El National Woman's Party (NWP) –Partit Nacional de la Dona– va ser una organització política de dones nord-americana creada el 1916 per lluitar pel sufragi femení. Després d'aconseguir aquest objectiu, amb l'adopció el 1920 de la Dinovena Esmena a la Constitució dels Estats Units, el NWP va advocar per altres qüestions, inclosa l'esmena per a la igualtat de drets. La líder més destacada del Partit Nacional de la Dona va ser Alice Paul, i el seu esdeveniment més notable va ser la vigília de les Sentinelles Silencioses [Silent Sentinels] de 1917-1919 davant les portes de la Casa Blanca.
L'1 de gener de 2021, el Partit Nacional de la Dona va cessar les seves operacions com a organització independent sense ànim de lucre i va assignar els seus drets de marca registrada i altres usos del nom del partit a l'entitat educativa sense ànim de lucre Alice Paul Institute. L'Alice Paul Institute ha convidat tres membres de la Junta Directiva del NWP a unir-se a la seva junta i en un futur proper crearà un nou comitè per «assessorar sobre una possible expansió de programes a l'àrea de Washington DC, i a nivell nacional». Els documents i materials del NWP van ser donats a la Biblioteca del Congrés i al Servei de Parcs Nacionals per posar-los a disposició del públic.
Visió general El Partit Nacional de la Dona va ser el resultat de la Unió del Congrés per al Sufragi Femení, que havia format el 1913 Alice Paul i Lucy Burns per lluitar pel sufragi. El Partit Nacional de la Dona va trencar amb l'Associació Nacional de Sufragi de Dones Americanes, molt més gran, que s'havia centrat a intentar aconseguir el sufragi femení a nivell estatal. El NWP va prioritzar l'aprovació d'una esmena constitucional que garantís el sufragi femení a tots els Estats Units.
Primers anys Alice Paul estava estretament vinculada a la Unió Política de Sufragi de Dones d'Anglaterra (WSPU), organitzada per Emmeline Pankhurst. Mentre era estudiant universitària a Anglaterra, Paul es va involucrar amb els Pankhurts i la seva campanya de sufragi anglesa. Durant aquest temps, Alice Paul va conèixer Lucy Burns, que continuaria i seria cofundadora del NWP. Encara que Paul estava estretament lligada a la campanya de sufragi militant a Anglaterra, quan va marxar per aconseguir el sufragi als Estats Units, Paul va ser pionera en la desobediència civil als Estats Units.
Mentre que les sufragistes britàniques van aturar les protestes el 1914 i van donar suport a l'esforç de guerra britànic, Alice Paul va continuar la seva lluita per la igualtat de les dones i va organitzar piquets a un president en temps de guerra per mantenir l'atenció sobre la manca de drets de les dones. Els membres del NWP van argumentar que era hipòcrita que els Estats Units lluïssin una guerra per la democràcia a Europa mentre en negaven els beneficis a la meitat de la població dels EUA. Arguments similars s'estaven fent a Europa, on la majoria de les nacions aliades europees havien concedit el dret a algunes dones o ho farien aviat.
Després de la seva experiència amb el treball del sufragi militant a la Gran Bretanya, Alice Paul i Lucy Burns es van reunir als Estats Units el 1910. Les dues dones van ser designades originalment al Comitè del Congrés de l'Associació Nacional de Sufragi de Dones Americanes (NAWSA). Les dues grans líders feministes Elizabeth Cady Stanton i Susan B. Anthony havien mort en els primers anys de la dècada i el moviment sufragista s'afeblia, orientat per les organitzacions més conservadores que demanaven el sufragi estatal.
El març de 1913, Paul i Burns van organitzar la primera desfilada de sufragi nacional amb 5.000–8.000 dones (segons estimacions diferents) sobre Washington, DC, el dia abans de la presa de possessió del president Woodrow Wilson. Això va ser dissenyat com una tàctica política per mostrar la força de les dones i per demostrar que perseguirien els seus objectius sota l'administració de Wilson. Encapçalava la desfilada Inez Milholland que anava vestida tota de blanc i muntava sobre un cavall blanc, que després va servir com a símbol del moviment pel sufragi. Aquesta ubicació de Millholland a l'inici de la desfilada va ser estratègica a causa de la bellesa de Mulholland, Paul sabia que atrauria l'atenció dels mitjans i els seguidors. Una de les crítiques a aquesta primera desfilada de sufragi nacional va ser la barrera de les dones de color per participar colze a colze amb les dones blanques. Tot i que Paul mai es va oposar a que les dones negres tinguessin dret a votar, les va prohibir marxar amb les dones blanques i les va obligar a estar al darrere de la desfilada amb els homes per apaivagar les dones del sud. La desfilada es va convertir ràpidament en un caos per les reaccions violentes de la multitud i la manca de suport de la policia local. La policia de DC va fer poc per ajudar els sufragistes; però les dones van ser assistides per la Guàrdia Nacional de Massachusetts, la Guàrdia Nacional de Pennsilvània i nois del Maryland Agricultural College, que van crear una barrera humana protegint les dones de la multitud enfadada.
Després d'aquest incident, que Paul va utilitzar efectivament per incorporar l'opinió pública a la causa del sufragi, Paul i Burns van fundar la Unió del Congrés per al Sufragi Femení l'abril de 1913, que se separaria del NAWSA aquell mateix any. Hi havia moltes raons per a la divisió, però principalment Paul i Burns estaven frustrades amb el plantejament del National de centrar-se en referèndums estatals individuals, cosa que hauria fet el procés molt lent; volien buscar una mesura general, una esmena al Congrés. Alice Paul també s'havia irritat amb el lideratge de Carrie Chapman Catt, perquè tenien idees molt diferents sobre com fer la lluita pel sufragi i també una actitud diferent envers la militància. Catt desaprovava les estratègies radicals, inspirades per les sufragistes britàniques, i Paul i Burns intentaven implementar-les en el moviment sufragista nord-americà.
La divisió va ser confirmada per una gran diferència d'opinió sobre l'esmena Shafroth-Palmer. Aquesta esmena va ser encapçalada per la substitució d'Alice Paul com a presidenta del Comitè del Congrés Nacional, i va ser una mena de compromís destinat a apaivagar el sentiment racista al Sud. Shafroth-Palmer havia de ser una esmena constitucional que requeriria que qualsevol estat amb més d'un 8 per cent signés una petició d'iniciativa per celebrar un referèndum estatal sobre el sufragi. Això hauria mantingut l'elaboració de lleis fora de mans federals, una proposta més atractiva per al Sud. Els estats del sud temien una esmena del sufragi femení al Congrés com una possible invasió federal en el seu sistema restrictiu de lleis de vot, destinada a privar del dret a les votants negres.
Paul i Burns van considerar que aquesta esmena era una distracció letal de l'objectiu veritable i, en última instància, era necessària una esmena federal global que protegís els drets de totes les dones, sobretot perquè les contundents rondes de referèndums estatals es van percebre en aquell moment com gairebé perjudicials per a la causa.
Oposició a Wilson miniatura|435x435px| Portada del Woman's Journal, el 8 de març de 1913 Les dones associades al partit van organitzar una desfilada de sufragi molt innovadora el 3 de març de 1913, el dia abans de la presa de possessió del president Wilson.
Durant la primera reunió del grup, Alice Paul va aclarir que el partit no seria un partit polític tradicional i, per tant, no avalaria un candidat a la presidència durant les eleccions. Tot i que no n'era partidista, el NWP va dirigir la major part de la seva atenció al president Woodrow Wilson i als demòcrates, criticant-los com a responsables de no aprovar una esmena constitucional. Com a resultat d'això, el 1918, Paul va fer una campanya per boicotejar els demòcrates per la seva negativa a donar suport al sufragi femení. Van decidir boicotejar tot el partit, inclosos els demòcrates favorables al sufragi. Finalment, el boicot als demòcrates encapçalat pel NWP va conduir a una majoria republicana a la cambra. El Partit Nacional de la Dona va continuar centrant-se en el sufragi com a objectiu principal. Es va negar a donar suport o atacar la participació nord-americana a la Guerra Mundial, mentre que el partit rival, l'Associació Nacional de Sufragi de Dones Americanes (NAWSA), sota la direcció de Carrie Chapman Catt, donava suport total a l'esforç bèl·lic. Com a resultat d'això, un grup divers d'activistes, com pacifistes i socialistes, es va sentir atret pel NWP a causa de la seva oposició a un president antisufragi.
Piquets a la Casa Blanca esquerra|miniatura|300x300px| Els membres del NWP van fer piquets a la Casa Blanca durant les protestes de les Sentinelles Silencioses [Silent Sentinels] el 1917; la pancarta diu:« Senyor president, quant de temps han d'esperar les dones per la llibertat?». L'escalada del conflicte a Europa no va impedir que Alice Paul i el NWP protestessin per la posició hipòcrita de Wilson sobre la guerra. Wilson va promoure la idea de mantenir la democràcia a l'estranger, tot i que els Estats Units encara negaven a la meitat dels seus ciutadans el dret de vot. Els piquets del NWP van ser considerats polèmics perquè van continuar en temps de guerra i altres grups de sufragi com NAWSA optaren per donar suport a l'esforç de guerra. Conegudes com a Sentinelles silencioses, la seva acció va durar des del 10 de gener de 1917 fins al juny de 1919. Els piquets van ser tolerats al principi, però quan van continuar fent-ne després que els Estats Units haguessin declarat la guerra el 1917, van ser arrestats per la policia per obstruir el trànsit. Independentment del clima, les dones es van quedar fora de la Casa Blanca sostenint pancartes, recordant constantment a Wilson la seva hipocresia. Quan van ser arrestades per primera vegada, Lucy Burns va afirmar que eren preses polítiques, però que eren tractades com a preses regulars. Com a homenatge al seu compromís amb el sufragi, es van negar a pagar les multes i va acceptar temps de presó.
La primera nit que les activistes van passar a la presó va ser coneguda com la Nit del Terror: les presoneres van ser colpejades fins que algunes van quedar inconscients. A causa d'aquesta detenció il·legal, moltes de les membres del NWP van fer vagues de fam; algunes, incloses Lucy Burns i Alice Paul, van ser alimentades a la força pel personal de la presó, amb tubs llargs i estrets clavats a la seva gola, cosa que va causar moltes ferides que no es van poder curar. Les sufragistes també es van veure obligades a fer de mà d'obra a les cases i sovint van ser colpejades i maltractades. Amb motiu dels maltractaments i els abusos físics, algunes de les sufragistes van compartir les seves històries a la premsa i a The Suffragist, el seu diari. Doris Stevens, una membre notable del NWP, va parlar de les seves horribles experiències a la presó d'Occoquan Workhouse en les seves memòries, Jaled for Freedom. La publicitat resultant va ser en un moment en què Wilson intentava construir una reputació per a ell i la nació com a líder internacional en drets humans. Moltes de les pancartes presentaven cites de Wilson sobre la preservació de la democràcia a l'estranger, que cridaven l'atenció sobre la hipocresia de Wilson i la seva manca de suport a una esmena de sufragi nacional.