El Campionat del Món de futbol no oficials (UFWC) és una forma informal de calcular el millor equip de futbol d'associació internacional del món, utilitzant un sistema de títols per eliminatòria similar al que s'utilitza en la boxa professional. La UFWC va ser formalitzada pels col·laboradors del Rec. Esport. Soccer Statistics Foundation (RSSSF) el 2002 i publicat pel periodista anglès Paul Brown en un article de FourFourTwo del 2003. Brown va crear una pàgina web per a la UFWC, i tant aquesta com la RSSSF van fer un seguiment de la progressió del campionat.
El títol l'ostenta actualment Austràlia que el va guanyar contra Turquia el 14 de juny de 2026.
Origen La idea va sorgir originalment d'alguns aficionats d'Escòcia i seccions dels mitjans de comunicació que van afirmar en broma que quan van vèncer Anglaterra (que havia guanyat la Copa del Món de 1966) en un partit del campionat britànic a casa el 15 d'abril de 1967, la primera derrota d'Anglaterra després de la seva victòria a la Copa del Món de la FIFA, van ser els "campions del món no oficials".
El 2002, els estadístics de futbol James Allnutt, Paul Crankshaw, Jostein Nygård i Roberto Di Maggio van definir les regles de la UFWC, van traçar el seu llinatge i el van publicar al Rec. Esport. Lloc web de la Soccer Statistics Foundation. L'any següent, el periodista autònom Paul Brown va escriure un article sobre la UFWC a la revista de futbol FourFourTwo. El 2011, Brown va escriure un llibre sobre el tema. Brown també va crear el lloc web del campionat que fa un seguiment de la seva progressió.
La UFWC no té relació amb la FIFA, ni té cap mena de suport oficial.
Normes El primer equip que va guanyar un partit de futbol internacional va ser declarat primer campió del món de futbol no oficial. Aquesta va ser Anglaterra, que va derrotar Escòcia per 4-2 el 1873 en el segon partit internacional complet, el primer el 1872 va acabar amb empat 0-0 entre les mateixes dues nacions. El següent partit internacional complet (partit internacional 'A') en què participen el titular del títol es considera un partit per títol, i els guanyadors s'emporten el títol. [ α ] En cas que un partit pel títol sigui un empat, els actuals titulars del títol segueixen sent campions. Els partits pel títol de la UFWC es decideixen pel seu resultat final, inclòs la pròrroga i els penals. [ β ] Els partits per títol es disputen d'acord amb les normes de l'òrgan de govern pel qual són sancionats.
Seguiment del campionat Si bé el Campionat del Món de Futbol no oficial es va inventar l'any 2002, les regles són tals que els resultats s'analitzen retrospectivament per determinar el llinatge teòric dels campions des dels primers partits internacionals. Al lloc web de la UFWC es manté una llista completa de resultats de tots els partits del campionat.
Primers futbol internacionals El primer partit internacional reconegut per la FIFA va ser un empat 0-0 entre Anglaterra i Escòcia, el 30 de novembre de 1872 a Hamilton Crescent. Així, el Campionat del Món no oficial va romandre vacant fins que els mateixos dos equips es van tornar a trobar a l' Oval de Kennington el 8 de març de 1873. Anglaterra va guanyar 4–2, i per tant es considera que es va convertir en el primer Campió del Món de futbol no oficial.
El primer futbol internacional es va limitar gairebé completament a les illes britàniques. Gal·les va entrar a la "competició" de la UFWC el 1876, celebrant-la per primera vegada el 1907, i Irlanda (l'equip que representa l'Associació Irlandesa de Futbol amb seu a Belfast, posteriorment coneguda com a Irlanda del Nord) el 1882, va registrar per primera vegada una victòria de la UFWC el 1927. El títol de la UFWC es va intercanviar diverses vegades entre els equips britànics durant aquest període, i va ser competit per primera vegada per un equip no britànic de les Illes el 1909, quan Anglaterra va derrotar Hongria a Budapest.
Cap dels equips britànics va competir a les Copes del Món de 1930, 1934 o 1938 i, a més, la Primera i la Segona Guerra Mundial van dificultar encara més el procés de globalització del futbol.
1930-2000 Va ser el 1931 quan el títol va sortir per primera vegada fora de les illes Britàniques, a Àustria en el seu tercer intent amb una victòria per 5-0 sobre Escòcia. Van mantenir el títol fins al 7 de desembre de 1932 quan van perdre 4–3 davant Anglaterra a Stamford Bridge, i durant els darrers mesos de la dècada va ser ostentat per aquests quatre equips. A la dècada de 1940, el títol va ser aconseguit per equips continentals, en particular aquells que representaven les potències de l'Eix i països neutrals durant la Segona Guerra Mundial, però va ser recuperat per Anglaterra a temps per al Mundial de 1950. Aquí, en un resultat impactant, van perdre davant els Estats Units en un dels majors trasbals de la història ; va ser la primera aventura del títol a les Amèriques, i es va quedar allà perquè Xile el va prendre immediatament amb la seva victòria en l'últim partit de la fase de grups que no va ser suficient per classificar-se per a les etapes posteriors. Això va fer que l'any 1950 fos el primer Mundial on es jugava el títol i no va ser pels guanyadors. Va romandre a les Amèriques durant els 16 anys següents menys un. miniatura|360x360px| Confederacions de futbol del món Durant aquest temps, es va incloure el regnat de quatre dies de les Antilles Holandeses, que va vèncer a Mèxic per 2-1 en un partit del Campionat de la CONCACAF per convertir-se en el país més petit que mai ha tingut el títol.
La UFWC va tornar a Europa a temps per a la Copa del Món de la FIFA de 1966 amb la Unió Soviètica. Van perdre el campionat a la semifinal davant Alemanya Occidental, que va perdre la final davant Anglaterra. L'any següent, el partit Anglaterra contra Escòcia de 1967, que va donar lloc per primera vegada a la idea d'un campionat mundial no oficial, va ser realment un partit pel títol de la UFWC. Amb la victòria d'Alemanya Occidental sobre Holanda a la final de la Copa del Món de 1974, Alemanya Occidental es va convertir en el primer equip que va celebrar la Copa del Món, el Campionat d'Europa i la UFWC alhora. El títol es va mantenir a Europa fins al 1978, quan el va guanyarl'Argentina, guanyadora del Mundial de 1978. Va romandre a Sud-amèrica fins al Mundial de 1982 on el Perú va perdre davant Polònia. L'UFWC va romandre a Europa durant els següents deu anys, llevat d'un any a l'Argentina.
L'any 1992, el títol va tornar als Estats Units i després va ser celebrat per un partit per Austràlia, abans de passar per diverses nacions sud-americanes, de tornada a Europa i als seus primers titulars asiàtics, Corea del Sud, que va derrotar Colòmbia a la semifinal de la Copa Carlsberg de 1995. Els coreans van perdre el títol davant la FR Iugoslàvia en el seu següent partit, i la UFWC va romandre a Europa fins al març de 1998, quan Alemanya el va perdre contra el Brasil en un amistós. Després, l'Argentina va derrotar el Brasil en un amistós per portar la UFWC a la Copa del Món de 1998, on França va repetir la gesta de l'Argentina de 1978 amb el títol en guanyar la Copa del Món a casa, guanyant Brasil per 3-0 a la final.
2000–2010 Després de vèncer Alemanya a la fase de grups a la UEFA Euro 2000, Anglaterra es va endur el títol per darrera vegada fins avui, abans de perdre amb Romania en el següent partit. França i Espanya van gaudir de moments com a campions abans que els Països Baixos guanyessin el títol el març del 2002. Com que els holandesos no s'havien aconseguit classificar per a la Copa del Món de 2002, la UFWC, inusualment, no estava en joc a la Copa del Món oficial. Els Països Baixos van conservar el títol fins al 10 de setembre de 2003, quan van perdre una eliminatòria per a l'Eurocopa 2004 per 3-1 davant la República Txeca.
Els txecs van defensar el seu títol unes quantes vegades, abans de perdre-lo davant la República d'Irlanda en un amistós gràcies a un gol guanyador a l'última hora de Robbie Keane. Aleshores, el títol va ser per a una nació africana per primera vegada, ja que el va perdre davant Nigèria. Angola va guanyar i va mantenir aquest títol fins a finals de 2004 i principis de 2005. Aleshores van ser derrotats per Zimbabwe (en un partit que es va triplicar com a eliminatòria per a la Copa del Món i com a eliminatòria per a les nacions africanes), que va mantenir el títol durant sis mesos abans que Nigèria el tornés a guanyar l'octubre de 2005. Nigèria va ser derrotada per Romania, que la va perdre davant l'Uruguai en sis mesos. L'Uruguai es va convertir en l'equip millor classificat en ostentar el títol des del 2004, però la seva manca de classificació per a la final de la Copa del Món va fer que, per segona vegada consecutiva, el títol no oficial no estigués disponible als campionats oficials.
El títol va ser retornat a Europa per Geòrgia el 15 de novembre de 2006, amb els dos gols marcats per Levan Kobiashvili en una victòria per 2-0. Van perdre el títol davant l'equip millor classificat de la UFWC de tots els temps, Escòcia, el 24 de març de 2007, gairebé quaranta anys des que Escòcia havia guanyat el títol per última vegada. Només quatre dies després, Escòcia va concedir el títol per 2-0 a Itàlia, i el títol va passar per les mans d'Hongria dues vegades, Turquia, Grècia i Suècia abans de ser reclamat pels Països Baixos, que finalment van perdre el títol amb Espanya a la final de la Copa del Món de 2010 després d'una defensa més exitosa que qualsevol altra final de la FIFA. 21.
2010–2018 L'estada europea del títol va acabar quan l'Argentina va guanyar Espanya per 4-1 en un amistós de setembre de 2010 i, després de vèncer els argentins en un amistós, Japó va portar el títol a la Copa Asiàtica per primera vegada el 2011, i es va mantenir invicte durant tot el torneig. Les defenses programades del títol es van cancel·lar després del terratrèmol i el tsunami de 2011, i van mantenir el títol durant més d'un any abans de cedir-lo a Corea del Nord, ocupa el lloc 124 del món per la FIFA, la classificació més baixa d'un campió de la UFWC des que es va introduir el rànquing l'any 1993. Corea del Nord va continuar mantenint el títol durant la seva exitosa campanya a l' AFC Challenge Cup de 2012, on les nacions de baix rang Filipines, Tadjikistan, Índia, Palestina, i Turkmenistan van desafiar, l'últim dels quals gairebé el va aconseguir. El regnat de Corea del Nord va ser memorable pel fet que tants equips de baix rang van desafiar a ser titulars de la corona, així com l'esmentada AFC Challenge Cup, nacions de baix rang que van competir a la segona ronda preliminar de la Copa d'Àsia Oriental de l'EAFF 2013, com ara Kuwait, Indonèsia, Xina Taipei, Guam i Hong Kong van intentar, sense èxit, treure el títol a Corea del Nord.
El títol finalment va ser agafat de Corea del Nord per Suècia a la Copa del Rei de 2013, un resultat no registrat com a internacional complet per la FIFA, però tanmateix considerat vàlid pel lloc web de la UFWC. En un amistós al febrer, Suècia va ser derrotada per l'Argentina que es va emportar el títol a Sud-amèrica. A l'octubre, l'Argentina va perdre una eliminatòria per a la Copa del Món de la FIFA davant l'Uruguai.
L'Uruguai va portar la UFWC al Grup D de la Copa del Món de la FIFA 2014. Durant la fase de grups, una Anglaterra ja eliminada va desafiar a Costa Rica per la UFWC en el seu tercer partit de la fase de grups i la UFWC va ser plantejada com un possible premi de consolació a la premsa britànica, però el partit va ser empatat i Costa Rica va portar la UFWC a la fase eliminatòria. La UFWC i la Copa del Món estaven "unificades", amb Alemanya assegurant tots dos a la final.
Poc després de la Copa del Món, la subcampiona Argentina va vèncer a Alemanya en un amistós per reclamar el títol de la UFWC. Aquest regnat va acabar un partit més tard, quan Brasil va guanyar el títol de la UFWC després de guanyar el Superclásico de las Américas 2014.