ha dubte que sense el seu amor desenfrenat per l'aventura, la seua invencible inclinació a la vida lliure, la seua frivolitat i la seua presumpció, sovint subtil i enginyosa, Casanova no hauria estat capaç d'immortalitzar un nom considerat en la història de la ciència o la diplomàcia.
A Venècia, on va nàixer, el seu rostre agradable, les seues maneres fàcils, el seu discurs fàcil i persuasiu li van obrir cases i palaus aristocràtics. Hi rebé ordes menors del patriarca abans que les intrigues romàntiques el conduïssen a la seua expulsió del seminari. El tancaren a la presó al Fort Saint-André, d'on va eixir al cap d'uns dies. Instigat per sa mare, actriu de Varsòvia, que havia somniat per a ell grans funcions en l'Església, va anar a Nàpols, visità algunes ciutats i arribà a Roma, on va agradar immediatament al cardenal Acquaviva, al servei del qual entrà. Ben rebut per Benet XIV, semblava destinat a un futur brillant quan va caure sobtadament en desgràcia.
Deixant la sotana, es posa l'uniforme militar per entrar al servei de Venècia. Perd tots els diners en el joc i empenya les joies. Quan ix de permís cap a Istanbul, perd el passaport que havia rebut del cardenal en el camí; s'atura a Ancona i es va fer amic de les actrius que hi havia. Un dia cau entre soldats espanyols de l'exèrcit que ocupava el país i és fet presoner. Un cop fugit, s'embarca l'any 1745 cap a Istanbul, on coneix el famós Ahmad Paixà Bonneval i aviat torna a Venècia on deixa l'uniforme militar.
Arruïnat pel joc, agafa una feina de violinista al Teatre Saint-Samuel; salva la vida al senador de Bragadino quan, colpejat per l'apoplexia, es va sufocar sota una unció de mercuri ordenada per un metge. Guarit, el malalt rep a casa el seu salvador, a qui creu iniciat en les ciències ocultes. Adoptat i tractat com un fill, Casanova, enriquit, porta una vida de bogeria i desordre. Convocat davant tres tribunals alhora, fuig, i Verona, Milà, Màntua, Ferrara, Bolonya i Cesena esdevenen l'escenari de les seues gestes. Havent-se refugiat a Parma en companyia d'una jove francesa d'aire misteriós i romàntic, de la qual es veu obligat a separar-se a Ginebra, torna a Venècia on cerca els mitjans per a viure del joc. És llavors quan arriba a París, que aviat abandona per tornar a Venècia, on els inquisidors de l'estat el fan detenir i el tanquen a la famosa presó veneciana de Plombs el 1755. La història de la seua fugida es va publicar a part, la Història de la meua fugida de les presons de la República de Venècia, anomenada els Plombs, Praga, 1788. miniatura|Casanova [esquerra] i la levita anglesa (preservatiu), gravat que il·lustra l'edició de Rozez del 1872 de les Memòries Arribat a París l'any 1757, el seu entusiasme, el seu enginy, el seu do de gents i el seu bon humor l'introdueixen en l'alta societat. Es va posar en contacte amb Richelieu, Crébillon, Voisenon, Fontenelle, Favart, Rousseau, etc. Rebut per la supersticiosa duquessa de Chartres, practica amb ella una forma personal de la guematria de la càbala, com si fos un oracle particular.Cf. Bernhard Marr, «La Kabbale de Jacques Casanova» suivi de «Remarques de Grillot de Givry», in Casanova, Bouquins, t. II, 1157-1177 (d'abord parus dans l'édition de la Sirène (1924-1935), t. III (1926), IX-XXXI).
El cardenal de Bernis, a qui havia conegut com a ambaixador a Venècia, després d'haver parlat d'ell amb el duc de Choiseul com un home experimentat, un expert en finances, convenç Joseph Pâris Duverney que havia inventat un admirable pla de loteria. Va convéncer tothom, inclòs Jean le Rond d'Alembert, que hi fou implicat com a expert en matemàtiques, i va obtenir una pensió de quatre mil francs pels ingressos de la loteria. Guanya cinc-cents lluïsos de recompensa per una missió secreta per visitar deu vaixells de guerra al port de Dunkerque. A casa de la marquesa d'Urfé, a qui va explotar per crèdula, conegué l'aventurer comte de Saint-Germain, de qui sospitava per prestidigitador i impostor.
Casanova rep una important missió de Choiseul entre els comerciants d'Amsterdam i, al seu retorn, duu una vida regalada en una vila magníficament moblada, amb cavalls, carruatges i lacais. Recorrent, després de perdre els seus protectors, a la indústria de la impremta de la seda, una fallida espectacular el tanca a la presó de For-l'Évêque, d'on només escapa gràcies a la marquesa d'Urfé. Al desembre del 1759, marxa de París a Holanda, on es troba amb el comte de Saint-Germain. Passa per Alemanya, arriba a Colònia on l'elector el rep; i marxa a Stuttgart, on és perseguit per un afer, i s'atura a Zúric, on va tenir la idea de fer-se monjo abans que una història d'amor trasbalsàs la seua decisió.
Sojorna un temps a Solothurn, i s'hi fa amic del Sr. de Chavigny, ambaixador francés, passa per Basilea, Berna, i s'està tres dies amb el famós Albrecht von Haller a Roche. Passant per Lausana, arriba a Ginebra el 1760. Es presenta a Voltaire i se'n va a Savoia abans que les relacions amoroses el deturen a Èx-los-Bens. Visita Grenoble, Avinyó, Niça, després Gènova, on es va interpretar la traducció que havia fet de l'Écossaise de Voltaire. Arriba a Roma, de la qual marxa immediatament cap a Nàpols, després a Florència, d'on és expulsat per ordre del Gran Duc. També l'expulsen de Mòdena; marxa cap a Torí abans d'acabar a París, d'on un duel l'obliga a marxar. A Augsburg, el batle li pregunta pel nom "Seingalt", i això li fa pensar que era una bona idea allargar-se el nom per donar-se aires de cavaller. De tornada a França, explica el seu engany a la ingènua marquesa d'Urfé.
A Londres, coneix Charles d'Éon i el rei Jordi III. Arribat a Berlín, freqüenta Frederic el Gran, que l'anava a nomenar governador de l'Escola de Cadets quan de sobte marxa a Sant Petersburg, on va tenir algunes entrevistes amb Caterina II. A Varsòvia, Estanislau I li dona una càlida benvinguda i dos-cents ducats; però, insultat pel general de la corona, Branicki, lluiten en duel, i són ferits tots dos. L'ordenen marxar de Varsòvia. El rei li dona mil ducats per pagar-li els deutes. Marxa a Dresden, i aviat a Viena, on es fa amic de l'abat Pietro Metastasio i de La Pérouse; la policia, però, li ordena que abandone la ciutat immediatament.
Tornat a París, s'involucra en una baralla que li val l'ordre de marxar en vint-i-quatre hores i se'n va cap a l'estat espanyol, amb cartes per al comte d'Aranda. Després de noves intrigues galants i tràgiques, l'empresonen a Madrid, però aviat se'n va a Barcelona, on estigué tancat quaranta-tres dies a la ciutadella. Ho aprofita per a escriure una refutació de la Història de Venècia d'Amelot de la Houssaie. El darrer dia del 1768 va cap a Aix, on es troba amb el marqués d'Argens i Cagliostro. Tornant cap a Roma, es retroba amb el cardenal de Bernis abans de traslladar-se a Nàpols i Bolonya. Es detura dos mesos a Ancona i s'estableix a Trieste, on rep quatre-cents ducats de la República de Venècia per un petit servei prestat. Reconciliat amb el govern, torna per darrera vegada a la seua terra, però no hi resta gaire: la vintena de cartes de Casanova després de les seues Memòries ens diuen que va passar uns mesos més a París l'any 1785, data en què acaba el seu manuscrit.
Edicions La història del manuscrit i les edicions de les Memòries és quasi tan rica com la vida de l'autor. Durant un segle, Casanova només era a l'abast a les llibreries per a la majoria dels lectors francesos en els textos manipulats de Laforgue (de Garnier) i Laforgue-Busoni (de Flammarion), amb el títol Mémoires de J. Casanova de Seingalt. El 1960, la publicació del text autèntic amb el títol original Histoire de ma vie cancel·là les pseudoedicions anteriors, tot i que es van continuar publicant; Francis Lacassin comentava el 1993: "Hui, qualsevol edició de Casanova que es faça sense recórrer als papers que va deixar al petit castell bohemi on va morir no seria sinó una edició Kleenex per llençar després d'un ràpid ús higiènic. En Boudu Saved from the Waters, un clàssic del cinema, Jean Renoir mostra Boudu escopint entre les pàgines d'un exemplar de Les Fleurs du mal. El mateix podria fer hui en les anomenades edicions de les Memòries de Casanova que en realitat són samfaina".Lacassin, en Casanova, Bouquins, t. I, «Préface», XIII.
El manuscrit original (1789-1798) Casanova escrigué les Memòries en francés al castell de Duchcov, on va tenir la prebenda de bibliotecari del comte Waldstein (Joseph-Karl Emmanuel de Valdštejn) durant els darrers tretze anys de la seua vida. L'abril del 1789, una malaltia l'obliga al repòs absolut i, a proposta del seu metge, comença a escriure les Memòries per distraure's.
Del 1789 al 1793, escriu una primera versió del manuscrit. Desanimat i cansat, Casanova prefereix aturar-se abans d'arribar a la data del seu cinquanté aniversariWatzlawick, en Casanova, Bouquins, citant una carta de Casanova à Opiz del 20 de juliol del 1793. i deixa que la història s'ature bruscament al final d'un capítol del 1774. El "primer manuscrit" es titula Història de la meua existència. Del 1794 al 1798, en produeix una segona versió. És el que va conéixer Charles-Joseph de Ligne, que li va demanar amablement les Memòries. Ara Casanova té previst ampliar-les i publicar-les, però comença revisant i endreçant el manuscrit. La malaltia i la mort interrompen aquest treball abans d'haver acabat de revisar la darrera part, que va romandre en l'estat sense polir de la primera versió. D'aquest "segon manuscrit», de pàgines en infoli (o segons la impressora 900 fulls dobles, quatre pàgines), el seu prefaci es titula Història de la meua vida fins a l'any 1797 i el seu primer capítol Història de Jacques Casanova de Seingalt, venecià, escrit per ell mateix a Dux, a Bohèmia. El seu nebot, Carlo Angiolini, que arribà de Dresden per tenir-ne cura, s'emportà amb ell alguns manuscrits, incloses les pàgines d'Història de la meua vida.Helmut Watzlawick, «Casanova», en La Fabrique de l'histoire, 28 novembre 2011.