El gènere literari és una categoria de composició literària. La classificació de les obres literàries poden fer-se d'acord amb criteris semàntics, sintàctics, fonològics, formals, contextuals o d'acord amb altres criteris. Les diferències entre els gèneres i les categories són flexibles, de vegades es troben dins de subgrups.
A la història, hi ha hagut classificacions variades de gèneres literaris, de manera que no es pot determinar una categoria de totes les obres a partir d'un abordatge comú. La divisió clàssica occidental és, des de l'Antiguitat, formada per tres grups: el narratiu o èpic, el líric i el dramàtic. Aquesta divisió partix de les propostes fetes per dos filòsofs de la Grècia clàssica, Plató i Aristòtil. Els dos iniciaren estudis de qüestionament i reflexió sobre allò que representaria o que havia de ser literari i com aquesta representació havia de plasmar-se. Aquestes tres classificacions clàssiques fixades per la tradició abracen moltes categories menors en l'era actual, comunament designades com a subgèneres.
Totes les modalitats literàries són fruït de la influència exercida per personatges, per l'espai i pel temps. I, amb independència d'això, tots els gèneres poden ser no-ficcionals o ficcionals. Els no-ficcionals es basen en la realitat mentre que els ficcionals presenten fets versemblants que malgrat poder-nos donar una sensació de versemblança, no són de lluny reals, però que, per la seva composició i anàlisi gramatical i semàntic, constituïxen la base sobre la qual es constituïx la literatura.
Les narratives fan ús de diversos llenguatges: el verbal (oral o escrit), el visual (per mitjà de la imatge), el gestual (per mità de gests), a més d'altres llenguatges. Quant a l'estructura, el contingut e la seua extensió poden classificar-se en obres narratives de romanços, contes, novel·les, poesies èpiques, cròniques, faules i assaigs. En quant a la temàtica, les narratives poden ser històries policials, d'amor, de ficció, etc. Tot text, d'altra banda, porta a un focus narratiu, un enllaç, personatges, temps i espai, conflicte, clímax i desenllaç, fet que definix el gènere narratiu.
El fet d'inscriure una obra en un o altre gènere ajuda a encaixar les expectatives del públic lector. Segons la mena amb què un/a autor/a presenti una obra (novel·la, ciència-ficció, fantasia...), el públic lector se'n farà una visió més o menys estereotipada que sempre podrà canviar en contrastar-la amb la lectura que en vaja fent. Per tant, el gènere és, per damunt de tot, una convenció que configura un marc, una forma més o menys precisa. És un primer intercanvi que es produïx entre un/a autor/a.
Definició i problemàtica Significat El gènere literari és un concepte de tipus categòric que permet classificar les produccions literàries a partir d'aspectes de caràcter pictòric, narratiu o dramàtic, alhora que segons el contingut (ex.: novel·la d'aventures, diari íntim, teatre, etc), o segons el registre (ex.: fantàstic, tràgic, còmic, etc).
Segons l'Institut d'Estudis Catalans, el gènere és una "classe natural o establerta convencionalment a què pertany una cosa segons les seves qualitats" i sobre la base d'aquesta definició, el gènere literari es definix formalment com el "nom donat a cadascuna de les manifestacions formals de les obres literàries segons una classificació que en té en compte l'estructura i el contingut".
El terme és introduït a la llengua catalana durant el a partir de la llengua llatina. I, el concepte, aparix progressivament amb la teorització i produccions creixents literàries. En efecte, el terme "gènere" no gaudix del significat actual i és amb la introducció de la taxonomia que se l'associa a la classificació d'espècies. D'aquesta classificació salta a altres disciplines com la literatura i en aquesta, el gènere conserva la substància, és a dir, la categorització, però designa les obres literàries i no pas les espècies d'animals.
Problemàtica i definició El gènere literari ens envia tot sovint a una llista de categories que és hui com ahir contestada. Què es pot catalogar com a gènere narratiu, s'ha d'incloure el drama dins la narració o cal considerar-lo com a gènere a part, etc. Aquestes són les preguntes que deriven de la classificació de la producció literària en gènere i la teoria de la literatura és qui es dedica a estudiar-ne les categoritzacions. Alhora aquestes preguntes remeten a la problemàtica general que sorgix amb els gèneres literaris perquè les categories que trobem en una editorial, per exemple, poden no coincidir amb les categories que proposa tal o tal autor, a la vegada que no coincidirien amb les categories d'una universitat o una biblioteca. Els autors, el públic, les editorials, etc, proposen ben sovint uns gèneres que no es corresponen entre ells.
Aquesta problemàtica rau en el fet que a mesura que la producció literària s'ha anat teoritzant han sorgit uns esquemes concrets de narració amb què es definixen uns gèneres que són el model d'escriptura per a moltes altres produccions literàries. Per tant, l'existència dels gèneres literaris és estructural perquè són la base sobre la qual es vertebren després noves produccions literàries. Molts cops una producció literària ateny el grau de gènere literari perquè ha tingut la sort de tenir un recorregut o bé perquè ha proposat alguna innovació. Aquest és el punt de vista sobre el qual se sosté la mirada sociològica dels gèneres literaris.
Des d'un punt de vista sociològic els gèneres literaris són institucions que determinen uns models sobre els quals la societat es guia. És a dir, la sociologia veu els gèneres literaris com el resultats de la necessitat humana de tenir unes categories amb uns trets definitoris. Aquesta categorització permet a l'ésser humà de disposar d'unes referències amb que bastix la seua realitat. Així, els gèneres literaris són en realitat un model de referència sobre el qual es bot bastir posteriorment la producció literària.
A la història la teoria de la literatura ha mirat d'explicar els gèneres literaris mitjançant un discurs evolucionista i la història de la literatura ha estat concebuda sobretot a Occident a través de l'estudi de cada gènere des d'una mirada evolutiva. Des d'aquest punt de vista, historicista, els gèneres de la literatura es definixen segons les societats i les seues mentalitats. La llista que hom proposaria hui dia com a gèneres literaris potser no era del tot igual fa unes dècades o mil·lennis arrere. Això porta a problematitzar la literatura i destriar allò que és o no literatura. És un tipus de discurs que beu del darwinisme però que marca unes gèneres duradors i uns gèneres intermedis o fins i tot passatgers.
Conceptualment, els crítics en literatura proposen ben sovint categoritzacions diverses. El francès Gérard Genette, per exemple, proposa dividir les produccions literàries en dues categories concretes, les de ficció i les de no ficció. Aquesta perspectiva que es focalitza més en la forma que no pas en característiques internes del text, porta altra vegada a la problematització de la literatura i voler destriar allò que és o no literari.
Dins d'un punt de vista estructuralista, en canvi, els gèneres literaris són percebuts com una xarxa que els lliga els uns als altres. Una obra literària és deutora d'una altra obra que pot ser igualment deutora d'una obra més. El mateix Plató feia diferència entre les obres que imiten a partir d'una forma natural com la lírica i les que imiten a partir d'altres formes ja mimètiques com ara el drama. Això porta a considerar la lírica i el drama dins el mateix lot i, tot i així, són considerats comunament dos gèneres literaris a part. La distància entre dos gèneres literaris és doncs relativa de manera que la categorització de les produccions literàries és més orientativa que definitòria.
Per ser més pragmàtic, alguns autors simplement pensen que els gèneres canvien efectivament segons les mentalitats de l'època però un grup de gèneres concret es manté amb unes característiques més o menys estables i és a partir d'aquests gèneres que es produïxen obres literàries. Aquests gèneres que són més o menys estables malgrat que pareixen canviar amb el ròssec del temps són models i existixen certament perquè hi ha uns expectatives de cara al públic. El públic definix el mateix allò que considera ficció o no segons les expectatives i el resultat final de la lectura d'una producció. Això vertebra les produccions literàries.
De fet, la problemàtica seguix en essència oberta per bé que pragmàticament es podria dir que l'ésser humà necessita categoritzar perquè una forma d'abordar la realitat que té davant seu. El lector necessita guiar-se i per això mateix els mateixos autors definixen allò que és un drama, una novel·la, una lírica o un assaig. Servixen doncs de referència però no són en cap moment una normativa.
Història dels gèneres a Occident Teoria dels gèneres Edat antiga La noció de gènere va ser discutida, en primer lloc, per Plató i teoritzada per Aristòtil, a la seva Poètica. Des dels dos filòsofs grecs es manté la divisió en tres gèneres fonamentals: èpic (o narratiu), líric i dramàtic, tot i les subdivisions i crítiques posteriors. El gènere dramàtic imita literalment la realitat, mentre que el líric expressa els sentiments personals i a l'èpica es barregen els dos modes.
El tret més important de la teoria antiga dels gèneres literaris ha estat el seu caràcter normatiu i, especialment, la seva capacitat valorativa: des del motlle del gènere –i no des del motlle de la literatura en general– es procedia a jutjar la qualitat d'una obra. Recordem les seccions de la Poètica d'Aristòtil consagrades a dirimir entre l'èpica i la tragèdia, o tinguem present fins a quin punt l'elaboració d'un poema èpic, des de l'antiguitat llatina fins al , es posa en relació amb una norma d'excel·lència que representa el model fonamental del gènere, això és, lEneida virgiliana. A la Lògica, Aristòtil defineix el gènere.
Per a Horaci, el gènere s'ajusta a una certa tradició formal i s'identifica per l'ús d'un to particular (hi ha un metre i un contingut específics per a cada gènere, i també uns personatges). El gènere, per a Horaci, és una estructura prèvia que s'imposa al poeta, que aquest ha de conèixer a la perfecció, i dins de la qual ha de desenvolupar la seva pròpia veu personal. La teorització medieval es manté, en l'essencial, en l'órbita dels plantejaments horacians, encara que a la pràctica es produeix una profunda remodelació de les categories genèriques (vegeu sobre aquest tema l'aportació fonamental de Jauss, 1970).
Edat moderna Al Renaixement s'estableix la teorització tripartida en lírica, èpica i dramàtica alhora que es desenvolupen les paràfrasis i els comentaris humanístics a les poètiques d'Aristòtil i Horaci. El classicisme és l'època àuria de la preceptiva dels gèneres, que s'imposen com a normes fèrries, ja que es considera que la teoria dels gèneres va quedar perfilada en l'antiguitat d'una manera insuperable. La terminologia sobre els gèneres va tenir un fort valor normatiu i troba en lArt poétique (1674) de Nicolas Boileau una sistematització del motlle classicista que va aconseguir un gran èxit a Europa.
La història ideal de la humanitat que Giambattista Vico traça a la seva Scienza nuova (1725 i 1744) comporta una teoria dels gèneres literaris completament original. En cadascuna de les tres grans edats de la història (l'edat dels Déus, la dels herois i la dels homes) es donen amb preferència uns determinats gèneres, que s'ajusten a les característiques d'aquesta era (per exemple, l'èpica es correspon amb l'edat dels herois) i evolucionen i es transformen en uns altres quan passen a l'edat següent.