Jules Supervielle (Montevideo, Uruguai, 16 de gener de 1884 - París, França, 17 de maig de 1960) ver ser un poeta i escriptor francès d'origen uruguaià.
Supervielle sempre es va mantenir allunyat del surrealisme, que va ser preponderant durant la primera meitat del . Ansiós per proposar una poesia més realista i humana, Supervielle va rebutjar el que es coneix com a «escriptura automàtica» que els mateixos surrealistes també van abandonar més tard. També va negar el control de l'inconscient, desaprovant un mètode que altres poetes francesos i europeus havien fet servir com innovacions típiques del surrealisme.
Conscient de l'univers que l'envoltava, així com amb els fantasmes del seu propi interior, va ser un dels primers a proposar aquest mètode de vigilància; una cosa que seguirien generacions posteriors, que es van distanciar cada vegada més del surrealisme de l'època. Va ser, en certa manera, un precursor d'un moviment que va tenir lloc entre els anys 1945 i 1950, caracteritzat per la presència de personalitats tan importants com Rene Char, Henri Michaux, Saint-John Perse o Francis Ponge, tots poetes interessats a la recerca d'una nova forma lírica, agafant elements del mateix univers i els seus misteris, sense fer massa atenció a l'ús correcte i prolix del llenguatge: Yves Bonnefoy, Philippe Jaccottet, Jacques Dupin, Eugene Guillevic, Jean Grosjean, Andre Frénaud, André de Bouchet, Jean Follain, i altres.
Entre els seus molts admiradors hi ha Rene-Guy Cadou, Alain Bosquet, Lionel Ray, Claude Roy, Philippe Jaccottet i Jacques Réda.
Biografia Entre 1880 i 1883, Bernard, oncle del poeta, va fundar a l'Uruguai l'empresa familiar, un banc, amb la seva esposa Marie-Anne Munyo. Bernard va convidar el seu germà, Jules, pare del poeta a l'Uruguai i se'ls unís en el negoci, una cosa que efectivament va fer. Jules hi va conèixer Marie Munyo, la seva cunyada, i van contreure matrimoni.
Poc després neix Jules, a Montevideo, fill de pare francès i mare basca. Aquell mateix any, el petit Jules viatja amb els pares a França i s'estableixen a Oloron-Sainte-Marie. En aquesta ciutat són víctimes de còlera i moren, deixant Jules orfe i criat per la seva àvia fins que el seu oncle Bernard, i la seva esposa Marie-Anne, decideixen adoptar-lo i criar-lo com el seu propi fill. Per aquesta raó, Supervielle torna a l'Uruguai.
El 1893, amb 9 anys, el jove Jules s'assabenta que és adoptat i comença a escriure una sèrie d'apunts sobre faules en un llibre de registre del banc Supervielle. Un any més tard, els seus oncles es muden a París, on Jules va rebre tota la seva educació secundària.
Adolescent, descobreix l'obra d'Alfred de Musset, Victor Hugo, Alphonse de Lamartine, Charles Marie Rene Leconte de Lisle i Sully Prudhomme. Com a resultat, comença a compondre poemes en secret.
El 1901, publica els seus primers poemes titulats Brumes du passé, i passa les seves vacances d'estiu a l'Uruguai en els següents tres anys. Entre 1902 i 1906, continua amb els seus estudis fins a llicenciar-se en literatura. També realitza servei militar però, per la seva delicada salut, es veu reformat al cap de poc.
El 1907 contreu matrimoni amb Pilar Saavedra, a Montevideo. D'aquesta unió naixerien sis fills, entre 1908 i 1929. En aquella època, presenta la seva tesi sobre "el sentiment de la naturalesa en la poesia hispanoamericana". Alguns dels seus resums van aparèixer a la biblioteca nacional dels Estats Units.
El 1912, després de molts viatges, decideix instal·lar-se a París, a l'apartament 47, de boulevard Lannes, on va viure vint-i-tres anys, si bé, molt sovint, creuava l'oceà l'Atlàntic per anar a l'Uruguai, la seva segona llar. De 1914 a 1917 Jules Supervielle exerceix nombroses activitats en el Ministeri de Defensa, per les seves habilitats lingüístiques. A partir de 1917, llegeix en profunditat a autors com Paul Claudel, Arthur Rimbaud, Stéphane Mallarmé, Jules Laforgue (també nascut a l'Uruguai, i compatriota seu) i Walt Whitman, que va influir en la seva obra posterior.
Cap a 1919, la publicació dels seus poemes va cridar l'atenció d'André Gide i Paul Valéry, i va entrar en contacte amb la Nouvelle Revue Française (NRF).
Obra El 1922 publica un primer recull important de poemes, titulada: Débarcadères. Un any després, comença una llarga amistat amb Henri Michaux. En aquesta època publica la seva primera novel·la: L'homme de la pampa.
El 1925 coneix el poeta alemany Rainer Maria Rilke i publica una de les col·leccions de poemes més importants del : Gravitations. Dos anys després, el 1927, entaula una amistat amb Jean Paulhan i hi basa les seves obres. El 1931 escriu el seu primer grup de notícies: L'enfant de la haute mer així com La seva primera obra teatral La belle au bois. Es dedica a moltes activitats i és reconegut per la crítica, tant a França com a l'Uruguai. A més, sempre es va dedicar a corregir els seus propis texts, i a reeditar-los en nombroses ocasions, sovint canviant de gènere literari. El 1938 coneix René Étiemble, i treballen junts en una sèrie de publicacions.
Exili El 1939, amb el començament de la Segona Guerra Mundial, la tensió internacional, les dificultats financeres i els problemes de salut (pulmonars i cardíacs), van provocar que Jules Supervielle s'exiliés a l'Uruguai per set anys. En aquest període és nomenat Oficial de la Legió d'Honor francesa.
El 1940 el Banco Supervielle entra en fallida i el poeta queda sumit en la misèria. Tanmateix, la seva activitat literària és intensa en aquesta època i moltes de les seves obres són representades al teatre, a les mans de grans directors com Louis Jouvet. A més, es va dedicar a la traducció (Guillén, Lorca, Shakespeare) i va rebre nombrosos guardons al seu país de naixement, durant aquests anys de maduresa artística.
El 1944, fa una sèrie de conferències sobre literatura francesa contemporània a la Universitat de Montevideo.
Últims anys El 1946, Supervielle torna a França, després d'haver estat nomenat corresponsal cultural per a la delegació de l'Uruguai a París. Aquell any publica els primers contes mitològics, amb el títol d'Orphée.
Cap a 1951, publica una peça autobiogràfica (Boire à la source), així com una sèrie d'assaigs sobre els seus pensaments en poesia: «mentre pensem en l'art poètic», i continua amb Naissance. Sofreix d'arítmia i arrossega efectes col·laterals de la seva llarga malaltia pulmonar. Així i tot, el 1959 publica una última col·lecció poètica, Le Corps Tragique.
El 1960, Supervielle és elegit Prince des poètes pels seus seguidors. Poc després, el 17 de maig, mor al seu apartament parisenc i és enterrat en Auloron Santa Maria. L'octubre, la Nouvelle Revue Française' publica un nou fascicle en la seva memòria.
El 1976 mor la seva esposa Pilar, també nascuda a l'Uruguai, i és enterrada al costat del seu marit.
Homenatge De 1966 a 1987 es publiquen una sèrie d'edicions de Gallimard (col·lecció Poésie) sobre les seves principals peces poètiques.
El 1990, la ciutat d'Oloron-Sainte-Marie crea el Premi Jules-Supervielle. Entre els guanyadors, hi ha els noms de molts poetes contemporanis: Alain Bosquet, Eugene Guillevic, Henri Thomas, Jean Grosjean i Lionel Ray.
El 1996 es publica una edició completa de les obres de Jules Supervielle a la Bibliothèque de La Pléiade, a càrrec d'edicions Gallimard.
Referències
Bibliografia Claude Roy, Supervielle , Paris, Poésies P., NRF, 1970
Enllaços externs
Jules Supervielle i la poesia Jules Supervielle
Categoria:Escriptors francesos en francès Categoria:Escriptors uruguaians en francès Categoria:Oficials de la Legió d'Honor Categoria:Traductors francesos Categoria:Traductors uruguaians Categoria:Morts a París Categoria:Escriptors de Montevideo Categoria:Escriptors uruguaians del segle XIX Categoria:Escriptors francesos morts al segle XX Categoria:Escriptors francesos nascuts al segle XIX Categoria:Escriptors uruguaians morts al segle XX