El 2S9 NONA (en rus: 2C9 HOHA (Новейшее Орудие Наземной Артилерии: Noveysheye Orudiye Nazemnoy Artilerii) "La més recent ordenança d'artilleria terrestre") és un morter autopropulsat i de 120 mm desmuntable a l'aire dissenyat a la Unió Soviètica, que va entrar en servei el 1981.
El xassís 2S9 es designa es basa en el casc d'alumini del transport de personal blindat multiús BTR-D. Més generalment, el 2S9 també conegut com la NONA-S. Encara que no s'han publicat xifres, s'estima que es van construir més de 1.000 2S9.
Descripció El 2S9 Nona és un vehicle amfibi que es pot propulsar a través de l'aigua per dos jets d'aigua posteriors. Està operat per una tripulació de quatre homes que comprèn un comandant, un conductor/mecànic, un artiller i un carregador. L'interior del buc està separat en un compartiment de comandament, un compartiment de combat i un compartiment de motor. Una torreta d'acer soldat es troba al mig del casc. La torreta de dos homes té trames per a l'artiller i el carregador respectivament.
El 2S9 utilitza un morter de 120 mm 2A51 amb un canó d'1,8 m. L'arma és en realitat un híbrid de morter i obusos, sent un disseny no convencional que no té un homòleg directe de l'OTAN. Es tracta d'una arma fusellada i carregada de retrocés capaç de disparar HE (alt explosiu), fòsfor blanc i rondes de fum, així com municions dirigides per làser com KM-8 Gran. Pot entrar en foc indirecte i directe, així com dirigir-se a vehicles blindats; les seves rondes de penetració de blindatge poden penetrar l'equivalent de 600-650 mm de placa d'acer a fins a 1 km.
Desenvolupament A finals de la dècada de 1950, les armes de míssil nuclear van començar a entrar en servei en grans quantitats als països que participaven en la Guerra Freda. En la planificació teòrica de les operacions militars amb armes nuclears, es va assignar un paper important a les tropes aerotransportades, que, segons el pla, havien d'utilitzar i mantenir una alta taxa d'avanç després d'un atac amb míssils i bombes amb armes nuclears. A partir de les dècades de 1950 i 1960, l'equipament de les unitats aerotransportades de l'URSS diferia poc de l'equipament de les divisions i els cossos durant la Gran Guerra Pàtria. La situació actual requeria una seriosa reorganització i reequipament de les Forces Aerotransportades. A més, per substituir els obsolets avions de transport militar Iliuixin Il-12 i Iliuixin Il-14, es van desenvolupar els nous avions Antonóv An-8 i Antonóv An-12. Els nous avions tenien un volum intern més gran i una major capacitat de càrrega. Per tal d'implementar les noves capacitats de l'aviació de transport militar i elaborar un nou Programa d'Armament de les Forces Aerotransportades, el 1964 el ministre de Defensa de l'URSS va emetre una Ordre sobre l'inici dels treballs de recerca i desenvolupament per determinar els requisits tàctics i tècnics per a l'equipament militar de les Forces Aerotransportades. El mateix any, el 3r Institut Central de Recerca va iniciar el projecte integral d'R+D "Kupol".
Com a resultat del treball de recerca i desenvolupament de "Kupol", es va trobar necessari equipar les tropes aerotransportades amb armes que els permetessin dur a terme eficaçment tasques de lluita contra objectius aeris i terrestres a la rereguarda enemiga. Al mateix temps, les unitats aerotransportades havien de tenir una alta maniobrabilitat, així com protecció contra els efectes de l'ús d'armes de destrucció massiva, de manera que el nou sistema d'armes aerotransportades preveia la mecanització completa de les unitats utilitzades. Durant la recerca i el desenvolupament, es van determinar models d'equipament d'artilleria per equipar les tropes aerotransportades. Una anàlisi de les capacitats de transport de l'avió Antónov An-12B va mostrar que la massa de l'equipament aerotransportat no havia de superar les 10 tones amb l'equipament d'aterratge, i l'equipament de les forces terrestres que existia en aquell moment no complia certs requisits ni de massa, ni de característiques generals, ni de sobrecàrregues admissibles durant l'aterratge. Una de les àrees de treball en la creació de nous equips va ser el desenvolupament del morter autopropulsat de 120 mm i l'obús autopropulsat de 2S2 Fialka de 122 mm sobre el xassís BMD-1.
A mitjan dècada de 1960, l'armament d'artilleria dels regiments i divisions de les Forces Aerotransportades representava una àmplia gamma d'equipament militar, incloent-hi obusos D-30 de 122 mm, canons autopropulsats SD-44 de 85 mm i suports d'artilleria autopropulsats ASU-85. L'artilleria regimental estava representada pels morters regimentals M-120 i els suports d'artilleria autopropulsats ASU-57. El 1969, es va dur a terme la R+D "Kupol-2", a partir dels resultats de la qual es va prendre la decisió de crear un canó d'artilleria autopropulsat universal. Al mateix temps, el treball en el 2S2 va arribar a un punt mort, ja que el xassís no podia suportar el retrocés del canó 2A32 El morter autopropulsat "Landysh" en desenvolupament no proporcionava els angles de punteria horitzontals necessaris, i els morters d'ànima llisa de 120 mm havien esgotat el seu potencial per a un major desenvolupament i modernització. Es van proposar dues solucions balístiques per al seu ús en el nou canó d'artilleria autopropulsat. A. G. Novozhilov va proposar utilitzar la balística del morter estriat francès RT-61 de 120 mm, mentre que F. F. Petrov va proposar usar l'obús M-30 de 122 mm.
En el període comprès entre 1972 i 1975, el Departament núm. 25 de l'Institut Central de Recerca d'Enginyeria de Precisió, sota el lideratge d'A. G. Novozhilov, va dur a terme treballs de recerca i desenvolupament codificats com a "Arma-tret", la versió òptima de la qual va ser reconeguda com una versió de calibre 120 mm amb la balística del morter francès RT-61. El 1974, es va demostrar un model experimental de l'SPG 2S2 al comandant de les Forces Aerotransportades V. F. Margelov, després del qual es va prendre la decisió de començar a treballar en un nou canó d'artilleria autopropulsat universal. El mateix any, com a part del treball de recerca i desenvolupament Nona-D, es va fer una maqueta de l'SPG amb un prototip d'un nou canó de 120 mm, instal·lat en lloc de l'obús 2A32 de 122 mm, sobre la base de l'obús autopropulsat 2S2 amb un xassís allargat. Els desenvolupaments resultants van formar la base del treball d'R+D sota el nom de "Nona-S" (índex GRAU - 2S9). El 1976, el Comitè Central del PCUS i el Consell de Ministres de l'URSS van emetre la Resolució núm. 1043-361 del 16 de desembre. D'acord amb aquesta resolució, es va iniciar oficialment el desenvolupament d'un nou canó d'artilleria autopropulsat aerotransportat de 120 mm.
L'Institut Central de Recerca d'Enginyeria de Precisió de Klimovsk va ser nomenat el desenvolupador principal del sistema, i el desenvolupament de municions va ser confiat al GNPP Bazalt. Inicialment, el canó va ser dissenyat a l'OKB-9 de Sverdlovsk sota el lideratge de V. A. Golubev, però, després d'un canvi de lideratge, l'OKB-9 va rebutjar continuar treballant, i l'oficina de disseny especial de la Planta núm. 172 sota el lideratge de Iuri. N. Kalachnikov va ser nomenada contractista per a la creació del canó de 120 mm. Malgrat que el xassís bàsic es va desenvolupar i produir a la Planta de Tractors de Volgograd, la Planta de Volgograd es va negar a muntar el canó autopropulsat 2S9, de manera que el disseny de la torreta giratòria i el muntatge final del 2S9 van ser gestionats per la Planta núm. 172 de Perm. El 1976, es va muntar el primer prototip de l'SPG 2S9, equipat amb un canó de 2,5 m. El 1979, s'havia fabricat una bateria de sis prototips de canons autopropulsats 2S9. A la segona meitat de 1976, la bateria es va enviar al camp de proves de Rzhev per sotmetre's a proves de camp, i després de la seva finalització amb èxit es van iniciar els preparatius per a les proves militars. Les proves militars es van dur a terme el 1980 en dues etapes, la primera es va dur a terme de febrer a març al camp de proves de Luga, la segona al juliol al territori de l'RSS de l'Azerbaidjan. Els resultats de les proves es van considerar reeixits i es va recomanar l'adopció en servei del sistema format pel canó autopropulsat 2S9 i el projectil de fragmentació d'alt explosiu 3OF49. Després que s'eliminessin les deficiències i defectes identificats, mitjançant la Resolució núm. 630-187 del Comitè Central del PCUS i del Consell de Ministres de l'URSS de l'1 de juliol, el canó d'artilleria autopropulsat 2S9 Nona-S va ser acceptat oficialment en servei amb l'exèrcit soviètic.
La producció en sèrie del canó autopropulsat 2S9 es va iniciar a la planta de construcció de maquinària de Perm i va continuar fins al 1989. En total, es van produir 1.432 unitats 2S9 i 2S9-1 durant deu anys de producció. La primera divisió de canons autopropulsats 2S9 es va formar al 104è Regiment Aerotransportat sobre la base de la bateria experimental produïda el 1979. El 1981, es va formar la primera bateria de canons autopropulsats Nona-S i es va enviar a l'Afganistan.
Característiques Casc miniatura|Vista lateral del 2S9 NONA El buc està fet de làmines soldades d'alumini blindat. A la part davantera del buc, al centre, hi ha el compartiment de control amb el lloc de conducció. A l'esquerra del conductor hi ha el lloc de comandament de la unitat d'artilleria autopropulsada. A diferència del xassís bàsic, el buc de la unitat d'artilleria autopropulsada Nona-S no té suports per muntar metralladores de proa. A la part central del buc hi ha el compartiment de combat, al sostre del buc hi ha un anell giratori amb una torreta giratòria. El compartiment de combat conté estiba amb projectils. A la part posterior del buc hi ha el compartiment del motor-transmissió amb la central elèctrica. La torreta del 2S9 està soldada, a l'esquerra del canó hi ha el lloc de l'artiller amb dispositius d'apuntament. A la dreta del canó hi ha el lloc de carregament de la unitat d'artilleria autopropulsada. Oficialment, la torreta 2S9 té la capacitat de girar horitzontalment en un interval d'angles de -35 a +35 graus, però, en desconnectar les mànegues del sistema pneumàtic, és possible el foc circular del sistema d'artilleria autopropulsada en mode manual.
Armament L'armament principal del 2S9 és el canó-obús de canó estriat 2A51 de 120 mm. El canó del 2A51 consta d'un tub i una culata. La longitud del tub és de 24,2 calibres. A la part interior del canó hi ha 40 estries de pendent constant. La culata del canó és del tipus de còpia amb un obturador de plàstic, que combina les funcions d'un picó. Després de carregar el projectil al forat del canó, l'obturador es bloqueja mitjançant una falca vertical instal·lada a la culata del canó, cosa que impedeix l'entrada de gasos en pólvora durant un tret al compartiment de combat de l'SPG. Per eliminar els gasos en pólvora, evitar que el fum ompli el compartiment de combat i eliminar els residus no cremats de la càrrega de pólvora, se subministra aire comprimit al forat del canó durant 1,2 s després del tret. Els frens de retrocés consten d'un fre de retrocés hidràulic de tipus eix omplert amb líquid Steol-M o POZH-70 i un recuperador pneumàtic omplert amb nitrogen o aire. Per alleujar la pressió quan es treballa en diferents intervals de temperatura, s'instal·la un compensador de tipus ressort al fre de retrocés. La longitud màxima de retrocés és de 400 mm.
Equips de vigilància i comunicacions