El comboi PQ 17 va ser un comboi àrtic aliat durant la Segona Guerra Mundial. El 27 de juny de 1942, els vaixells van salpar de Hvalfjörður, Islàndia, cap al port d'Arkhangelsk, a la Unió Soviètica. El comboi va ser localitzat per les forces alemanyes l'1 de juliol, seguit i atacat.
El Primer Lord del Mar, l'almirall Sir Dudley Pound, actuant sobre la informació que els vaixells alemanys, inclòs el cuirassat alemany Tirpitz, es movien per interceptar, va ordenar a la força de cobertura, basada en els cuirassats aliats i , que s'allunyés del comboi i va dir al comboi que es dispersés. A causa de les vacil·lacions de l'Oberkommando der Wehrmacht (OKW, alt comandament de les forces armades alemanyes), l'atac del Tirpitz mai es va materialitzar. El comboi va ser la primera gran operació naval conjunta angloamericana sota comandament britànic; segons Churchill, això va fomentar un enfocament més acurat dels moviments de la flota.
A mesura que l'escorta propera i les forces de creuers de cobertura es retiraven cap a l'oest per interceptar els assaltants alemanys, els vaixells mercants van quedar sense escortes. Els carguers van ser atacats per submarins i avions de la Luftwaffe i, dels 35 vaixells, només onze van arribar al seu destí, transportant 70.000 tones llargues (71.000 tones mètriques) de càrrega. El desastre del comboi va demostrar la dificultat de passar subministraments adequats a través de l'Àrtic, especialment durant l'estiu, amb el sol de mitjanit. L'èxit alemany va ser possible gràcies a la intel·ligència de senyals alemanya i l'anàlisi criptològica.
Fons Durant l'operació Barbarroja, la guerra alemanya contra l'URSS, els governs britànic i estatunidenc van acordar enviar ajuda incondicional al seu aliat soviètic. La Missió Angloamericana Beaverbrook-Harriman va visitar Moscou l'octubre de 1941, acordant una sèrie de lliuraments de municions a la Unió Soviètica. La manera més directa de transportar aquests subministraments era per mar al voltant del Cap Nord, a través de les aigües àrtiques fins als ports de Múrmansk i Arkhànguelsk. L'acord establia que el govern soviètic era responsable de rebre els subministraments en vaixells soviètics als ports britànics o americans. Com que els soviètics no tenien prou vaixells per a les quantitats d'ajuda, els vaixells britànics i americans van començar a constituir una proporció creixent del trànsit de combois. Tot i que la defensa dels combois àrtics era responsabilitat de la Royal Navy, l'almirall estatunidenc Ernest King va assignar la Task Force 39 (TF 39) –basada en el portaavions i el cuirassat – per donar suport als britànics.
El primer comboi, l'operació Dervish, va salpar del Regne Unit a l'agost de 1941, dos mesos després de l'inici de Barbarossa. A la primavera de 1942, dotze combois més havien fet el pas amb la pèrdua de només un dels 103 vaixells. L'amenaça d'atacs contra els combois va augmentar, amb els alemanys fent un esforç màxim per aturar el flux de subministraments a l'URSS. El 1941, la Kriegsmarine havia començat a concentrar la seva força a Noruega a l'hivern, per evitar una invasió britànica de Noruega i per obstruir els combois aliats cap a la Unió Soviètica. El cuirassat Tirpitz va ser traslladat a Trondheim al gener, on se li va unir el creuer pesat Admiral Scheer i al març el creuer pesat Admiral Hipper. Els cuirassats Scharnhorst, Gneisenau i el creuer pesat Prinz Eugen també van ser enviats a aigües àrtiques, però van ser víctimes dels atacs aeris aliats i van haver de tornar per a reparacions. Els alemanys tenien bases al llarg de la costa noruega, cosa que significava que, fins que no es van disposar de portaavions d'escorta, els combois aliats havien de navegar per aquestes zones sense una defensa adequada contra els atacs d'avions i submarins.
Pla britànic La intel·ligència naval britànica va informar al juny de l'Unternehmen Rösselsprung (Operació Moviment del Cavaller), el pla alemany d'utilitzar els seus grans vaixells per atacar el següent comboi, a l'est de l'Illa de l'Ós. Les forces alemanyes operarien a prop de la costa noruega, amb el suport de forces de reconeixement aeri i d'atac a terra, amb una pantalla de submarins als canals entre Svalbard i Noruega. Les forces de cobertura aliades estarien sense suport aeri, a 1.600 km de la seva base i amb els destructors massa curts de combustible per escortar un vaixell danyat fins al port.
L'Almirallat va emetre instruccions el 27 de juny, que permetien fer retrocedir el comboi, per escurçar temporalment la distància fins a la base aliada més propera. Els moviments de superfície alemanys es van produir més tard del previst, fent que aquestes instruccions fossin innecessàries. L'Almirallat també va declarar que la seguretat del comboi davant d'un atac de superfície a l'oest de l'Illa de l'Ós depenia de les forces de superfície aliades, mentre que a l'est l'havien de proporcionar submarins aliats. La força de cobertura de creuers del comboi no havia d'anar a l'est de l'Illa de l'Ós, tret que el comboi estigués amenaçat per la presència d'una força de superfície contra la qual la força de creuers pogués combatre, ni anar més enllà dels 25° Est sota cap circumstància.
També es va organitzar un comboi esquer per desviar les forces enemigues, format pel Primer Esquadró de Mines i quatre mines, escortats pels creuers lleugers i , cinc destructors i diversos vaixells d'arrossegament. Aquesta força de diversió es va reunir a Scapa Flow durant una setmana, navegant dos dies després del comboi. El reconeixement alemany de Scapa durant el període de reunió no va notar la desviació, que tampoc va ser albirada durant el seu pas. L'operació es va repetir l'1 de juliol, de nou sense èxit. El 26 de juny, l'Almirallat va aprofitar l'oportunitat per passar el Comboi QP 13 en direcció oest, juntament amb el Comboi PQ 17. El primer estava format per vaixells mercants que tornaven d'Arkhànguelsk, amb alguns vaixells de Múrmansk. Consistia en trenta-cinc vaixells i estava escortat per cinc destructors, tres corbetes, un vaixell antiaeri, tres dragamines, dos vaixells d'arrossegament i, a la zona de l'Illa de l'Ós, un submarí. Va ser albirat per avions alemanys el 30 de juny i el 2 de juliol. El comboi QP 13 no va ser atacat, ja que la tàctica alemanya era concentrar-se en els combois en direcció est (carregats), en lloc dels combois en direcció oest amb llast.
Un reconeixement de gel fresc realitzat el 3 de juliol va descobrir que el pas al nord de l'illa de l'Ós s'havia eixamplat. L'Almirallat va suggerir que el comboi passés almenys 50 milles nàutiques (93 km) al nord. L'oficial superior de l'escorta (SOE), el comandant Jack Broome, va preferir mantenir-se amb poca visibilitat a la ruta original i avançar cap a l'est. El contraalmirall Louis Hamilton, al comandament de l'esquadró de creuers, va decidir més tard que era necessària una ruta més al nord, va ordenar al SOE que canviés de rumb, passés 70 milles nàutiques (130 km) al nord de l'illa de l'Ós i més tard obrir-se a 400 milles nàutiques (740 km) de Banak.
Forces de cobertura miniatura|El i el , part de la força de cobertura del creuer. L'escorta propera del comboi era el Primer Grup d'Escorta (EG1, SOE Jack Broome) i incloïa els creuers auxiliars antiaeris i HMS Pozarica, els destructors , , , , i , les corbetes , dragamines o vaixells d'arrossegament armats , , i , els dragamines de la classe Halcyon , Salamander i i els vaixells d'arrossegament antisubmarins HMT Lord Middleton, Lord Austin , Ayrshire i Northern Gem. La cobertura distant provenia del 1r Esquadró de Creuers (CS1, Hamilton), format pels creuers britànics (vaixell insígnia) i , els creuers americans i i quatre destructors, dos dels quals pertanyien a la Marina dels Estats Units. Com a protecció addicional, els cuirassats de la Home Fleet navegaven a uns 370 km (200 milles nàutiques).
Una segona força de cobertura pesada, sota el comandament de l'almirall John Tovey, estava formada pel portaavions , el cuirassat (vaixell insígnia), els creuers i , el cuirassat estatunidenc i nou destructors. A mesura que el comboi salpava, les forces de cobertura es movien cap a la seva posició. El CS1 va sortir de Seidisfjord la nit del 30 de juny a l'1 de juliol. Va arribar a una posició de cobertura al nord del comboi el 2 de juliol. Els creuers no van ser albirats pels alemanys fins a última hora del 3 de juliol. La força de cobertura pesada va ser seguida durant un curt període mentre es trobava al nord-est d'Islàndia l'1 de juliol, mentre la pantalla del creuer repostava combustible a Seidisfjord. Va ser seguida durant un curt període a primera hora del 3 de juliol, mentre es trobava en una posició de cobertura al sud del comboi.
Més tard aquell mateix dia, es va canviar el rumb cap al nord per travessar la via del comboi i arribar a una posició al nord-oest de l'Illa de l'Ós. Això situaria el Victorious dins del rang d'atac aeri del comboi el matí del 4 de juliol. Es va calcular que això passaria al mateix temps que s'esperava un atac de superfície. Mentre es dirigien cap a la nova zona de cobertura, a la força es van unir el i l' des de Spitzbergen. El reconeixement aeri dels ports noruecs s'havia vist obstaculitzat pel mal temps, però la informació mostrava que les unitats pesades alemanyes probablement es movien cap al nord i una fotografia aèria de Trondheim a la tarda del 3 de juliol mostrava que el Tirpitz i el Hipper eren absents. La patrulla d'hidroavions i les dues línies de submarins entre Cap Nord i l'Illa de l'Ós es van ajustar per cobrir la línia d'aproximació al comboi mentre es movia cap a l'est. Atesa la incertesa de les posicions dels dos vaixells alemanys, Hamilton va decidir continuar proporcionant cobertura propera amb l'esquadró de creuers i passar a l'est de l'Illa de l'Ós.
Forces alemanyes Kriegsmarine Contra el Comboi PQ 17, la Kriegsmarine va preparar la llopada Eisteufel (Diable de Gel) per interceptar el comboi; tres submarins estaven en una línia de patrulla al nord de l'estret de Dinamarca per donar un avís previ i cinc més al nord de l'illa de Jan Mayen. La Kriegsmarine també tenia dos grups de batalla en ports noruecs, la Força I ( Drontheim-Gruppe ) formada pel cuirassat Tirpitz , el creuer Hipper i els destructors Karl Galster , Friedrich Ihn , Hans Lody , Theodor Riedel amb les torpedineres T 7 i T 15. La Força II (Narvik-Gruppe) Lützow, Scheer i els destructors Z24, Z27, Z28, Z29 i Z30, preparats per dur a terme un atac de superfície contra el comboi. Això es va orquestrar com una complexa operació en dues etapes amb el nom en clau Unternehmen Rösselsprung (Operació Moviment del Cavaller); La força era la més forta mai reunida per a un atac de comboi, però es veia obstaculitzada per una cadena de comandament difícil de manejar, amb l'autoritat per atacar residint en Hitler i una declaració de missió contradictòria; les forces van rebre instruccions d'atacar i destruir el comboi i també d'evitar qualsevol acció que pogués causar danys als vaixells principals, en particular al Tirpitz. El 16 de juny, els creuers Lützow i Scheer van participar en un exercici naval i aeri conjunt que simulava un atac al comboi PQ 17 i la seva escorta.
Luftflotte 5