El 2S7 Pion (en rus 2C7 Пион "Peònia") és un canó autopropulsat soviètic de 203 mm. "2S7" és la seva designació GRAU. Desenvolupat a la planta de Kirov a Leningrad. El dissenyador en cap del xassís és Nikolai Popov, el canó estriat de 203 mm 2A44 és Georgi Sergeev. Després de la modernització, es va rebre un nou índex 2S7M Malka.
Història de la Creació El 29 d'agost de 1949 es va provar la primera bomba atòmica soviètica: els dos grups oposats (l'OTAN dirigida pels EUA i el Pacte de Varsòvia liderat per l'URSS) posseïen ara armes nuclears. Amb l'acumulació d'armes nuclears estratègiques per part d'ambdós bàndols del conflicte, va quedar clar que una guerra nuclear total era improbable i inútil. La teoria de la "guerra nuclear limitada" amb un ús limitat d'armes nuclears tàctiques ha esdevingut rellevant. A principis de la dècada de 1950, els líders dels bàndols oposats es van enfrontar al problema de lliurar les seves municions. Els principals mitjans de lliurament de bombes aèries eren els bombarders estratègics B-29 al costat nord-americà i el Tupolev Tu-4 al costat soviètic; No podien atacar eficaçment les posicions avançades de l'enemic. Els sistemes d'artilleria de cos i divisions, els sistemes de míssils tàctics i els canó sense retrocés eren considerats com els mitjans més adequats. Els primers sistemes d'artilleria soviètics armats amb ogives nuclears van ser el morter autopropulsat 2B1 i el canó autopropulsat 2A3, però aquests sistemes eren voluminosos i no podien complir els requisits d'alta mobilitat. Amb l'inici del ràpid desenvolupament de les armes de míssils a l'URSS, el treball en la majoria dels models d'artilleria clàssica es va aturar per ordre de Nikita Khrusxov.
Després que Khrusxov fos destituït del càrrec de primer secretari del Comitè Central del PCUS, es va reprendre el treball en temes d'artilleria. A la primavera de 1967, es va completar un disseny preliminar per a una nova unitat d'artilleria autopropulsada superpoderosa basada en el tanc Object 434 i un model de fusta a mida completa. El projecte era un canó autopropulsat de tipus tancat amb un muntatge de canó dissenyat per OKB-2. El model va rebre comentaris negatius dels representants del Ministeri de Defensa de l'URSS, però la proposta de crear un canó autopropulsat molt potent va interessar al Ministeri de Defensa de l'URSS, i el 16 de desembre de 1967, per l'ordre núm. 801 del Ministeri d'Indústria de Defensa, es va iniciar el treball d'investigació per determinar l'aparença i les noves característiques bàsiques de l'autopropulsió.
El principal requisit per al nou canó autopropulsat era un abast de tir màxim d'almenys 25 km. La selecció del calibre òptim de l'arma va ser realitzada per l'Acadèmia d'Artilleria M. I. Kalinin, segons les instruccions del GRAU. Durant els treballs, es van examinar diversos sistemes d'artilleria en servei i desenvolupats. Els principals van ser el canó S-72 de 210 mm, el canó S-23 de 180 mm i el canó costaner MU-1 de 180 mm. Segons la conclusió de l'Acadèmia d'Artilleria de Leningrad, la solució balística del canó S-72 de 210 mm va ser reconeguda com la més adequada. Tanmateix, malgrat això, la planta de Barrikadi, per tal de garantir la continuïtat en les tecnologies de fabricació dels canons B-4 i B-4M ja desenvolupats, va proposar reduir el calibre de 210 a 203 mm. Aquesta proposta va ser aprovada pel GRAU.
Al mateix temps que es va seleccionar el calibre, també es treballava per seleccionar el xassís i l'esquema de disposició del futur canó autopropulsat. Una de les opcions era el xassís del tractor polivalent MT-T, basat en el tanc de batalla principal T-64A. Aquesta variant va ser designada "Objecte 429A". També es va desenvolupar una variant basada en el tanc pesat T-10, que va rebre la designació "216.sp1". Els resultats del treball van demostrar que una instal·lació oberta de la pistola seria òptima, mentre que cap dels tipus de xassís existents és adequat per allotjar la nova pistola, a causa de l'alta força de resistència al retrocés de 135 tf en disparar. Per tant, es va decidir desenvolupar un nou xassís amb la màxima unificació possible de components amb els tancs en servei amb les Forces Armades de l'URSS. Els desenvolupaments resultants van formar la base del projecte d'R+D denominat “Peònia” (índex GRAU - 2S7). Se suposava que el Pion havia de ser posat en servei amb les divisions d'artilleria de la Reserva del Comandament Suprem per substituir els obusos remolcats de 203 mm B-4 i B-4M.
El treball sobre el nou canó autopropulsat de potència especial va ser aprovat oficialment el 8 de juliol de 1970 per la Resolució núm. 427-161 del Comitè Central del PCUS i el Consell de Ministres de l'URSS. La planta Kirov va ser designada com a desenvolupadora principal del 2S7, el canó 2A44 va ser dissenyat per OKB-3 de la planta de Volgograd Barrikadi. L'1 de març de 1971 es van publicar els requisits tàctics i tècnics per al nou canó autopropulsat, i el 1973 es van aprovar. Segons l'encàrrec, el canó autopropulsat 2S7 havia de proporcionar un abast de tir sense rebot de 8,5 a 35 km amb un projectil de fragmentació d'alt explosiu de 110 kg, alhora que podia disparar una ronda nuclear 3VB2 destinada a l'obús B-4M de 203 mm. El límit de velocitat a l'autopista havia de ser d'almenys 50 km/h.
El nou xassís amb un muntatge posterior de la pistola es va designar "216.sp2". Entre 1973 i 1974, es van fabricar dos prototips del canó autopropulsat 2S7 i es van enviar a prova. El primer prototip va ser sotmès a proves al mar al camp de proves de Strugi Krasnie. El segon model es va sotmetre a proves de tir, però no va poder complir els requisits del camp de tir. El problema es va resoldre seleccionant la composició òptima de la càrrega de pols i el tipus de tir. El 1975, el sistema Pion va ser adoptat per l'exèrcit soviètic. El 1977, es van desenvolupar i posar en servei municions nuclears per al canó autopropulsat 2S7 a l'Institut de Recerca Científica de Física Tècnica de l'All-Union.
La producció en sèrie del canó autopropulsat 2S7 es va llançar el 1975 a la planta Kirov de Leningrad. El canó 2A44 va ser fabricat per la planta de Volgograd "Barrikadi ". La producció del 2S7 va continuar fins al col·lapse de l'URSS. El 1990, l'últim lot de 66 vehicles 2S7M es va lliurar a les tropes soviètiques. A partir de 1990, el cost d'una unitat d'artilleria autopropulsada 2S7 era de 521.527 rubles. En total, es van produir més de 500 unitats de 2S7 de diverses modificacions en setze anys de producció.
A la dècada de 1980, hi havia una necessitat de modernitzar el canó autopropulsat 2S7. Per tant, es va obrir un treball de disseny experimental amb el nom en codi "Malka" (índex GRAU - 2S7M). En lloc del motor V-46-1, el Malka estava equipat amb un nou motor, el V-84B, que es diferenciava del que s'utilitzava al tanc T-72 en la seva disposició del motor al compartiment del motor-transmissió. Gràcies al nou motor, el canó autopropulsat es va poder reposar no només amb gasoil, sinó també amb querosè i gasolina. També es va modernitzar el xassís del cotxe. El febrer de 1985 es va provar el canó autopropulsat amb una nova central elèctrica i un xassís modernitzat. Com a resultat de la modernització, la vida útil del canó autopropulsat es va augmentar a 8.000-10.000 km. Per rebre i mostrar informació del vehicle de l'oficial superior de la bateria, les posicions de l'artiller i el comandant estaven equipades amb indicadors digitals amb recepció automàtica de dades, la qual cosa va reduir el temps que es necessitava per transferir el vehicle de la posició de marxa a la posició de combat i tornar. Gràcies al disseny modificat de l'estiba, la càrrega de munició transportada es va augmentar a 8 cartutxos. El nou mecanisme de càrrega va permetre carregar l'arma a qualsevol angle d'orientació vertical. Així, la velocitat de foc es va augmentar en 1,6 vegades (fins a 2,5 rondes per minut) i el mode de foc en 1,25 vegades. Per controlar subsistemes importants, l'ACS estava equipat amb un equip de control rutinari que supervisava contínuament les unitats d'armes, el motor, el sistema hidràulic i les unitats de potència. La producció en sèrie del canó autopropulsat 2S7M va començar l'any 1986. A més, la tripulació del vehicle es va reduir a sis persones.
A finals de la dècada de 1970, es va desenvolupar un projecte per a una instal·lació d'artilleria naval amb el nom en clau "Pion-M" basat en el canó 2A44. El pes teòric de la muntura d'artilleria sense munició era de 65-70 tones. La càrrega de munició havia de ser de 75 cartutxos i la cadència de foc havia de ser de fins a 1,5 cartutxos per minut. Se suposava que la muntura d'artilleria Pion-M s'havia d'instal·lar als vaixells del Projecte 956 del tipus Sovremenni. Tanmateix, a causa del desacord fonamental de la direcció de l'Armada amb l'ús d'un gran calibre, els treballs en la instal·lació d'artilleria Pion-M no van avançar més enllà de l'etapa del projecte.
Característiques Casc El canó autopropulsat 2S7 Pion es fa amb un disseny sense torreta amb un muntatge de canó obert a la part posterior del canó autopropulsat. La tripulació està formada per 7 persones (6 a la versió millorada). Durant la marxa, tots els membres de la tripulació es troben al casc del canó autopropulsat. El cos està dividit en quatre seccions. A la part davantera hi ha un compartiment de control amb un lloc per al comandant, conductor-mecànic i un lloc per a un dels tripulants. Darrere del compartiment de control hi ha el compartiment del motor amb el motor. Darrere del compartiment de transmissió del motor hi ha el compartiment de la tripulació, que conté l'emmagatzematge de municions, una estació d'artiller per viatjar i espai per a 3 (2 a la versió millorada) membres de la tripulació. Al compartiment de popa hi ha una placa-crosta plegable amb accionaments hidràulics i el mateix canó autopropulsat. El casc 2S7 està fet d'una armadura antibales de dues capes amb làmines exteriors de 13 mm de gruix i fulles interiors de 8 mm de gruix. La tripulació, mentre està dins de l'arma autopropulsada, està protegida dels efectes de les armes de destrucció massiva: el casc debilita l'efecte de la radiació penetrant tres vegades. L'arma principal es carrega durant el funcionament de la pistola autopropulsada des del terra o des d'un camió mitjançant un mecanisme d'elevació especial instal·lat a la plataforma, al costat dret en relació amb l'arma principal (la safata del carregador del carro s'obre per sobre de la pista dreta del tractor). El carregador es troba a l'esquerra de la pistola, controlant el procés mitjançant el tauler de control.
Armament miniatura|245x245px|Un 2S7 en posició d'atac