El Vanemuine és un teatre de Tartu, Estònia. És el primer teatre en llengua estoniana. Sorgit com una societat coral i musical, va fer una primera representació teatral en el seu cinquè aniversari. En els anys següents, el Vanemuine s'amplià per incloure una orquestra simfònica i una companyia de ballet, mentre que el seu repertori ha inclòs operetes i teatre musical amb tota mena de títols operístics i dramàtics. Vanemuine porta el nom de la cultura popular nòrdica i manté un repertori d'unes 50 produccions alhora, a les quals se n'incorporen cada any 15 de noves.
Amb la direcció de Karl Menning –que fou alumne de Max Reinhardt–, el teatre va complir un propòsit vocacional, posant un gran èmfasi en la formació de futurs talents. Les direccions posteriors van prioritzar el valor de l'entreteniment, mentre que Kaarel Ird –que va dirigir el Vanemuine durant més de quaranta anys– va programar una gran diversitat de gèneres i va fer gires per la Unió Soviètica.
Des de 2013 el teatre Vanemuine és una Fundació.
Els edificis del Vanemuine miniatura|La «Casa petita» del Vanemuine|319x319px El Vanemuine ha ocupat una sèrie de locals. La seu de la Societat Vanemuine [Vanemuise Seltsi maja] original, al carrer Jaama, va funcionar durant 33 anys abans de ser destruïda per un incendi el 1903. El 1906 va ser substituïda per una nova sala dissenyada per l'arquitecte finlandès Armas Lindgren, en la seva ubicació actual. Aquest local es va ampliar a la dècada de 1930 per abordar problemes tècnics, però va ser destruït per una bomba durant la Segona Guerra Mundial. El teatre va tornar aleshores a l'antic Teatre Alemany de Dorpat el 1944; reconstruït després d'un incendi l'any 1983, aquest teatre d'estil modernista rep el sobrenom de «Casa petita» [Vanemuise väike maja]. Una sala de 682 seients, la «Casa gran» [Vanemuise suur maja], es va completar el 1967, i la Sala de concerts Vanemuine [Vanemuise Kontserdimaja], de 842 places, va seguir el 1970. El nou Sadamateater [Teatre del Port] és una sala teatral moderna i polivalent, a la vora del riu Emajõgi, amb un auditori amb 167 places.
Història 1870-1906: Casa de la Societat Vanemuine miniatura|La Casa de la Societat Vanemuine al segle XIX|233x233px El Teatre Vanemuine va ser fundat com a Societat [Vanemuise Selts] el 24 de juny de 1865, per Johann Voldemar Jannsen. El 1869 la Vanemuine Selts va organitzar el primer festival de cançons a Estònia. El 24 de juny de 1870, en el cinquè aniversari de la societat, es va representar Saaremaa Onupoeg (El cosí de Saaremaa), de Lydia Koidula, a la Casa de la Societat del carrer Jaama. Era la primera obra que s'hi representava, i es considera la primera obra de teatre en llengua estoniana. Aquesta actuació, adaptada d'una obra amb el mateix títol de Theodor Körner, va comptar amb decorats d'un pintor anomenat Frischmuth, i va començar amb una escena de corral amb tres actors: Heinrich Rosenthal, Harry Janssen i Tõnis Pekk. L'obra va obtenir l'aclamació popular i, per tant, se'n va programar una segona representació per a l'endemà. Més tard, Koidula va dirigir dues obres més, Maret ja Miina ehk kosjakased i la comèdia original Säärane mulk ehk sada vakka tangusoola. Les activitats teatrals es van fer més consistents el 1874, després que el fotògraf Reinhold Sachker n'esdevingués director. Membre de la Societat Vanemuine i actor en actiu, Sachker va assegurar la supervivència del teatre i va reforçar aquesta vocació teatral. Sachker va traduir obres de teatre del dramaturg alemany August von Kotzebue, i va emprar com a actors els artesans de Tartu.miniatura|L'antiga sala del teatre de Vanemuine a principis del segle XX|310x310pxEl 1878, August Wiera va ser seleccionat per la Societat Vanemuine com a director de cant, orquestra i escena, a canvi d'un percentatge dels ingressos dels esdeveniments. En un moment àlgid de la russificació, Wiera va reunir al seu voltant un gran grup de persones interessades per la música i les obres de teatre estonianes. A les seves memòries, l'actor Leopold Hansen descrivia Wiera com una persona molt enèrgica que «va reunir en si mateix diverses especialitats escèniques», sent director de música, ballet i teatre, així com entrenador vocal. A mitjans de la dècada de 1880, la companyia Vanemuine ja comptava amb 100 membres i es feien actuacions de manera regular. Wiera va comptar amb dos directors d'escena per ajudar a desenvolupar el teatre: Ludvig Menning (anys 1878–1886) i Hugo Techner (1886–1891), que es van ocupar principalment de les produccions teatrals. El mateix Wiera va portar la música al teatre estonià; sota la seva batuta, va posar en escena la primera producció musical en llengua estoniana, Preziosa, de Karl Maria von Weber (1883). Wiera va dirigir més tard diverses operetes, amb la primera òpera de la companyia una adaptació de Joseph in Aegypten, d'Étienne Méhul. Altres adaptacions inclouen versions en llengua estoniana de L'avar, de Molière (1888), o El mercader de Venècia (1888) i La feréstega domada (1889), de Shakespeare.
Durant aquest període es va ampliar l'escenari i es va decorar el saló de la societat. S'hi van instal·lar dues fonts, una a cada costat de l'escenari, purament ornamentals. Wiera va dirigir el teatre fins al 1903, quan la seva visió del teatre ja va començar a xocar amb la dels intel·lectuals estonians en ascens. Després que la Casa de la Societat Vanemuine fos destruïda per un incendi el 1903, el seu contracte no es va renovar.
1906-1914: Teatre vocacional estonià miniatura|284x284px| Teatre Vanemuine, c. 1910 Requerint un nou teatre, la Societat Vanemuine va contractar l'arquitecte finlandès Armas Lindgren per dissenyar la seva nova sala. Situat al carrer Aia (actual carrer Vanemuise), aquest teatre es va finançar àmpliament amb donacions. L'interior estava molt ornamentat, amb les escultures d'A. Weizenberg «Dawn» i «Dusk» assegudes a la part superior de les baranes de l'escala del vestíbul. Els jardins es van acabar el 1907. Amb motiu de l'obertura de l'edifici, August Kitzberg va escriure al Postimees: «La casa té un caràcter propi; als plànols, l'artista de la construcció hi ha posat alguna cosa, ha aconseguit dir-hi alguna cosa. Ens sentim tocats dins de nosaltres mateixos per melodies que ens són una mica familiars, immanents, que estan d'acord amb nosaltres mateixos. La casa, amb els seus costats llargs i poderosos, té pes, i dona idea d'una cosa. perdurable, estable, que no s'aixafa fàcilment, que no es doblega i que vol protegir-se. Si bé l'artista ha donat a la casa el poder i la influència d'un edifici monumental des del costat del carrer, el costat del jardí de l'edifici és lleuger, obert i feliç, al contrari, exposat a la bellesa i al sol». (Postimees, 12 d'agost de 1906).
L'activitat va començar abans de la finalització del recinte. El 13 d'agost de 1906, tres anys després que la Casa de la Societat Vanemuine fos destruïda, un nou teatre va obrir les portes. Aquesta institució, un teatre vocacional, estava sota la direcció de Karl Menning. Educat a Estònia, Alemanya i Europa occidental, Menning va triar l'obra de Kitzberg Tuulte pöörises [En el remolí dels vents] per a l'actuació inaugural de la companyia. Aviat es va fer evident que l'edifici era poc adequat per a les representacions. La manca d'elevadors de públic feia que les actuacions fossin incòmodes, i l'acústica era dolenta, igual que la il·luminació.
Menning va portar una direcció diferent a la companyia, avançant als objectius educatius del teatre. En lloc de les operetes, que considerava perilloses per al bon gust dels actors i del públic, Menning va promoure la creació de l'Orquestra Simfònica de Vanemuine (1908). L'actuació inaugural de l'orquestra, sota la direcció de Samuel Lindpere, va tenir lloc el 7 de maig de 1908. Al teatre, Menning va posar èmfasi en el realisme psicològic, allunyant-se dels indicadors de Wiera a favor de l'encarnació interna i externa dels actors al paper. Tots els components de la producció havien d'educar l'audiència èticament, estèticament i moralment. En aquest sentit, Menning també va organitzar nits d'interpretació teatral i hi va actuar amb diverses presentacions ell mateix. Quan els seus oponents van demanar un repertori més lleuger i entretingut, Menning s'hi va negar. L'any 1914, després d'una reunió de la junta de la Societat, va anunciar la seva jubilació; més tard es va traslladar a Tallinn.
1914-1944: Estancament i renaixement Després de la marxa de Menning, la direcció del teatre Vanemuine es va cedir a Ants Simm, que va exercir de director artístic i cap d'escenari entre els anys 1914 i 1921. Amb Simm, el repertori de Vanemuine estava dominat per operetes i comèdies. El 1916, onze dels vint-i-un actors de la companyia havien marxat, inclosos uns quants que estaven en desacord amb l'enfocament de l'entreteniment popular. L'orquestra, per contra, va créixer ràpidament sota el director principal, Juhan Aavik; l'any 1915, per exemple, va fer 95 representacions, entre es quals unes quantes al jardí.
Després de la marxa de Simm, el teatre Vanemuine va ser dirigit per un comitè d'actors. Entre 1925 i 1931, Voldemar Mettus va dirigir la companyia; el va seguir August Sunne fins al 1934. Actors i actrius com ara August Sunne, Eduard Türk, Rudolf Ratassepp, Anna Markus i Mari Möldre interpretaven regularment obres de teatre musical. Tanmateix, l'audiència va disminuir; a principis de la dècada de 1930, era habitual que s'omplís menys d'un terç dels seients. Tot i que el teatre va rebre el suport de l'estat, els deutes van créixer ràpidament. Això va provocar crítiques de la intel·lectualitat; per exemple, un memoràndum de 1929 denunciava la «situació anormal» i amenaçava amb l'establiment d'una nova empresa.
El 1935 es va acabar el control de les decisions creatives de la Societat Vanemuine. Otto Aloe es va convertir en el nou director de teatre, amb Eino Uuli com a director d'òpera, Ida Urbel com a directora de moviment i coreografia i Kaarli Aluoja com a director d'escena, mentre que Juhan Simm i Eduard Tubin van exercir de directors. Mentre encara es representaven les operetes, també es facturaven obres de teatre serioses i òperes. El 1939, la companyia de ballet Vanemuine va dur a terme la seva primera producció de llarga durada: La Suite de Carnaval, amb la música de Txaikovski. Durant aquest temps, es van fer esforços per reformar l'edifici i corregir-ne els defectes. A finals de 1939 es va acabar la nova sala de teatre i escenari de 500 places; s'hi van fer diverses innovacions tècniques, així com un augment de l'aforament. L'antiga sala, per la seva banda, es va reconstruir com a sala de concerts.
Durant l'ocupació alemanya, el teatre romangué obert sota la direcció d'Aleksander Eller. L'assistència al teatre va ser alta, amb una producció de Kratt d'Eduard Tubin (The Womble, 1943) que va provocar molta fanfàrria. No obstant això, l'agost de 1944, el teatre va ser colpejat per una bomba i va ser destruït.
1944-1968: Vanemuine a l'Estònia soviètica Acabada la Segona Guerra Mundial, la companyia Vanemuine es va fer càrrec de l'antic edifici del Teatre Alemany de Dorpat (l'actual «Casa petita») de Vanemuine, que havia estat reconvertida en cinema. Els membres de la Societat van reconstruir l'edifici amb els seus propis recursos i el 21 de desembre de 1944 van fer l'actuació inaugural. També es va haver de reformar la companyia de ballet Vanemuine, perquè molts ballarins havien marxat d'Estònia. No obstant això, el 1946 va arribar als escenaris Romeu i Julieta, de Sergei Prokófiev. No totes aquestes activitats encaixen dins de l'edifici; com a tal, els tallers i els locals d'assaig estaven situats en edificis veïns. Els plans de reconstrucció de l'antic edifici, tot i que es van fer, mai no van arribar a bon port; finalment, es va construir un edifici completament nou.