Els pirates d'Edelweiss (en alemany Edelweißpiraten) eren grups informals de joves alemanys amb un comportament inconformista, de vegades d'oposició al Reich alemany de 1939 a 1945. Acabada la guerra, les activitats dels grups van continuar en algunes zones d'ocupació fins al voltant de 1947.
El nom prové d'una paròdia dels funcionaris de la Gestapo cap al 1939: L'edelweiss era un dels molts símbols de la Bündische Jugend (Joventut Bündische), que va ser prohibida després de 1936. El nom de "Pirates" deriva dels Pirates de Kittelbach, un grup radical de dreta a Düsseldorf que va existir oficialment fins al 1933, que va emigrar en gran part a les Joventuts Hitlerianes (HJ) o als Sturmabteilung (SA). La barreja dels termes "Edelweiss" i "Pirates", inicialment un terme despectiu contra els joves amb comportament d'oposició, especialment per a aquells amb arrels a la Bündische Jugend, la Naturfreundejugend d'esquerres o la Lliga comunista de combatents del Front Roig, va ser escollida pels grups joves cap al final de la guerra com a autodesignació.
Alguns d'aquests grups, com el grup Colònia Edelweiss al voltant de Gertrud Koch, el pare del qual va morir al camp de concentració d'Esterwegen, o el grup Ehrenfeld al voltant del refugiat del camp de concentració Hans Steinbrück, van participar activament en la resistència contra el nacionalsocialisme. A més d'aquest grup de pirates de Cologne-Ehrenfeld Edelweiss, les activitats del qual només van ser posades en coneixement del públic després de 1980 per Jean Jülich, els pirates de Dortmund Edelweiss de "Brügmannplatz", sobre els quals l'escriptor Kurt Piehl va publicar l'any 1980, s'han fet molt coneguts.
Rerefons La desesperança econòmica i social del període posterior a la Primera Guerra Mundial va comportar problemes massius per a la joventut alemanya. Tot i que hi havia poques perspectives d'educació i ocupació per a les classes socials econòmicament més febles, la classe alta va presentar una visió dels "anys d'or".
Per a molts, la via d'escapament va ser integrar-se en grups formals que, d'una banda, oferien programes d'activitats de lleure i, de l'altra, facilitaven el desenvolupament d'identitats pròpies a través de l'experiència de la pertinença. Els grups juvenils sorgits de la tradició del Wandervögel, abans de la Primera Guerra Mundial, centraven les seves activitats en excursions i sortides als afores de les grans ciutats. Enmig de la natura, al voltant de fogueres, amb guitarres de muntanya i cuines de camp, es celebrava l'esperit juvenil d'independència.
Cap al final de la República de Weimar, la influència política en tots els grups de joves es va fer més forta. Molts partits consideraven essencial el desenvolupament d'una joventut fidel al partit. Per molt divers que era el panorama de partits de la República, tan polifacètic era el ventall de grups juvenils.
A més dels grups directament subordinats als partits, els grups catòlics i la Naturfreundejugend (Joves d'Amics de la Natura) subordinada als Amics de la Natura, hi havia l'ampli espectre de la Bündische Jugend (Partit dels Joves). Aquests aproximadament 100.000 joves, agrupats en 1.200 grups, reflectien tot l'espectre dels ideals revolucionaris i burgesos de la república que s'acostava a la seva fi. En comú tenien campaments, jerarquia formal i consciència d'elit.
Això significava que les característiques del "Bündisch" estaven en competència directa amb les emergents Joventuts Hitlerianes (HJ) sota el lideratge de l'ambiciós Baldur von Schirach. Tanmateix, per a l'expansió reeixida de l'HJ, que va passar de 108.000 membres el 1932 a 2,3 milions l'any següent, també era evident que l'HJ depenia de l'experiència i la implicació personal dels líders juvenils de la Bündische Jugend.
Després de la Gran Federació Alemanya, un grup d'uns 70.000 joves de diferents grups Bündische, va ser prohibit el 1933 i tots els grups Bündische van ser prohibits el 1936, va començar la persecució dels antics membres. Les patrulles regulars de les Joventuts Hitlerianes, amb reforços de les SA i la Gestapo, estaven autoritzades a intervenir si hi havia sospita de les anomenades "activitats associatives". Fins al 1938, les ofertes d'integració sovint eren recollides pels «Bündischen» (Bunds), ja que la imatge de la «rebel·lió juvenil»Frank Bajohr: Piraten, Swings und Junge Garde. Jugendwiderstand im Nationalsozialismus. encara s'aferrava a l'HJ. Les activitats d'oci i les oportunitats de progrés a l'HJ eren força atractives. Després d'aquesta fase de reclutament, els joves que no estaven entusiasmats amb el Jungvolk, el BDM i les Joventuts Hitlerianes eren els principals enemics del servei de patrulla HJ. Els joves que van intentar eludir la pertinença obligatòria a les Joventuts Hitlerianes després de 1936 van ser criminalitzats. Entre ells hi havia antics membres de HJ que havien dimitit o expulsats, bandes juvenils a l'estil de les “Cliques Salvatges” de la República de Weimar,Rolf Lindner: Die wilden Cliquen in Berlin. Ein Beirtag zur historischen Kulturananalyse. In: Historische Anthropologie, 1, 1993, S. 451–467 bandes juvenils regionals, contactes il·legals amb joves prohibits o grups d'amics de la natura i, finalment, resistents amb motivació política.
Distribució regional i àmbit d'influència A partir de 1942, Colònia es pot considerar el centre dels grups Edelweiss, com es van preferir anomenar, amb més de 3.000 noms esmentats als arxius de la Gestapo. A Duisburg, Düsseldorf, Essen i Wuppertal, la Gestapo va arrestar 739 sospitosos de formar part de pirates d'Edelweiss durant les incursions. La Brügmannplatz de Dortmund es va convertir en el lloc de reunió del grup local Edelweiss cap a l'any 1943. Aquests grups havien sorgit als principals centres urbans del país. Ursula Kohlmeier (*1932): Ich weiß gar nicht wie wir das alles überstanden haben. In: Wie Silberfische flimmerten die Bomber am Himmel. (Erinnerungen an das Inferno des Krieges in Berlin-Lichtenberg 1940–1945). Edition Berliner Unterwelten, Berlin 2004, ISBN 3-9809641-0-8, S. 178.
Un tret característic de la denominació sembla que els grups perseguits adoptaven ràpidament les etiquetes que els imposaven els seus perseguidors. Per exemple, entre 1933 i 1941, les Joventuts Hitlerianes (HJ) van començar a anomenar "Navajos" els joves presumptament inadaptats de Colònia, un sobrenom que els mateixos perseguits acabarien assumint. Així és com un líder dels Nachrichten-HJ descrivia els Navajos l'any 1936:A tot el Reich, l'oposició a les Joventuts Hitlerianes es pot veure com un element unificador, més fort que la successió a un grup juvenil tradicional prohibit. Sovint es va adoptar el comportament dels Bündischen, però sense conèixer-ne l'origen i sense la típica organització jeràrquica. Alguns grups van buscar enfrontaments físics amb les patrulles de l'HJ, i també es van dur a terme baralles al carrer contra altres colles juvenils per reivindicacions territorials. Altres grups van evitar qualsevol contacte amb les Joventuts Hitlerianes, especialment amb les SA auxiliars.
Característiques externes dels Pirates Edelweiss L'organització d'excursions i sortides als afores de les grans ciutats i, més rarament, a altres ciutats formava part tradicionalment de les activitats de lleure dels grups de joves. Es van cantar cançons de la Bündische Jugend (Joves Joventuts), algunes d'elles reescrivint-les irònicament o cançons de les Joventuts Hitlerianes rivals. Algunes d'aquestes lletres contenien declaracions dures crítiques amb el règim, i també es van crear noves cançons, algunes amb contingut polític.
Els joves coneguts com a pirates d'Edelweiss van destacar dels uniformes estàndard de les Joventuts Hitlerianes amb el seu propi estil: sovint samarretes d'esquí, botes de muntanya, mocadors de coll i pantalons curts de cuir. De vegades, la seva marca identificativa era una edelweiss sota la solapa esquerra de la faldilla. Sovint es feien servir disfresses, anells de calavera, cinturons amb claus, jaquetes d'explorador i l'ús del Kohte o tendes de campanya típiques de l'escoltisme alemany. En contrast amb el HJ, acceptaven en part adolescents i adolescents.
Persecució Com més informes feien les Joventuts Hitlerianes a la Gestapo, més dura es feia la persecució mitjançant arrestos, interrogatoris, tortures i empresonaments. La mateixa Gestapo va admetre que el servei de patrulla HJ havia provocat una escalada de la situació. L'1 de juny de 1938 es van emetre noves directrius per al servei de patrulla HJ, que autoritzaven l'HJ a "intervenir" al "carrer obert" i als "espais tancats".
Immediatament després de la prohibició del Bündische Jugend, es va abusar de la Secció 175 com a delicte per obtenir una condemna judicial. Això va derivar de la rivalitat històrica entre les Joventuts Hitlerianes i la Bündische Jugend, els membres dels quals eren generalment acusats d'homosexualitat. Aviat el poder judicial nazi va crear el delicte de "Bündischen Umtriebe " (activitats associades), que va permetre condemnar els sospitosos de manera més àmplia. No obstant això, la definició de "Bündischen Umtriebe" era vaga i la decisió corresponia als tribunals competents. Fins a l'inici de la guerra, relativament pocs informes van donar lloc a condemnes.
Amb l'inici de la Segona Guerra Mundial es van utilitzar mètodes de persecució més radicals, sobretot a partir de 1941. Les incursions, les escoles, les calúmnies, la incitació a la traïció, la coacció, la tortura i l'empresonament es van utilitzar per contrarestar els grups crítics amb el règim. El desembre de 1942 es va produir una onada de detencions per part de la Gestapo a la zona de Colònia, aparentment motivada per les campanyes de díptics de grups individuals que havien començat l'estiu de 1942.
Els delictes de minar la moral militar, derrotisme, debilitament de la comunitat nacional alemanya, resistència contra la Gestapo o traïció i alta traïció van donar lloc a càstigs draconians que van des de la presó en camps de concentració fins a la pena de mort. El trasllat de joves inconformistes a un batalló penal de l'exèrcit o la marina era un mitjà preferit per exercir el poder totalitari del règim nazi. Les accions d'aquest comandament van suposar una execució.
Bruno Bachler, un dels pirates d'Edelweiss supervivents, va explicar com, després de complir una condemna en un camp de concentració, va ser destinat a una companyia penal del front oriental que s'utilitzava per netejar camps de mines. Això va passar de tal manera que els condemnats van haver de marxar agafats de la mà per un camp de mines, durant el qual alguns d'ells van perdre la vida.
Es desconeix el nombre de pirates Edelweiss assassinats. La documentació de membres, accions, interrogatoris i execucions requeia gairebé exclusivament en els autors del règim nazi. Els joves no guardaven registres de les seves activitats per por de persecució. Molts dels membres del grup només es coneixien pels seus sobrenoms o noms, que de nou servien de protecció durant els interrogatoris de tortura. Els diversos mètodes utilitzats per assassinar els opositors al règim també dificulten el registre complet de les víctimes. Se suposa que només una minoria va sobreviure a la Segona Guerra Mundial.
Accions de resistència Segons Detlev Peukert, el rebuig a la pertinença obligatòria a les Joventuts Hitlerianes es considera una forma de resistència juvenil a causa de la resistència viscuda contra el règim dominant. Mantenir contactes i xarxes de relacions il·legals, reivindicant així el mateix espai social, es pot veure com una dissidència i un inconformisme. Els atacs a representants del règim, inclosos els funcionaris de les Joventuts Hitlerianes, ja constituïen actes de resistència en el sentit més estricte.