Els vaixells Liberty van ser una classe de vaixells de càrrega construïts als Estats Units durant la Segona Guerra Mundial en el marc del Programa de Construcció Naval d'Emergència. Tot i que el concepte era britànic el disseny va ser adoptat pels Estats Units per la seva construcció senzilla i de baix cost. Produït en massa a una escala sense precedents, el vaixell Liberty va arribar a simbolitzar la producció industrial dels Estats Units en temps de guerra.
La classe es va desenvolupar per satisfer les comandes britàniques de transports per substituir els vaixells que s'havien perdut. Divuit drassanes estatunidenques van construir 2.710 vaixells Liberty entre 1941 i 1945 (una mitjana de tres vaixells cada dos dies), fàcilment el nombre més gran de vaixells mai produïts amb un sol disseny.
El vaixell Liberty va ser substituït pel vaixell Victory, un vaixell una mica més gran, materialment més ràpid, amb motors més moderns i un disseny generalment similar. Se'n van construir més de 500 entre 1943 i 1945.
La producció de vaixells Liberty va reflectir (encara que a una escala molt més gran) la fabricació de "Hog Islander" i tipus de vaixells estandarditzats similars durant la Primera Guerra Mundial. La immensitat de l'esforç, el nombre de vaixells construïts, el paper de les treballadores en la seva construcció i la supervivència d'alguns molt més temps que la seva vida útil original de cinc anys es combinen per fer que siguin objecte de molt interès continu.
Història Disseny miniatura|upright=1.5| Pla de perfil d'un vaixell Liberty miniatura|upright=1.5|Un diagrama en color dels compartiments d'un vaixell Liberty, des del costat dret, de davant cap a la dreta El 1936, es va aprovar la Llei de la Marina Mercant Americana per subvencionar la construcció anual de 50 vaixells mercants comercials que podien ser utilitzats en temps de guerra per la Marina dels Estats Units com a auxiliars navals, tripulats per mariners mercants nord-americans. El nombre es va duplicar el 1939 i de nou el 1940 fins a 200 vaixells a l'any. Els tipus de vaixells incloïen dos petroliers i tres tipus de vaixells mercants, tots propulsats per turbines de vapor. La capacitat industrial limitada, especialment per a engranatges de reducció, va significar que es van construir relativament pocs d'aquests dissenys de vaixells.
Tanmateix, el 1940, el govern britànic va encarregar 60 vaixells de càrrega de la classe Ocean a les drassanes americanes per substituir les pèrdues de guerra i augmentar la flota mercant. Aquests eren senzills però força grans (per a l'època) amb una sola màquina de vapor composta de 2.500 cavalls de potència (1.900 kW) de disseny obsolet però fiable. Gran Bretanya va especificar centrals de carbó, perquè aleshores tenia extenses mines de carbó i no tenia una producció nacional significativa de petroli.
Els dissenys precedents, que incloïen el "Northeast Coast, Open Shelter Deck Steamer", es basaven en un vaixell senzill produït originalment a Sunderland per J.L. Thompson & Sons, basat en un disseny de 1939 per a un senzill vaixell de vapor vagabund, que era barat de construir i de fer funcionar (vegeu Silver Line). Alguns exemples són el SS Dorington Court , construït el 1939. L'ordre especificava un augment de 0,46 m en el calat per augmentar el desplaçament en 800 tones llargues (810 t) fins a 10.100 tones llargues (10.300 t). L'allotjament, el pont i el motor principal estaven situats a la part central del vaixell, amb un túnel que connectava l'eix del motor principal amb l'hèlix mitjançant una llarga extensió de popa. El primer vaixell de la classe Ocean, el SS Ocean Vanguard , va ser botat el 16 d'agost de 1941. miniatura|upright|Motor de vapor de triple expansió vertical de 140 tones del tipus utilitzat per impulsar els vaixells Liberty de la Segona Guerra Mundial , muntat per a proves abans del lliurament. El disseny va ser modificat per la Comissió Marítima dels Estats Units, en part per augmentar la conformitat amb les pràctiques de construcció americanes, però més important encara per fer-lo encara més ràpid i econòmic de construir. La versió nord-americana es va designar com a 'EC2-S-C1': 'EC' per a "Emergency Cargo" (Càrrega d'Emergència), '2' per a un vaixell d'entre 400 i 450 peus (120 i 140 m) de llargada (longitud de la línia de flotació de càrrega), 'S' per a màquines de vapor i 'C1' per al disseny C1. El nou disseny va substituir gran part del reblat, que representava un terç dels costos laborals, per la soldadura, i tenia calderes de petroli. Va ser adoptat com a disseny de la Llei de la Marina Mercant, i la producció es va adjudicar a un conglomerat d'empreses d'enginyeria i construcció de la Costa Oest encapçalat per Henry J. Kaiser conegut com les Sis Companyies. Els vaixells Liberty estaven dissenyats per transportar 10.000 tones llargues (10.200 t) de càrrega, normalment un tipus per vaixell, però, durant la guerra, generalment transportaven càrregues que superaven amb escreix aquesta xifra.
El 27 de març de 1941, el nombre de vaixells en règim de préstec i arrendament es va augmentar a 200 per la Llei d'Assignacions Suplementàries d'Ajuda a la Defensa i es va tornar a augmentar a l'abril a 306, dels quals 117 serien vaixells Liberty.
Variants El disseny bàsic de càrrega EC2-S-C1 es va modificar durant la construcció en tres variants principals amb les mateixes dimensions bàsiques i una lleugera variació en el tonatge. Una variant, amb bàsicament les mateixes característiques però amb diferents números de tipus, tenia quatre bodegues en lloc de cinc servides per grans escotilles i un kingpost amb barreres de gran capacitat. Aquests quatre vaixells de bodega estaven designats per al transport de tancs i avions en caixes.
A la publicació detallada del Registre Federal dels preus de la postguerra dels tipus de la Comissió Marítima, les variants Liberty s'indiquen com: EC2-S-AW1 Collier (Tots els noms de pila de les vetes de carbó són SS Banner Seam , Beckley Seam i Bon Air Seam ) Z-EC2-S-C2 Vaixell portatancs (quatre bodegues, pals de rei) – per exemple el SS Frederic C. Howe Z-ET1-S-C3 Petrolier T1 – exemple SS Carl R. Gray. Divuit van ser comissionats per a l'USN el 1943 com el petrolier classe Armadillo Z-EC2-S-C5 Transport d'aeronaus en caixa (quatre bodegues, pals de rei): exemple SS Charles A. Draper. Després de la guerra, 16 d'aquests vaixells Liberty es van convertir entre 1954 i 1958 en vaixells de piquet de radar de la classe Guardian.
Com a preparació per al desembarcament de Normandia i posteriorment per donar suport a la ràpida expansió del transport logístic a terra, es va fer una modificació per fer que els vaixells Liberty estàndard fossin més adequats per al transport massiu de vehicles i, en els registres, es veuen com a "MT" per a vaixells de transport motoritzat. Com a MT, es van carregar quatre bodegues amb vehicles, mentre que la cinquena es va modificar per allotjar els conductors i ajudants.
Les modificacions en els transports de tropes tampoc van rebre designacions de tipus especials.
Propulsió miniatura| Sala de màquines (maqueta retallada) El 1941, la turbina de vapor era el motor de vapor marí preferit per la seva major eficiència en comparació amb els motors de vapor compostos alternatius anteriors. Tanmateix, els motors de turbina de vapor requerien tècniques de fabricació molt precises per mecanitzar els seus complicats engranatges de reducció de doble helicoidal, i les empreses capaces de produir-los ja estaven compromeses amb el gran programa de construcció de vaixells de guerra. Per tant, es va seleccionar un motor de vapor de triple expansió vertical de 140 tones curtes (130 t),Live (the program of Project Liberty Ship provided for cruises of the Liberty ship , 2013 edition, claims both that the engine weighed 135 tons (p. 10) fully assembled and that it weighed 140 tons (p. 11). de disseny obsolet, per alimentar els vaixells Liberty perquè era més barat i fàcil de construir en les quantitats necessàries per al programa de vaixells Liberty, i perquè més empreses el podien fabricar. Divuit empreses diferents van acabar construint el motor. Tenia l'avantatge addicional de la robustesa, la simplicitat i la familiaritat per als mariners. Les peces fabricades per una empresa eren intercanviables amb les fabricades per una altra, i l'obertura del seu disseny feia que la majoria de les seves peces mòbils fossin fàcils de veure, accedir i lubricar. El motor, de 6,4 m de llargada i 5,8 m d'alçada, va ser dissenyat per funcionar a 76 rpm i propulsar un vaixell Liberty a uns 11 nusos (20 km/h).Live (program of Project Liberty Ship provided for cruises of the Liberty ship , 2013 edition, p. 10.
Construcció Els vaixells es construïen amb seccions soldades entre si. Això és similar a la tècnica utilitzada per Palmer a Jarrow, al nord-est d'Anglaterra, però substituïa la soldadura per rebladura. La construcció dels vaixells reblats va trigar diversos mesos. La força laboral va ser recentment formada, ja que les drassanes responsables no havien construït vaixells soldats prèviament. Quan els Estats Units van entrar a la guerra, les drassanes van contractar dones per substituir els homes que s'allistaven a les forces armades.
miniatura| Botadura del SS Patrick Henry, el primer vaixell Liberty, el 27 de setembre de 1941 Inicialment, els vaixells tenien una mala imatge pública a causa del seu aspecte. En un discurs que anunciava el programa de construcció naval d'emergència, el president Franklin D. Roosevelt es va referir al vaixell com "un objecte d'aspecte horrible", i Timeel va anomenar un "aneguet lleig". El 27 de setembre de 1941 es va anomenar Dia de la Flota de la Llibertat per intentar calmar l'opinió pública, ja que els primers 14 vaixells "d'emergència" es van botar aquell dia. El primer d'aquests va ser el SS Patrick Henry, botat pel president Roosevelt. En els seus comentaris a la cerimònia de botadura, Roosevelt va citar el discurs de Patrick Henry de 1775 que acabava "Doneu-me la llibertat o doneu-me la mort!". Roosevelt va dir que aquesta nova classe de vaixell portaria la llibertat a Europa, la qual cosa va donar lloc al nom de vaixell Liberty.
Els primers vaixells van requerir uns 230 dies per construir-se (el Patrick Henry va trigar 244 dies), però el temps mitjà de producció per vaixell va baixar a 39 dies el 1943. El rècord el va establir el SS Robert E. Peary, que va ser botat 4 dies i 15 hores i mitja després de la col·locació de la quilla, tot i que aquest truc publicitari no es va repetir: de fet, encara quedava molta feina d'acondicionament i altres treballs per fer després de la botadura del Peary . Els vaixells es van fabricar en cadena, a partir de seccions prefabricades. El 1943 es completaven tres vaixells Liberty diàriament. Normalment rebien el nom de nord-americans famosos, començant pels signants de la Declaració d'Independència. Es poden veure imatges de noticiaris de la botadura del vaixell que porta el nom de l'autor nord-americà Jack London a la pel·lícula Jack London. 17 dels vaixells Liberty van rebre el nom en honor d'afroamericans destacats. El primer, en honor de Booker T. Washington, va ser batejat per Marian Anderson el 1942, i el SS Harriet Tubman, reconeixent-se com l'única dona de la llista, va ser batejat el 3 de juny de 1944.
Qualsevol grup que recaptés bons de guerra per valor de 2 milions de dòlars podia proposar un nom. La majoria portaven els noms de persones mortes. L'únic homònim viu era Francis J. O'Gara, el contramestre del SS Jean Nicolet , que es creu que va morir en un atac de submarins, però que de fet va sobreviure a la guerra en un camp de presoners de guerra japonès. No van rebre el nom de persones: SS Stage Door Canteen, que va rebre el nom del club USO de Nova York; i el SS USO, que va rebre el nom de les United Service Organizations (USO).Reading 1: Liberty Ships National Park Service Cultural Resources.