L'Anticrist. Maledicció sobre el cristianisme (en alemany: Der Antichrist. Fluch auf das Christentum) és un assaig de Friedrich Wilhem Nietzsche, escrit el 1888 i publicat el 1889. Es considera una de les més àcides crítiques de Nietzsche al cristianisme, cèlebre per la frase: "L'Evangeli va morir en la creu". El títol original en alemany pot significar tant 'L'Anticrist' com 'L'anticristià', i no es va basar en la figura bíblica de l'Anticrist.
Nietzsche centra la crítica en la religió cristiana. Fa alguns atacs intentant mostrar una suposada deturpació per Pau de Tars i pel catolicisme. No obstant això, critica també Luter, sobre el qual afirma haver perdut la gran oportunitat d'evitar la decadència alemanya.
Sobre el budisme, sosté que és la religió del no-res, en la figura de Buda, que abdicà de tot el que era humà. Hi afegeix que el budisme és dolent, però que el cristianisme és un mal encara pitjor, perquè intenta elevar els chandala (terme hinduista per a designar els pàries, la casta inferior).
Nietzsche fa una comparança entre la Bíblia, i el Codi de Manu (Manu Smriti), d'origen braman. Considera el segon molt més superior i que: "aquesta sí pot ser considerada una filosofia".
Entre les altres citacions que fa en aquest assaig destaca positivament Fiódor Dostoievski i Goethe i negativament Kant.
Afirma en el pròleg: "Aquest llibre pertany ales persones més rares. Potser cap no n'estiga viva. És possible que es troben entre les que comprenen el meu Zaratustra: Com podria jo barrejar-me amb els que són escoltats actualment? Sols els dies venidors em pertanyen. Algunes persones naixen pòstumes."
Interpretacions En L'Anticrist, Nietzsche exposa les seues crítiques a la moral cristiana tradicional, i argumenta que representa una inversió dels valors fonamentals per al creixement humà i per a l'afirmació de la vida. Qüestiona la noció de pecat i virtut, i planteja que el cristianisme devalua la vida terrenal a favor d'una suposada recompensa o redempció en el més enllà. Nietzsche aborda la figura de Jesucrist com un dirigent el missatge originari del qual hauria estat distorsionat per l'Església per a servir els seus propis propòsits i per a consolidar el seu poder. Acusa l'Església de crear una moralitat que promou la submissió, l'abnegació i la feblesa, en contrast amb els valors que ell considera essencials per a la força i vitalitat humanes. En denunciar la moralitat cristiana com una negació de la vida i una manera de decadència, Nietzsche suggereix la necessitat de superació d'aquests valors en favor d'una nova perspectiva que promoga l'afirmació de l'existència terrena, la voluntat de poder i la recerca pel autocreixement. És important notar que les obres de Nietzsche, incloent-hi L'Anticrist, són complexes i obertes a interpretacions diferents. Repta els conceptes establerts i provoca reflexions profundes sobre la naturalesa humana, la moralitat i la cultura. L'afirmació "l'únic cristià va morir en la creu" atribuïda a Nietzsche és una expressió provocativa i filosòfica que pot ser interpretada de moltes maneres. Aquesta frase apareix en la seua obra Així va parlar Zaratustra, una altra obra important de la filosofia nietzschiana."L'únic cristià va morir en la creu. Va morir prompte. Quan Jesús va morir, va morir jove: només tenia trenta-tres anys... I fa quasi dos mil anys que el Déu plegat en la creu va morir de ser déu. Va morir malament. Això fa que el meu respeecte pel cristianisme siga migrat. (...) Era un jueu, ell sabia el que això significava."Nietzsche, Friedrich. 1924. The Antichrist (2nd ed.), translated by H. L. Mencken (1918). Nova York: Alfred A. Knopf. §7.
Aquesta afirmació no és un elogi convencional al cristianisme, sinó una crítica. Nietzsche suggereix que el veritable esperit cristià, en la seua visió, va morir amb Jesús en la creu. Argumenta que el Jesús històric fou una figura que desafià les normes establertes de la seua època, però que el cristianisme que es donà després de la seua mort distorsionà i va corrompre les seues idees. Nietzsche criticava el cristianisme per considerar-lo una negació de la vida, que promovia valors que debilitaven la humanitat. Quan afirma que "l'únic cristià va morir en la creu", pot estar suggerint que el veritable esperit revolucionari i desafiador de Jesús es va perdre en les interpretacions subsegüents de la fe cristiana.
Friedrich Nietzsche va fer crítiques a Pau de Tars, una figura clau en el cristianisme. Nietzsche veia Pau com a responsable de distorsionar el missatge originari de Jesucrist, i de transformar-lo en una cosa que contradeia els valors que Nietzsche valorava. Veia Pau com un fiscal de la negació de la vida terrenal en favor d'un èmfasi excessiu en la vida després de la mort. Ell creia que Pau havia contribuït a crear una visió del món que devaluava l'existència en aquest món en favor de recompenses en el més enllà, que, per a Nietzsche, era una manera de decadència. Nietzsche criticava la moralitat promoguda per Pau com una moralitat de la submissió, humilitat i feblesa. Veia aquests valors com a contraproduents per a la humanitat, perquè debilitaven la vitalitat i la voluntat de poder necessàries per a l'afirmació de la vida.
Nietzsche criticava l'ascetisme predicat per Pau, que matisava la autonegació i la mortificació del cos. Per a Nietzsche, això representa un rebuig de la naturalesa humana i un tempteig d'escapar de les realitats de l'existència terrenal. Nietzsche també expressa un neguit per les tendències antisemites i nacionalistes de les escriptures paulines. Ell creia que Pau havia contribuït a la separació entre els ensenyaments de Jesús i l'evolució posterior del cristianisme, creant una religió que estava en desacord amb l'esperit originari cristià. Aquestes crítiques formen part de l'abordatge més ampli de Nietzsche a la moralitat i la religió, en què cerca promoure una visió del món que celebràs la vida terrenal, la voluntat de poder i l'afirmació de l'existència, en contrast amb el que percebia com a valors decadents promoguts pel cristianisme institucionalitzat.
L'associació de Nietzsche entre el cristianisme i el platonisme, especialment en el que anomena "platonisme per al poble", es refereix a la interpretació que ell fa de la influència de certes idees filosòfiques en la formació de la moral cristiana, amb Pau de Tars com a figura central d'aquest procés. Nietzsche argumenta que el cristianisme, en la seua institucionalització, incorpora certes idees platòniques, presentades de manera accessible a les masses. Per a Nietzsche, Plató era un filòsof que valorava el món de les idees o formes més que el món material. Ell creia que la realitat concreta era sols una ombra imperfecta del món ideal de les formes. Nietzsche veia aquest èmfasi en el transcendentalisme platònic com una cosa que el cristianisme adoptà i popularitzà. Nietzsche argumenta que el cristianisme, sobretot en les formes més institucionalitzades i populars, promou una visió de món que bandeja la vida terrenal en favor de recompenses en el més enllà. Aquest èmfasi en la vida després de la mort, segons Nietzsche, reflectia una influència platònica, en què la realitat material es veu com menys significativa que les idees eternes i immutables. Nietzsche identifica Pau de Tars com una figura clau en la transformació del cristianisme, com algú que interpretà i adaptà els ensenyaments de Jesús d'una manera que s'alineava amb les idees platòniques i, amb això, formà una moralitat cristiana que matisava la negació del món material i la recerca de la salvació en el més enllà.
Contingut Nietzsche afirma en el pròleg ha ha escrit el llibre per a un públic molt limitat. Per a comprendre el llibre, afirma que el lector “ha de ser honest en qüestions intel·lectuals amb duresa per a suportar la meua seriositat, la meua passió”. En bandeja tots els altres lectors: "Molt bé, llavors! només d'aquest tipus són els meus lectors, els meus veritables lectors, els meus lectors determinats: què importen els altres? —La resta és mera humanitat.— Un ha de fer-se superior a la humanitat, en poder, en elevació d'ànima, en menyspreu."Nietzsche, Friedrich. 1924. "Preface." Pp. 37–40 in The Antichrist (2nd ed.), translated by H. L. Mencken (1918). Nova York: Alfred A. Knopf.
Valors decadents En la secció 1, Nietzsche expressa la seua insatisfacció amb la modernitat, i descriu la seua aversió per la "pau mandrosa", pel "compromís covard", per la "tolerància" i "resignació". Nietzsche introdueix el concepte de voluntat de poder en el § 2, i utilitza la seua relació per a definir nocions de bé: felicitat i mal: "Què és bo?Schopenhauer, The World as Will and Representation I, § 48.—Tot el que augmenta el sentiment de poder, la voluntat de poder, el propi poder, en l'ésser humà. Què és roí? - Tot el que sorgeix de la feblesa. Què és la felicitat? —La sensació que el poder augmenta— que se supera la resistència".Nietzsche, Friedrich. 1924. The Antichrist (2nd ed.), translated by H. L. Mencken (1918). Nova York: Alfred A. Knopf. § 2.
Nietzsche continua utilitzant en aquest passatge un llenguatge provocatiu i xocant: "Els febles i els fracassats moriran: primer principi de la nostra caritat. I hem d'ajudar-los en això. Què és més perjudicial que qualsevol addicció?—Simpatia pràctica pels fracassats i febles—Cristianisme".
Aquest és un exemple de la reacció de Nietzsche contra Schopenhauer, que basa tota la moralitat en la compassió. Nietzsche, per contra, lloa la “virtut lliure d'àcid moral”. Nietzsche prossegueix dient que la humanitat, per por, creà un tipus d'ésser humà feble i malalt. En culpa el cristianisme per demonitzar els humans forts i superiors. Pascal, afirma l'autor, era un home intel·lectualment fort que fou depravat pels ensenyaments del cristianisme sobre el pecat original.Nietzsche, Friedrich. 1924. The Antichrist (2a ed.), translated by H. L. Mencken (1918). Nova York: Alfred A. Knopf. §§ 3–5.
La humanitat, diu Nietzsche, és corrupta i els seus valors més elevats són depravats. Diu que "tots els valors en què la humanitat actualment resumeix els seus desigs més elevats són valors de decadència". La humanitat és depravada perquè ha perdut els instints i prefereix el que li és perjudicial: "Considere la vida un instint de creixement, de durabilitat, d'acumulació de forces, de poder: allà on manca la voluntat de poder hi ha decadència." La depravació existeix perquè els valors "nihilistes dominen sota els noms més sagrats".
Pietat cristiana El cristianisme, com a religió de pau, és menyspreat per Nietzsche. Segons l'autor, la pietat té un efecte depressiu, de pèrdua de vitalitat i força, a més de ser perjudicial per a la vida. També preserva allò que hauria de ser destruït naturalment. En la filosofia de Schopenhauer, que Nietzsche veu com més nihilista i contrària a la vida, la pietat és la millor virtut de totes. Per a Nietzsche, però: "En el paper de protector dels miserables, és un agent primordial en la promoció de la decadència -la pietat convenç cap a l'extinció... És clar que no se li diu "extinció": sinó "l'altre món, "o" Déu "o" la veritable vida "o" Nirvana, salvació, benaventurança... Aquesta retòrica innocent, del regne de la ximpleria eticoreligiosa, sembla molt menys innocent quan es reflecteix damunt la tendència que oculta amb mots sublims: la tendència a destruir la vida. Schopenhauer era hostil a la vida: per això la pietat li semblava una virtut." Nietzsche continua esmentant que els moderns Lev Tolstoi i Richard Wagner han adoptat el punt de vista de Schopenhauer. Aristòtil, que visqué entre el 384 i el 322 abans de la nostra era, reconegué la insània de la pietat i prescrigué la tragèdia com un remei per als mals de la pietat.
Mètode científic