Grundlinien der Philosophie des Rechts en l'original alemany (en català: Principis de la filosofia del dret) és un assaig filosòfic publicat per Georg Wilhelm Friedrich Hegel l'octubre del 1820 per a ús dels seus estudiants de la Universitat Humboldt de Berlín. És també un tractat de filosofia política, filosofia de la ment i filosofia pràctica, i inclou teoria jurídica, política i social així com ètica.
Aquesta obra tingué una influència considerable, no sols en filosofia, sinó també en tota la teoria política i social del segle XIX i XX, ja siga marxista, socialista, o liberal.
Història de la publicació Gènesi Professor de la Universitat Ruprecht Karl de Heidelberg, Georg Hegel donà una sèrie de conferències sobre dret i estat el 1817. Es basà en particular en passatges de la seua Enciclopèdia de les ciències filosòfiques sobre la "ment objectiva". L'any següent, donà un nou curs a Berlín, i va decidir aprofundir en la qüestió del dret escrivint un llibre dedicat al tema. Hi feu un tercer curs durant els 1819-1820.
Les proposicions que Hegel aporta en aquest llibre s'inspiren o reflecteixen en part el debat polític de la seua època. Les propostes de l'autor per a una divisió del poder bicameral són molt semblants a les proposades, una mica abans de la publicació de l'assaig, per Wilhelm von Humboldt (paràgrafs 298 a 314). La proposta de Hegel que tots els ciutadans haurien de poder arribar a ser funcionaris o militars per mèrits i no per la seua ascendència reflecteix una reforma fallida de Heinrich Friedrich Karl vom Stein que havia intentat eliminar el requisit de descendència noble per servir en l'exèrcit (paràgrafs 271, 277, 291).
Escriptura Hegel va treballar en l'obra, però la publicació s'ajornà. Mentre que la presa de Prússia per part de Napoleó I havia provocat l'aparició d'un fort corrent liberal al país, la victòria dels conservadors contraris a les reformes liberals l'any 1819 dugué la imposició de la censura de les publicacions d'intel·lectuals i professors universitaris. Els estudiants i ajudants de Hegel foren arrestats. Aleshores, el filòsof va decidir modificar alguns passatges del futur llibre. Hi va escriure un nou prefaci el juny del 1820.
Publicació Els Grundlinien der Philosophie des Rechts van aparéixer l'octubre del 1820, a la Llibreria Nicolai de Berlín. El seu subtítol és "Dret natural i ciència de l'estat abreujat" (en alemany: Law of Nature and State Science in the Law of the United Nations). Es tracta d'un manual del curs dividit en 360 paràgrafs que Hegel comentà durant els cursos que va dedicar a la filosofia del dret; també explica, però, en el prefaci que pretén arribar a un públic més ampli amb aquest llibre.
L'obra fou sotmesa a la censura reial l'any 1820. La portada original duu l'any 1821 perquè Hegel temia que la publicació es retardàs per la censura.
El darrer capítol dels Principis de la filosofia del dret sobre la història s'aprofundeix en La raó en la història i en les Lliçons de filosofia de la història.
Acollida Les primeres crítiques de l'obra foren negatives. Acusaren Hegel d'anar en la direcció del poder vigent i de la censura, i també d'atacar Jakob Friedrich Fries en el prefaci, quan aquest havia estat detingut per la policia prussiana. Algunes frases de l'assaig s'interpreten com una posició a favor del règim, incloent-hi, en el prefaci, "El que és racional és efectiu, el que és efectiu és racional". Fries diu sobre el llibre que "el bolet metafísic de Hegel no arrela als jardins de la ciència sinó al femer del servilisme".
Després de la primera meitat de la dècada dels 1820, Hegel delega al seu antic deixeble Eduard Gans la tasca d'ensenyar el contingut de la Filosofia del dret a la Universitat de Berlín.
Objecte L'objectiu de l'obra és demostrar que l'estat modern, amb la seua societat complexa, és on mitjançant les abstraccions dels drets individuals i la llibertat (subjectiva) d'un individu troben la concreció, açò és, un contingut objectiu. Hegel mostra així que l'estat és el lloc per excel·lència de l'actualització o posada en acció de la llibertat concreta.
Per a fer açò, els Grundlinien defineixen la idea de "ment objectiva". L'esperit designa el subjecte (com a individu, estat, poble, figura d'una obra d'art, Déu venerat en una religió, etc.), que realitza la seua subjectivitat integrant l'objecte múltiple que se li enfronta, i que és, ell mateix, objectiu. D'aquesta manera, un terratinent és un esperit en la mesura en què es constitueix com a tal en la seua la terra, per hipòtesi constituïda de parts extra parts de les quals ha pres possessió. La ment és subjectiva com a individu que únicament es relaciona amb si mateix (amb el cos, amb l'experiència, amb les seues representacions, etc.). L'esperit és absolut quan es manifesta públicament com un subjecte que governa el seu món (com ara en les representacions artístiques i religioses). És un esperit objectiu, en acabant, quan tendeix a realitzar-se en el món imposant-li estàndards reconeguts públicament.Gilles Marmasse, Force et fragilité des normes. Les Principes de la philosophie du droit de Hegel, París, PUF, 2011.
Per a Hegel, l'esperit tendeix a la llibertat, a la plenitud, que es realitza quan és "a casa" en qualsevol objecte. Els Principis de la filosofia del dret presenten l'esforç de la ment per encarnar-se en el món. A nivell de la ment objectiva, però, hi ha una escissió insuperable entre subjecte i objecte. Per açò, l'esperit només s'encarna en la manera d'"ha de ser“, en normes que es puguen transgredir i prerrogatives impugnables.
Estructura El prefaci defensa el caràcter especulatiu de la filosofia. La filosofia, segons Hegel, no es basa en el "cor" i l'"entusiasme" (pensament immediat, traducció de Kervégan p. 96), ni en el formalisme de la "definició", de la "classificació" i del "sil·logisme" (pensament reflexiu, p. 92), sinó que considera el desenvolupament viu i autònom del seu objecte. Es tracta d'estudiar "la diferenciació determinada dels àmbits de la vida pública", i com l'organització global" dona lloc a la força del conjunt a partir de l'harmonia dels seus vincles" (pàg. 97).
En el prefaci trobem la fórmula segons la qual "el que és racional és efectiu; i el que és efectiu és racional" (pàg. 104). Per a alguns, aquesta afirmació expressa l'adhesió de Hegel a la realitat tal com és, i en concret la seua fidelitat al poder prussià de l'època.Es tracta en concret de la interpretació de Rudolf Haym en Hegel et son temps (1857). Cf. Jean-François Kervégan, L’Effectif et le rationnel, París, Vrin, 2007, p. 19. En realitat, el context mostra que Hegel, ací, tendeix a excloure del discurs filosòfic el que seria un mandat o un desig pietós. Per a ell, la filosofia no ha de ser normativa, ha de "pensar el que és".Jean-François Kervégan, op. cit., p. 27.
Si observem el concepte d'eficàcia com apareix en la Ciència de la lògica, veiem que l'eficàcia designa la realitat en tant que es regeix per una regla immanent (que la diferencia d'aquell marge de la realitat que Hegel anomena fenomen) i que un principi és racional només si, en comptes de romandre abstractament "pur", forma part de la realitat. Amb la fórmula sobre la identitat de la racionalitat i l'efectivitat, Hegel vol dir, doncs, que la filosofia del dret no té com a objectiu estudiar els principis del dret sols com haurien de ser, ni el detall infinit de les realitats jurídiques, sinó l'encarnació dels principis jurídics generals en la realitat.
Primera part: llei abstracta El dret abstracte es refereix a l'apropiació de les coses per part de l'ésser humà, tant en els aspectes fàctics com jurídics. Per a Hegel, en l'època postantiga, les persones tenen dret a ser propietàries. Amb la propietat, la voluntat troba plasmació en el món exterior i esdevé així lliure. Per tant, la propietat no és un mitjà per satisfer una necessitat sinó un fi en si mateixa.(§ 45)
El dret a la propietat, per a Hegel, no depén de la qualitat moral dels individus ni del context sociopolític. Només es basa en la relació entre l'ésser humà i el bé apropiable: la persona, dotada de voluntat, té en principi un dret "infinit" sobre la cosa tal com aquesta no té voluntat (§ 44).
El dret a la propietat no respon a la qüestió de què ha de posseir una persona; només estableix quina forma pren la propietat vàlida (§§ 37 i 38). És sota aquest títol que és abstracte.
1. En un primer moment ("la propietat"), el dret meu i el teu expressa la relació que l'individu manté amb una cosa que, hipotèticament, encara no pertany a ningú. Hegel esmenta, entre altres coses, l'apropiació per "ocupació corporal", "formatació", i "marcatge» (§ 55-58).
2. En un segon moment ("el contracte"), la propietat prové de la relació intersubjectiva dels propietaris que es contracten entre si. Per contracte, l'immoble adquireix una existència la prolongació de la qual resta garantida. És el procés en què la voluntat, originàriament subjectiva, personal i arbitrària, esdevé una voluntat objectiva d'ordre general, una institució social.Eugène Fleischmann, La Philosophie politique de Hegel, París, Plon, 1964, p. 27.
3. En un tercer moment ("injustícia"), la propietat es fonamenta en la restricció jurisdiccional que, enfront d'una injustícia, restableix el dret (§ 93). La validesa de la propietat ja no es fonamenta sols en l'acció individual, ni en la sèrie reiterativa de contractes individuals, sinó en el dret penal comú a tota la comunitat.
Cal destacar que Hegel nega qualsevol funció preventiva, educativa o curativa del càstig. En el marc (immediat, i per això rudimentari) del dret abstracte, es tracta sols d'una qüestió de revenja destinada a restaurar el dret. Paul Dubouchet, Philosophie et doctrine du droit chez Kant, Fichte et Hegel, París, L'Harmattan, 2005, p. 101.
Segona part: moralitat (die Moralität) L'acció plantejada en el moment de la "moralitat" té com a objectiu l'assoliment d'objectius concrets. L'apartat estudi més detalladament els drets i deures del subjecte actor tal com es reconeixen públicament en l'època postantiga. Per a Hegel, el subjecte té dret a extraure d'ell mateix la màxima acció possible. També té dret a ser retret, entre els efectes de la seua acció, només pel que realment pretenia (§ 107).
La màxima de l'acció moral (que pot ser bona o roïna) no prové pas de cap institució.Vegeu Hegel, Encyclopédie des sciences philosophiques, § 503. Per açò, la seua validesa encara és qüestionable: segons les circumstàncies, l'acció pot tenir efectes deplorables o ser qüestionable des d'un punt de vista o un altre. L'acció moral no és una quimera, però no pot escapar de la contradicció i la insatisfacció (§ 108).Bernard Bourgeois, Les Actes de l'esprit, París, Vrin, 2001, pàg. 59-60.
En aquesta secció, hi ha una famosa discussió de la moral kantiana. Per a Hegel, en l'àmbit de la moral, cap màxima és veritablement universal. En la mesura en què la màxima procedeix sols del subjecte particular, inevitablement es basa en eleccions arbitràries (nota sobre el § 135).
Tercera part: realitat moral (die Sittlichkeit) La realitat moral (traduïda també com a "vida ètica" o "ètica") designa l'àmbit de les organitzacions intersubjectives unificades per una regla comuna. En aquests conjunts, els individus tenen un capteniment universal. "Universal", ací, no s'ha d'entendre en el sentit que la seua actuació seria vàlida sempre i arreu, sinó en el sentit que, en la institució considerada, assegura el bé comú. Per exemple, l'individu actua com a membre d'aquesta o aquella família, d'aquesta o aquella corporació, d'aquesta o aquella gent... Per a Hegel, ser lliure és ser "a casa" amb un altre. Com que la institució unifica els membres, és essencialment lliure i alliberadora (§ 149).