miniatura|Alemanys del Bàltic en el campament bàltic de Posen (avui Poznań), 1940
El reassentament dels alemanys del Bàltic va ser una acció iniciada per l'Alemanya nazi a principi de la Segona Guerra Mundial, en la qual els germanobàltics, establert als països bàltics des de segles, van ser reassentats des de llur terra natal, en la seva major part, en les àrees de Polònia annexionades pel Reich. Entre octubre i desembre de 1939, 14.000 persones van abandonar Estònia i 52.500 Letònia. Durant un segon reassentament posterior a principi de 1941, altres 17.000 persones d'aquests països s'hi van sumar. Això va marcar el final de l'era de la cultura alemanya al Bàltic després de més de 700 anys.
El reassentament dels germanobàltics es considera part de la política de reassentament nacionalsocialista més àmplia sota el lema Heim ins Reich, que també va afectar altres alemanys que vivien a l'estranger, com els tirolesos del sud, els kanaltalers, els alemanys de Volinia, els alemanys de Besarabia, els alemanys de Bucovina, els alemanys de Dobruja, els alemanys de Galitzia, els alemanys de Lituània i els gottscheers.
Antecedents La població alemanya als països bàltics es remunta a la colonització alemanya de l'Est a l'Edat mitjana. El grup es limitava sobretot a la burgesia urbana i a les classes altes aristocràtiques i eclesiàstiques a les zones rurals. Fins al , els alemanys van poder mantenir el lideratge i els seus privilegis sota governants canviants (Suècia, Polònia-Lituània, Imperi Rus). Tanmateix, això va ser posat en dubte per la russificació i el despertar nacional dels estonians i els letons. L'emigració, la Primera Guerra Mundial i la Revolució d'Octubre de 1917 van provocar un fort descens de la població alemanya del Bàltic. Mentre que el 1881 encara vivien al voltant de 180.000 descendents d'alemanys en les llavors províncies russes del Bàltic, a principi de la dècada del 1920 en romania només meny la meitat d'aquest nombre en les noves repúbliques d'Estònia i Letònia. Amb la fundació de les repúbliques després de la Primera Guerra Mundial, els alemanys del Bàltic van passar de ser una classe dirigent a una minoria nacional; en particular, es van expropiar terres als nobles terratinents. No obstant això, les minories van gaudir d'una àmplia autonomia cultural en abmdós estats.
Motivació El Pacte Mólotov-Ribbentrop del 23 d'agost de 1939 contenia un protocol addicional secret que dividia els territoris entre les dues potències en esferes d'interès, en les quals Estònia i Letònia van quedar en mans de la Unió Soviètica. El líder völkisch a Letònia, Erhard Kroeger, va ser informat d'aquest protocol addicional per Heinrich Himmler el 25 de setembre. En aquesta conversa, Kroeger afirma haver donat l'impuls per a evacuar a tot el grup dels germanobàltics.
Adolf Hitler, a qui es va enviar la sol·licitud, va acceptar el reassentament sempre que fes de mutu acord amb l'URSS. En un protocol addicional al Tractat Germà-Soviètic d'Amistat, Cooperació i Demarcació del 28 de setembre, es va arribar finalment a un acord entre els dos països sobre el reassentament de ciutadans alemanys i persones d'ascendència alemanya des de la Unió Soviètica a les àrees d'interès alemanyes o a Alemanya
Els territoris polonesos recentment annexionats van ser triats com a zones d'assentament amb el propòsit de la seva germanització. El reassentament ja no tenia el caràcter d'una operació de rescat d'alemanys en perill a l'estranger, sinó que es va convertir en un instrument de la política racial i ètnica nacionalsocialista. Els nous colons també van ser rebuts com a treballadors i soldats.
Implementació miniatura|Certificat de naturalització de l'Oficina Central d'Immigració de Łódź, 1940
Els plans de reassentament es van fer coneguts pel públic en general a través d'un discurs pronunciat per Adolf Hitler al Reichstag el 6 d'octubre de 1939, en el qual va declarar com a objectius la destrucció de l'Estat polonès i el nou ordre de condicions etnogràfiques. L'endemà, Heinrich Himmler va rebre per decret del Führer la tasca de consolidar la nacionalitat alemanya, qui al seu torn va encarregar a Reinhard Heydrich el 8 d'octubre de 1939 la creació d'una oficina per al registre i naturalització dels alemanys que anaven a ser reassentats. Aquesta oficina central d'immigració va iniciar immediatament el seu treball i el 18 d'octubre va partir del port de Tallinn el primer vaixell de reassentament. Els dies 15 i 30 d'octubre es van signar acords de reassentament entre l'Alemanya nazi i les Repúbliques d'Estònia i Letònia. En el Tractat sobre el reassentament de ciutadans letons de nacionalitat alemanya en el Reich alemany del 30 d'octubre de 1939, signat per l'ambaixador alemany a Letònia, Hans Ulrich von Kotze, i el Govern letó, es va acordar en l'article 1:Un protocol similar ja havia estat signat per l'Estat d'Estònia i el govern del Reich el 15 d'octubre de 1939.
Per a gestionar els actius es va fundar a Letònia la Societat Fiduciària de Reubicació (UTAG) i a Estònia l'Administració Fiduciària Alemanya (DT), com a oficines fiduciàries del Reich. Els beneficis d'aquesta fortuna es van destinar a l'Estat nazi, perquè la compensació per als reassentats va provenir de propietats poloneses expropiades.
Formalment, la decisió de mudar-se va ser voluntària per a tots. No obstant això, una campanya a gran escala d'incitació i amenaces va aconseguir que la majoria d'ells se sotmetessin a les mesures sense resistència, seguissin la crida del Führer i renunciessin a la seva ciutadania letona o estoniana. Als reassentats no sols se'ls va prometre una compensació completa pels seus béns, sinó que també se'ls va declarar responsables d'una nova tasca oriental. La propaganda nazi parlava de retorn, encara que els avantpassats dels alemanys havien viscut en el Bàltic durant segles i mai havien viscut en les àrees destinades a l'assentament. Els que es van quedar van ser titllats de «traïdors a la nació» i amenaçats amb la pèrdua de la seva nacionalitat alemanya:A més, en l'aire regnava el temor que els països bàltics caiguessin sota l'esfera d'influència de Ióssif Stalin, encara que aquest perill mai es va esmentar oficialment per consideració a l'aliat i es van negar els vincles amb els tractats d'aliança amb l'URSS que es van imposar als països bàltics al mateix temps. Per a aquells que, malgrat tot, volien conservar la seva pàtria, quedar-se es va tornar encara menys atractiu perquè la marxa de molts dels alemanys que quedaven va significar que es va perdre l'estatus de minoria dels alemanys, de manera que les institucions d'autogovern cultural van haver de tancar i ja no existia el dret a la instrucció escolar en la llengua materna.
Entre els pocs que no van marxar el 1939 ni durant el reassentament posterior el 1941 es trobava el polític minoritari i periodista Paul Schiemann, qui va declarar en una entrevista amb un periòdic suec:
Primer assentament miniatura|282x282px|El Tercer Reich el 1939 (gris fosc) després de la conquesta de Polònia; amb colons alemanys portats als territoris annexos de Polònia des de la esfera d'influència soviètica. - Cartell de propaganda nazi superposat amb el contorn vermell de Polònia que falta per complet en la impressió original.Lynn M. Tesser. "Europe´s pivotal peace projects: Ethnic separation and European integration" (PDF). març 2015 Issue 6. European Policy Analysis.
L'assentament va tenir lloc en els territoris polonesos annexionats després del començament de la guerra, és a dir, el Reichsgau de Dánzig-Prússia Occidental i, sobretot, el Reichsgau de Wartheland, que comptava amb nombrosa població no alemanya. Com el reassentament formava part de la política racial nacionalsocialista, la seva execució va ser confiada a les SS, que van instal·lar una Oficina Central de Migració. Paral·lelament a l'assentament dels alemanys, va tenir lloc una expulsió massiva de polonesos i jueus cap al Govern General polonès, els béns expropiats del qual havien de servir com a compensació per la propietat privada dels reassentats, que van haver de deixar en els Estats bàltics. Els retornats van ser allotjats per la Volksdeutsche Mittelstelle en apartaments que, segons testimonis contemporanis, sovint havien estat desocupats precipitadament dels seus anteriors residents.
Després de l'atac alemany a la Unió Soviètica el 22 de juny de 1941, als germanobàltics se'ls va prohibir tornar als estats bàltics ara ocupats per Alemanya. No obstant això, la seva estada en Warthegau va quedar al final com un episodi passatger, ja que es van veure obligats a fugir cap a l'occident cap al final de la guerra, on gairebé 8.000 persones van perdre la vida.
Segon assentament Per als germanobàltics que havien romàs a Estònia i Letònia el 1939-40, es va organitzar un reassentament posterior a principi de 1941 (inicialment, Heinrich Himmler havia descartat fonamentalment un reassentament posterior de tots els alemanys que hi havien romàs, amb l'excepció de dones i nens, però més tard va flexibilitzar la seva postura. Mentrestant, Estònia i Letònia van ser annexades per la Unió Soviètica.
A diferència del primer reassentament, aquesta vegada també van ser inclosos estonians i letons que havien donat suport als interessos alemanys i temien represàlies soviètiques. No obstant això, els reassentats no van arribar als territoris polonesos annexats, sinó dins de les fronteres de 1937 d'Alemanya. El reassentament va incloure unes 7.000 persones d'Estònia i 10.000 de Letònia. A més, aquesta vegada també s'hi van incloure els lituans de descendència lituana. A diferència dels reassentats de 1939-40, als reassentats posteriors no se'ls va prometre cap compensació pels seus béns.
Impacte a Estònia i Letònia miniatura|Un cartell que representa l'Umsiedlung (1939) L'èxode dels germanobàltics va ser acompanyat del tancament d'empreses i institucions educatives i va significar una sagnia demogràfica, econòmica i cultural per a aquests països. També va augmentar la por a l'amenaça soviètica entre molts estonians i letons. No obstant això, el reassentament també va ser ben rebut, ja que els germanobàltics encara eren vists com a opressors. A Letònia, l'editor Jānis Lapiņš, que avaluava positivament el paper dels alemanys bàltics i considerava que valia la pena preservar el seu patrimoni, va ser destituït del seu càrrec pel cap d'Estat Kārlis Ulmanis. En un discurs, Ulmanis va llançar un adéu mai! als letons que desitjaven abandonar el país, al que la premsa al seu torn es va referir com a «alemanys del Bàltic».
No obstant això, els moviments independentistes de la darreria de la dècada del 1980 van crear una imatge més diferenciada dels germanobàltics. La seva existència històrica va ser considerada com a prova que els països bàltics pertanyen a Occident. El 1999, el president estonià Lennart Meri va fer una crida als germanobàltics procedents d'Estònia perquè tornessin.
El 2018, es va inaugurar a Saka, al nord-est d'Estònia, un monument commemoratiu del reassentament donat de manera privada.
Motius del reassentament