El M41 Walker Bulldog, oficialment tanc de 76 mm M41, era un tanc lleuger nord-americà desenvolupat per a fins de reconeixement militar. Va ser produït per Cadillac entre 1951 i 1954 i comercialitzat amb èxit a l'Exèrcit dels Estats Units com a reemplaçament per la seva flota d'envelliment de tancs M24 Chaffee de la Segona Guerra Mundial. Tot i que va ser dissenyat com a vehicle de reconeixement, el pes i l'armament del M41 també el van fer efectiu en el paper de suport d'infanteria propera i per a desplegaments aerotransportats ràpids. En entrar en servei als Estats Units, tots els M41 van rebre la designació Little Bulldog i, posteriorment, Walker Bulldog després del difunt general Walton Walker, que va morir en un accident de Jeep el 1950. El M41 va ser el primer tanc lleuger americà de postguerra que va entrar en servei a tot el món, i va ser exportat en quantitats considerables pels Estats Units, particularment a Àsia.
El desenvolupament del M41 va continuar lentament fins a l'esclat de la Guerra de Corea, quan les renovades demandes de l'exèrcit dels Estats Units per a més tancs van donar lloc a la seva precipitació en la producció. La pressa amb la qual es va produir inicialment va portar a problemes tècnics, que, juntament amb les dimensions relativament estretes de dins de casc, i el mal armament li va donar una reputació mediocre entre les tripulacions de tancs nord-americanes. També es considerava massa gran en comparació amb el Chaffee per al reconeixement. El finançament del programa M41 es va reduir en conseqüència, i es va posar més èmfasi en el desenvolupament de nous tancs de batalla principals com el M47 Patton. Cadillac va cessar la producció de la M41A1 a finals de 1954. Va ser reemplaçat pel M551 Sheridan durant la dècada de 1960, quan el canó ja no podia penetrar en tancs mitjans.
Desenvolupament A partir de 1946, l'Exèrcit dels Estats Units va encarregar un projecte per supervisar la substitució del tanc lleuger M24 Chaffee en el paper de reconeixement. A efectes preliminars, aquest hipotètic tanc havia de ser conegut com a T37. No obstant això, arran de la Segona Guerra Mundial, la majoria dels programes de desenvolupament de vehicles blindats van patir una falta d'impuls i un finançament inadequat. El concepte T37 no va arribar a la viabilitat fins al 1949, quan finalment es van construir tres prototips dispars. El segon prototip del trio, T37 fase dos, va ser seleccionat per a proves posteriors i va rebre una única designació T41. En la seva forma final, la preproducció d'aquest model va ser conegut com a T41E1 per l'Exèrcit dels Estats Units.
El T41E1 va ser concebut com un tanc lleuger altament mòbil, capaç d'emprendre un reconeixement agressiu i prou armat per enfrontar-se als últims tancs mitjans soviètics si fos necessari. Es tractava d'utilitzar peces i components d'automoció ja comuns a altres vehicles militars nord-americans i incorporar un buc modular capaç de ser convertit per a una varietat d'altres rols especialitzats. Per exemple, el requisit de l'Exèrcit dels Estats Units no només demanava un tanc lleuger, sinó una plataforma de defensa aèria i un portaavions blindat basat en el mateix xassís. Fins i tot n'hi havia preseleccionat una central específica per als tres vehicles proposats: un motor de gasolina Continental o Lycoming de sis cilindres refrigerat per aire. Això va fer que el T41E1 fos un dels primers tancs americans que es van dissenyar al voltant d'un tipus de motor preexistent, en lloc de ser construït primer i després adoptant un motor adequat. Amb un pes de gairebé 52.000 lliures, el T41E1 era tan pesat que hauria estat classificat fàcilment com un tanc mitjà per dret propi només uns cinc anys abans, i ja no es considerava adequat per a desplegaments aeris freqüents miniatura|El president Harry Truman amb un prototip T41 en proves a Aberdeen Proving Ground L'exèrcit va ordenar el T41 cap a l'agost de 1950. El tanc va ser batejat com el "Walker Bulldog" (el darrer general Walton Walker que va morir en un accident de Jeep un any abans) en una manifestació per al president Harry S. Truman al camp de proves de Aberdeen el febrer de 1951.
La producció en sèrie es va veure retardada per les dificultats tècniques derivades de la decisió d'incorporar un telèmetre integral directament a la torreta d'acer. Un renovat sentit d'urgència introduït per l'esclat de la Guerra de Corea i l'augment de les demandes de l'Exèrcit dels Estats Units per a més tancs va donar lloc a una producció precipitada que va començar a mitjan 1951. El cicle de producció precipitat va portar a nombroses modificacions durant el curs i després de la fabricació. Cadillac va reutilitzar un magatzem a Cleveland l'agost de 1950 i va començar a equipar la ubicació per a la producció del Walker Bulldog i altres vehicles de combat, és a dir el Cadillac M42 Duster. La planta, amb 3700 empleats, va lliurar la primera producció M41 Walker Bulldog el març de 1951. Els primers vuit Bulldogs van ser lliurats a l'exèrcit dels Estats Units el juliol.
El març de 1952 ja s'havien fabricat més de 900 M41. Aquests van entrar en servei massa tard per participar en la Guerra de Corea, encara que alguns podrien haver estat enviats a les forces estatunidenques en aquesta regió just quan va acabar la lluita. Aproximadament 1.802 van ser construïts, però aquests van patir una varietat de problemes tècnics a causa de la seva producció una mica precipitada, i una segona marca, la M41A1, es va introduir per corregir aquests problemes. Més de 4.000 canvis en el disseny d'enginyeria van ser sol·licitats per l'Exèrcit dels Estats Units entre juliol de 1951 i juliol de 1952. L'aprovació d'expedir el tipus M41 a unitats regulars va ser denegada fins al desembre de 1952, quan es va introduir la nova marca. Uns altres 1.631 M41 de línia de base també van ser relegats al dipòsit del Ordnance Corps a Lima, Ohio, fins que es van poder corregir les seves deficiències.
La M41A1 va ser substituïda més tard per la M41A2 i la M41A3, que tenien l'avantatge d'una major munició d'estiba, i considerablement simplificats sistemes de canons i torretes. Malgrat aquestes millores de detall, la sèrie M41 no va resultar especialment popular en el servei dels Estats Units. Els membres de la tripulació asseguts a la torreta sovint es queixaven d'un espai interior limitat. Les unitats de reconeixement van criticar l'alçada i la mida del disseny, que va reduir la seva capacitat de reconèixer discretament, i encara que estava destinat a l'ocupació amb unitats aerotransportades, el seu pes la va fer poc pràctica per a les plataformes. Això va portar al desenvolupament de la Sheridan M551, que va ser dissenyada per a aeròdroms, i en la qual el baix pes de combat es considerava un factor clau. La producció de M41 va cessar cap a finals de 1954, cosa que permet a l'Exèrcit dels Estats Units de tornar a centrar-se en el desenvolupament de tancs mitjans com el M47 Patton. Ja a mitjan 1952 el govern dels Estats Units s'havia desil·lusionat tant per les deficiències percebudes pel M41 que va recomanar que el procés d'adquisició del M41 fos rescindit i s'iniciés un nou projecte de desenvolupament de tancs lleugers; no obstant això, el general J. Lawton Collins, llavors Cap de l'Estat Major de l'Exèrcit, va argumentar amb èxit que les ordres de compra existents s'havien d'omplir.
Amb la introducció de tancs de batalla soviètics, el M41 ja no era percebut com prou potent per al servei de primera línia, i va ser reemplaçat pel Sheridan molt més lleuger i fortament armat a finals de la dècada de 1960. La majoria dels M41 nord-americans de segona mà van ser reformats i posteriorment venuts o donats als aliats nord-americans a l'estranger, és a dir, Brasil, Japó i Vietnam del Sud.
Historial del servei Invasió de Bahía de Cochinos Durant el preludi de la invasió de Bahía de Cochinos, l'Agència Central d'Intel·ligència va proposar la creació d'un únic escamot de tancs compost per exiliats anticomunistes per donar suport a la incursió de la Brigada 2506 i la posterior captura de llocs estratègics a Cuba, probablement patrullats o defensats per blindats, majoritàriament T-34-85 mitjans subministrats pels soviètics. Amb aquesta finalitat, la CIA va obtenir cinc tancs M41 de reserves de l'Exèrcit dels Estats Units i els va assignar per a aquest propòsit. Els instructors nord-americans van entrenar les futures tripulacions de tancs cubans a Fort Knox el març de 1961, ensenyant-los conceptes bàsics de conducció i artilleria. Els tancs van ser transportats a la costa cubana per una sola nau de desembarcament mecanitzada el 17 d'abril, després van arribar a terra amb suport d'infanteria en un assalt amfibi d'armes combinades a Playa Girón. A causa de la manca de suport aeri adequat, els brigadistes M41 van haver d'aterrar sota un intens foc d'avions cubans, encara que tots els tancs van aconseguir avançar més enllà de la platja intacta. Van atacar immediatament una pista d'aterratge local, causant greus baixes entre els milicians cubans defensors, que no posseïen armes antitanc adequades. La milícia va organitzar un contraatac mal aconsellat amb un sol batalló, que va ser aniquilat pels tancs i les tripulacions de morter brigadista en un combat recordat a Cuba com el "Filla del Batalló Perdut".
Tot i que els exiliats havien arribat a diversos llocs de desembarcament, ja que Playa Girón era el president cubà més llunyà de l'interior, Fidel Castro va ordenar als militars que es concentressin a destruir la força de l'exili allà. Quatre batallons d'infanteria i dues companyies de tancs cubans T-34-85 van rebre l'ordre de recuperar l'aeròdrom i el cap de platja, però les seves transmissions de ràdio van ser interceptades pels exiliats, que els permet planificar la seva defensa en conseqüència. Les forces cubanes van bombardejar Playa Girón amb artilleria al voltant de la mitjanit, i després van avançar cap al poble per carretera, amb la T-34-85 al capdavant. Tres M41 que havien pres posicions just davant de la cruïlla de carreteres més propera a la platja van obrir foc a la columna a un abast molt proper. Almenys dos T-34-85 van ser destruïts inicialment, un tercer desactivat per danys a la pista, i un quart capturat pels rebels intacte quan la seva tripulació es va rendir. Els M41 van aconseguir eliminar diversos atacs més dels T-34-85 que es van quedar encallats a la carretera estreta i es van embussar a causa de les dificultats amb què es van trobar les seves tripulacions per vorejar les restes existents. No obstant això, aquest èxit va ser de curta durada: la inesperadament pesada resistència trobada per les armadures cubanes va assegurar que al migdia de la tarda següent totes les tripulacions del M41 havien esgotat la seva munició.
En un moment donat, el secretari de Defensa dels Estats Units, Robert McNamara, va proposar utilitzar els vaixells de la Marina dels Estats Units als voltants per moure altres vuit M41 i la seva munició associada per donar suport als exiliats; però, sense subministraments suficients o la Brigada de suport aeri 2506 no va poder mantenir les seves posicions contra repetits atacs blindats cubans i va ser aclaparat. Els M41 supervivents van ser abandonats a la platja prop de Platja Girón quan va acabar la invasió.
Guerra de Vietnam miniatura|M41 en operació d'entrenament del Vietnam del Sud