La Desfilada del sufragi femení el 3 de març de 1913 va ser la primera manifestació de sufragistes a Washington, DC. També va ser la primera gran marxa organitzada a Washington amb finalitats polítiques. La desfilada va ser organitzada per les sufragistes Alice Paul i Lucy Burns per a la National American Woman Suffrage Association [Associació Nacional de Sufragi de Dones Americanes] (NAWSA). La planificació de l'esdeveniment va començar a Washington el desembre de 1912. Tal com s'indica en el seu programa oficial, l'objectiu de la manifestació era «marxar amb esperit de protesta contra l'actual organització política de la societat, de la qual les dones estan excloses».
Les xifres de participació varien entre 5.000 i 10.000 manifestants. Sufragistes i partidaris van marxar per l'avinguda Pennsylvania el dilluns 3 de març de 1913, el dia abans de la presa de possessió del president Woodrow Wilson. Alice Paul havia seleccionat el lloc i la data per maximitzar-ne la publicitat, però es va trobar amb la resistència del departament de policia de la capital. La manifestació va consistir en una processó amb carrosses, bandes de música i diferents grups representatius de dones a casa, a l'escola i al lloc de treball. A l'edifici del Tresor, durant la desfilada, es va representar un certamen de quadres al·legòrics. L'acte final va ser una concentració al Memorial Continental Hall amb ponents destacats, com Anna Howard Shaw i Helen Keller.
Abans de l'esdeveniment, la participació negra a la marxa amenaçava de provocar una fractura amb les delegacions dels estats del sud. Algunes negres van marxar amb delegacions estatals. Un grup de la Universitat de Howard va participar en la desfilada. Algunes fonts al·leguen que les dones negres estaven segregades a la part posterior de la desfilada; tanmateix, fonts contemporànies suggereixen que van marxar amb les seves respectives delegacions estatals o grups professionals.
Durant la manifestació, la policia del districte no va aconseguir mantenir l'enorme multitud fora del carrer, impedint el progrés dels manifestants. Molts participants van ser objecte d'interrogatoris i increpacions per part dels espectadors, tot i que també hi havia molts seguidors i partidaris. Les manifestants van ser finalment assistides per grups de ciutadans i també per la cavalleria, tot i que moltes van acabar a l'hospital. La policia va ser després sotmesa a una investigació del Congrés per fallades de seguretat. L'esdeveniment donava el tret de sortida a la campanya d'Alice Paul per reenfocar el moviment del sufragi en l'obtenció d'una esmena constitucional nacional per al sufragi femení. Amb això es pretenia pressionar el president Wilson perquè donés suport a una esmena, però va resistir les seves demandes encara durant anys.
La manifestació va aparèixer a la pel·lícula Iron Jawed Angels el 2004. El 2026 està previst que es distribueixi un bitllet de deu dòlars dels EUA amb imatges de la desfilada.
Antecedents miniatura|329x329px| Oficials de la NAWSA cap al 1916. Primera fila: Maud Wood Park, Anna Howard Shaw, Carrie Chapman Catt, Helen H. Gardner; segona fila, Rose Emmet Young, Mrs. George Bass i Ruth White. Les sufragistes estatunidenques Alice Paul i Lucy Burns van impulsar l'adopció d'una estratègia nacional per al sufragi femení amb la National American Woman Suffrage Association [Associació Nacional de Sufragi de Dones Americanes] (NAWSA). Paul i Burns havien vist de primera mà l'efectivitat de l'activisme militant mentre treballaven per a Emmeline Pankhurst a la Unió Social i Política de les Dones [Women's Social and Political Union] (WSPU), a la Gran Bretanya. La seva educació incloïa concentracions, marxes i manifestacions, coneixement que totes dues posarien a treballar a Amèrica. Ja tenien experiència de primera mà amb l'empresonament com a reacció contra l'activisme sufragista. Havien fet vagues de fam i havien patit alimentació forçada. No tenien por de ser provocadores, fins i tot sabent-ne les possibles conseqüències. La desfilada seria la seva primera incursió per passar a la modalitat militant en un escenari nacional.
Paul i Burns van trobar que moltes sufragistes donaven suport a les tàctiques militants de la WSPU, com Harriot Stanton Blatch, Alva Belmont, Elizabeth Robins i Rheta Child Dorr. Burns i Paul van reconèixer que les dones dels sis estats que tenien sufragi total en aquell moment formaven un bloc de vot poderós. Van presentar la proposta d'Anna Howard Shaw per al lideratge de la NAWSA en la seva convenció anual el 1912. La direcció no estava interessada a canviar l'estratègia d'estat per estat i va rebutjar la idea de fer una campanya que responsabilitzés el Partit Demòcrata. Paul i Burns van apel·lar a la destacada reformadora Jane Addams, que va intercedir en nom seu, donant lloc que Paul fos nomenada presidenta del Comitè del Congrés.
Fins a aquell moment, el moviment del sufragi femení s'havia basat en arguments oratoris i escrits per mantenir el tema davant del públic. Alice Paul creia que ja era hora d'afegir-hi un element visual fort a la campanya, fins i tot més gran del que havia previst per a la conferència de la NAWSA de 1912. Tot i que les seves tàctiques eren no-violentes, amb un element de retòrica visual es podia aconseguir un impacte durador. Va sentir que era hora que les dones deixessin de demanar el sufragi i l'exigissin amb coacció política. Encara que les sufragistes havien organitzat marxes a moltes ciutats, aquesta seria la primera per a Washington, DC. També seria la primera gran manifestació política a la capital de la nació. L'única manifestació semblant anterior l'havia fet un grup de cinc-cents homes conegut com a Coxey's Army, que havia protestat per l'atur, el 1894.
En el moment en què Paul i Burns van ser designades per dirigir el Comitè del Congrés de la NAWSA, no era més que un comitè a l'ombra encapçalat per Elizabeth Kent, esposa d'un congressista de Califòrnia, amb un pressupost anual de deu dòlars, que normalment no es gastaven. Amb Paul i Burns al capdavant, el comitè va reactivar l'impuls d'una esmena per al sufragi nacional. A finals de 1913, Alice Paul va informar a la NAWSA que el comitè havia recaptat i gastat més de 25.000 dòlars en la causa del sufragi durant l'any.
Paul i Burns van persuadir la NAWSA d'aprovar el projecte d'una immensa desfilada pel sufragi a Washington, DC, coincidint amb la presa de possessió el març següent del tot just acabat d'elegir president Woodrow Wilson. La direcció de la NAWSA va confiar tota l'operació al comitè. Van organitzar voluntàries, van planificar i van recaptar fons per preparar la desfilada amb molt poca ajuda de la NAWSA.
Planificació miniatura|300x300px| Membres del Comitè del Congrés de la NAWSA. A la segona fila des de l'esquerra hi ha Nina Allender; la segona des de la dreta és Hazel MacKaye; a l'extrem dret, Elsie Hill. Primera fila (d'esquerra a dreta): Glenna Tinnin, Helen Gardener, Alice Paul, Elizabeth Thatcher Kent i Genevieve Stone. Una cop la junta havia aprovat la desfilada el desembre de 1912, va nomenar Dora Lewis, Mary Ritter Beard i Crystal Eastman per al Comitè.
Alice Paul va arribar a Washington, DC, el desembre de 1912 per començar a organitzar l'esdeveniment. Quan el Comitè del Congrés va tenir la seva primera reunió a la nova seu de Washington, el 2 de gener de 1913, més de 130 dones s'havien presentat per començar a treballar-hi.
Entre les sufragistes locals, va ser ajudada per l'advocada Florence Etheridge i la professora Elsie Hill, filla d'un congressista. Kent, l'antic president del comitè, va ser fonamental per obrir portes a Washington a Paul i Burns. Des de la NAWSA, Paul va reclutar Emma Gillett i Helen Hamilton Gardener per ser tresorera i presidenta de publicitat, respectivament. Belva Lockwood, que s'havia postulat a la presidència el 1884, també va assistir a la reunió inicial. Paul va reclutar Hazel MacKaye per dissenyar carrosses professionals i quadres al·legòrics que es presentaven simultàniament amb la processó. La desfilada es va anomenar oficialment Desfilada del Sufragi Femení. Segons el programa de l'acte, la finalitat declarada era «marxar amb esperit de protesta contra l'actual organització política de la societat, de la qual les dones estan excloses». Doris Stevens, que va treballar estretament amb Paul, va afirmar que... «la processó era per dramatitzar en nombre i bellesa el fet que les dones volien votar —que les dones estaven demanant a l'Administració, al poder, al govern nacional que accelerés el dia».
La data de la desfilada, el 3 de març, era important perquè el nou president Woodrow Wilson, que havia de prendre possessió l'endemà, volia anunciar que aquest seria un tema clau durant el seu mandat. Alice Paul volia pressionar-lo perquè donés suport a una esmena nacional. També s'assegurava que la manifestació gaudís d'un gran públic i publicitat. Afortunadament, Washington tenia delegacions al Congrés de tots els estats, i es podia comptar amb algunes de les seves dones per representar aquests estats. Així mateix, les ambaixades podrien proporcionar manifestants de països llunyans.
Per maximitzar l'ús dels fons per a la publicitat i la construcció d'una xarxa nacional, el Comitè del Congrés va deixar clar que les organitzacions i delegacions participants haurien de finançar les seves pròpies despeses de viatge, allotjament i altres.
Ruta de la manifestació i seguretat miniatura|Línia de marxa de la desfilada pel sufragi El recorregut que Alice Paul va preferir també buscava el màxim impacte en la percepció del públic. Va sol·licitar un permís per marxar per l'avinguda Pennsylvania des del Monument de la Pau fins a l'edifici del Tresor, i després cap a la Casa Blanca abans d'acabar a Continental Hall. El superintendent de policia del districte, el major Richard H. Sylvester, va oferir un permís per a Sixteenth Street, que hauria portat la processó per una zona residencial, passant per diverses ambaixades. Més tard va afirmar que havia pensat que les sufragistes volien fer la desfilada a la nit i que la policia no hauria pogut proporcionar prou seguretat si marxaven des del Capitoli. Sylvester va assenyalar el caràcter aspre de la baixa avinguda de Pennsylvania i el tipus de gent que pot assistir a la inauguració. Paul no estava satisfeta amb la seva ruta alternativa. Va portar la seva petició als comissaris de Districte i a la premsa. Finalment, van cedir i van concedir la seva demanda.
La inauguració presidencial va comportar una gran afluència de visitants d'arreu del país. Els mitjans de comunicació calculaven que hi havia entre un quart i mig milió de persones. Preveient que la majoria d'aquestes persones vindrien a observar la desfilada pel sufragi, Alice Paul estava preocupada per la capacitat de la policia local per manejar la multitud; i la seva inquietud es va demostrar justificada. Sylvester només havia ofert una força de 100 oficials, cosa que Paul considerava inadequada. Va intentar obtenir la intervenció del president William Howard Taft, que la va derivar al secretari de Guerra Henry L. Stimson. La setmana abans de la desfilada, el Congrés va aprovar una resolució que ordenava a la policia del districte que interrompés tot el trànsit des del Monument a la Pau fins al carrer 17 de 15.00 a 17.00 hores el dia de la desfilada i evités qualsevol interferència amb la manifestació. Paul va reclutar una dona amb connexions polítiques per intervenir-hi, Elizabeth Selden Rogers, que es va posar en contacte amb el seu cunyat, el secretari Stimson, per demanar a la cavalleria que li proporcionés seguretat addicional.
Contrarestar els sentiments contra el sufragi