Dominique Grange (1 de gener de 1940, Aix-les-Bains, Savoie) és una cantautora, intèrpret, traductora i guionista de còmics i activista política francesa.
La seva participació activa en els fets del maig del 68 la va portar a abandonar la música pop en favor de la cançó de protesta, passant a formar part de l'organització d'esquerres La Gauche prolétarienne (lit. L'esquerra proletària), per a la qual va escriure la cançó Nous sommes les Nouveaux Partisans el 1970. Després de la dissolució de la Gauche prolétarienne el 1973, va continuar el seu activisme clandestí durant diversos anys.
Des de llavors no ha cessat mai el seu compromís amb les lluites socials i contra les desigualtats. Durant la dècada del 2000, va fer un gir llibertari i es va unir a la Confederació Nacional del Treball. Al mateix temps, també és traductora i guionista de còmics.
Carrera artística Durant la seva adolescència a Lió, a Dominique Grange li agradava molt cantar i volia fer de la música la seva professió però també va distribuir fulletons per la pau a Algèria, gràcies a la influència de la seva professora de filosofia Jeannette Colombel. Als , va continuar els seus estudis a París, va prendre classes de teatre i va aconseguir el seu primer paper com a actora. També interpreta alguns petits papers a la televisió. Pel que fa al cant, actua en cabarets de la rive gauche de París — Le Cheval d'Or, Le Port du Salut, etc. — mentre l'onada ié-ié arrassa i empeny les discogràfiques a buscar nous talents. Observada per la discogràfica Bel Air, va gravar el seu primer àlbum el 1963, incloent una composició de Léo Missir que va tenir un cert èxit radiofònic (Il y avait toi). L'any següent va publicar el seu segon disc de 45 rpm, amb dues cançons pròpies, i més tard un tercer disc, ja amb tots els temes escrits per ella. Descoberta per Guy Béart el 1965, va fer uns quants duets amb ell (Le Trou dans le seau i Frantz) i va participar en les seves gires per França. El 1966, esdevé, juntament amb Michel Bourdais, la seva assistent per al programa de televisió Bienvenue chez Guy Béart, on molts artistes hi foren convidats. L'any 1967, per a l'enregistrament del seu quart disc, Les orties sont en fleurs, format per quatre títols per als quals va compondre la lletra i la música, es va beneficiar de la recent creada discogràfica de Béart, anomenada «Temporel».
A la primavera de 1969, a Dominique Grange i la cantant Évariste se'ls hi va oferir un paper en una obra de Claude Confortès, basada en els dibuixos de Georges Wolinski publicats a L'Enragé, titulada Je ne veux pas mourir idiot.Journal pamphlétaire créé par le dessinateur Siné, paru entre mai et novembre 1968.Un des slogans de Mai 68. No només és una oportunitat per interpretar les seves cançons políticament compromeses sinó també per conèixer la banda Hara-Kiri.
El setembre de 1977, Dominique Grange va ser contractada com a secretària de redacció d'una nova revista setmanal de còmic: BD (ideada pel professor Choron), en la qual Jacques Tardi publica les seves històries.Griffu, scénario de Jean-Patrick Manchette (critique littéraire de Charlie Mensuel), paru aux éditions du Square en 1978. Aviat van passar a col·laborar per transformar en còmic els guions escrits per ella. Malgrat el seu bon començament, la revista no va tenir èxit i va tancar el novembre 1978.
Amb el suport del seu company, li tornen les ganes d'escriure i cantar. El març de 1981, va entrar a l'estudi i va gravar el seu primer disc de 33 rpm, Hammam Palace, amb una coberta dissenyada per Tardi. Les cançons denuncien el treball en cadena, la violència policial, l'entorn penitenciari, les drogues , etc. L'àlbum no va rebre una càlida acollida per part dels mitjans de comunicació i, decebuda, torna a allunyar-se del món de l'espectacle.
Encoratjada a reeditar les seves cançons, Dominique Grange va llançar L'Utopie toujours el 2004, amb una portada dissenyada per Tardi. Fa una versió de la cançó Le Vieux, fent un homenatge al cantant François Béranger: «El vaig conèixer quan vivia en la clandestinitat el 1973». Seduït per la cançó Les Nouveaux Partisans, Béranger l'havia volgut enregistrar (el disc inclou la cançó).
El novembre de 2007, Dominique Grange va gravar noves cançons per commemorar a la seva manera el 40è aniversari del maig del 68. L'àlbum va ser llançat el març de 2008 amb una portada de Tardi (segell Juste une Trace). El mes següent, l'àlbum es va publicar amb un llibre publicat per Casterman, on el dibuixant s'hi va implicar amb les il·lustracions d'acompanyament de les lletres de les cançons. Una d'elles és la resposta a un cert discurs polític incitant a passar pàgina del maig del 68.Le dimanche 29 avril 2007, en meeting de fin de campagne présidentielle au Palais omnisports de Paris-Bercy, le candidat Nicolas Sarkozy déclarait : «Dans cette élection, il s'agit de savoir si l'héritage de Mai 68 doit être perpétué ou s'il doit être liquidé une bonne fois pour toutes. Je veux tourner la page de mai 68». (Agence France-Presse i Associated Press, 30 d'abril de 2007). El significatiu títol d'aquesta cançó s'utilitza per titular l'àlbum: 1968 - 2008... N'effacez pas nos traces ! (lit. No esborreu els nostres rastres!)
L'octubre de 2009, Dominique Grange enregistra un disc de deu cançons evocant la Primera Guerra Mundial, de nou amb amb la participació de Tardi (Label Juste Une Trace). L'àlbum es publica, com l'anterior, inserit en un llibre (editat per Casterman), Des lendemains qui saignent, amb il·lustracions originals de Tardi i comentaris de l'historiador Jean-Pierre Verney. D'aquesta escriptura a quatre mans en neix un espectacle, amb cançons interpretades per Dominique Grange, una projecció simultània d'imatges de Tardi, present a l'escenari com a narrador. Va ser presentat amb el suport de l'Institut des Métiers de la Musique, amb pre-estrena a la Grande Bibliothèque de Montréal i al Musée de la Civilization de Québec, i posteriorment en diversos indrets emblemàtics de França, sobretot a Craonne. El novembre de 2010, Des lendemains qui saignent es va presentar a Ramallah, al Teatre Al Khasaba, a partir de la invitació del Centre Cultural Francès dels Territoris ocupats.
L'octubre de 2021 va publicar una novel·la gràfica autobiogràfica il·lustrada per Jacques Tardi sota el títol Élise et les Nouveaux Partisans.
L'any 2022, és la protagonista d'un documental autoproduït titulat «N’effacez pas nos traces - Dominique Grange, une chanteuse engagée» (lit. No esborreu els nostres rastres : Dominique Grange, una cantant compromesa), dirigida pel cineasta Pedro Fidalgo i recordant les etapes del seu recorregut activista.
Compromís polític i activista Durant els fets de maig de 1968, trenca amb tot el que havia fet fins aleshores, per tal d'involucrar-se en aquest moviment contestatari. Va formar part del Comitè Revolucionari d'Agitació Cultural (CRAC) creat per artistes de la Sorbona i va anar a cantar a les fàbriques en vaga amb altres cantants de la ribera esquerra de París com Leny Escudero, Évariste, Pia Colombo, Jean Ferrat, Les Barricadiers, Maurice Fanon, Francesca Solleville, etc. Comença així a compondre cançons inspirades en els esdeveniments, que serviran per acompanyar les manifestacions.
Sol·licitada pels comitès de vaga per tal de donar suport a les seves lluites, es va comprometre sense dubtar-ho. Armada amb la seva guitarra, viatja per França, fins i tot a zones rurals, i canta a les fàbriques ocupades. El juliol de1968, Dominique Grange va anar a Avinyó durant el Festival i va continuar la seva lluita. De tornada a la capital, va gravar les seves cançons. Aquest primer disc, de producció pròpia, es ven a un preu de cost de 3 francs, fora dels canals comercials, i principalment a través dels Comitès d'Acció.
Després d'aquest interludi, es va unir a l'organització maoista la Gauche prolétarienne (GP), la qual segueix la tàctica del moviment dels «establerts», fet que implica enviar activistes a treballar a les fàbriques per tal de donar suport a les revoltes obreres. Dominique Grange s'«estableix» així en una fàbrica d'envasament i condicionament d'aliments als suburbis de Niça. Allà, va escriure Les Nouveaux Partisans, que es convertiria en un himne emblemàtic per als joves activistes revolucionaris. L'any 1970, el GP va ser prohibit oficialment però la seva acció va continuar, sobretot dins de Secours roug (organització política fundada el mateix any). De tornada a París, Dominique Grange va sobreviure traduint còmics per a Charlie mensuel, sense deixar mai de costat el seu activisme. El novembre de 1971, va ser arrestada durant una manifestació organitzada al barri parisenc de la Goutte d'Or i reprimida violentament arran de l'assassinat d'un jove algerià, Djilali Ben Ali. Condemnada a un mes i mig de presó per violència física i injúries a les forces de l'ordre, va ser empresonada en règim d'aïllament a la presó de la Petite Roquette (presó de dones, a l'11è districte de París, que seria enderrocada uns anys més tard). Posteriorment, després de la mort d'un jove activista maoista, Pierre Overney, el febrer de 1972, s'incorpora a l'organització clandestina del GP, la Nouvelle Résistance Populaire (NRP) i va romandre en clandestinitat fins al 1975.
A partir de 1981, amb la seva parella Jacques Tardi es van decidir de formar una familia. No obstant, després de diversos intents mèdics infructuosos, la parella es va acabar decidint d'acollir-se a l'adopció. El requisit per aquesta opció era el matrimoni, segons explica la mateixa Dominique Grange en tres obres seves. Al cap d'uns anys, la parella va adoptar quatre fills a Xile, després va cofundar l'Associació de Famílies Adoptives de Nens Nascuts a Xile (AFAENAC), el 1993.
Del 2000 al 2008, Dominique Grange va ser activista a la Confederació Nacional del Treball (CNT). En aquesta època actua amb freqüència en concerts, sobretot per defensar nombroses causes polítiques.Propos recueilli par Gérard Prévost, Rouge nr. 2117, 23 de juny de 2005. Està en primera línia en la campanya de suport a Cesare Battisti, reclamant l'alliberament dels membres d'Action Directe o fent valer el dret d'asil concedit als antics activistes de les Brigades Roges acollits a França pel president Mitterrand. Contribueix regularment a actes de suport a Jargon Libre, una biblioteca anarquista dirigida per Hellyette Bess.
El juny de 2010, va signar una columna publicada al diari Libération, demanant la dissolució de la policia, descrita com «exèrcit d'ocupació», titulat Pour les cinq de Villiers-le-Bel (lit. Per als cinc de Villiers-le-Bel).Pour les cinq de Villiers-le-Bel, liberation.fr
Va escriure i compondre, just abans de les eleccions presidencials de 2012, la cançó Dégage ! Dégage ! Dégage ! la qual apareix al disc de Dominique Grange titulat Notre longue marche (discogràfica Juste une trace), aparegut l'any 2013. En aquest disc Dominique Grange hi reuneix els enregistraments originals de dinou cançons que havia escrit i interpretat des del maig del 68 i que formen part d'un repartori d'expressió reivindicativa. El disc inclou, per exemple, l'enregistrament original de la cançó Les Nouveaux Partisans, escrita i composta l'any 1970.
El 2015, va llançar Détruisons le mur !, en solidaritat amb el poble palestí i per denunciar la colonització i l'«apartheid» israelià. El disc també li presenta l'oportunitat d'afirmar el seu suport a l'alliberament del pres polític més antic d'Europa, l'activista comunista libanès Georges Ibrahim Abdallah, empresonat des de 1984 i apte per ser alliberat des de 1999..
El 30 de novembre de 2015 va estar entre els signants de l'Appel de 58: «Ens manifestarem durant l'estat d'emergència»...