El lloctinent del Regne de Mallorca va ser el representant directe del monarca entre la conquesta de 1229 i la reincorporació definitiva del regne a la Corona d'Aragó el 1343.

Exercia funcions militars, judicials i polítiques en nom del rei, especialment durant les absències d'aquest, i el seu pes institucional varià al llarg del i inicis del segons l'equilibri de poder entre la Corona i les institucions locals.

Al llarg de la baixa edat mitjana, la denominació i les atribucions d'aquest càrrec van evolucionar, passant de lloctinent a governador general durant el regnat de Pere el Cerimoniós i posteriorment a lloctinent general en el .

Funcions El lloctinent era el màxim representant reial al Regne de Mallorca i estava directament subordinat a la monarquia. Exercia funcions polítiques, judicials, militars i administratives, i a partir del també tenia autoritat sobre Menorca i Eivissa, amb jurisdicció sobre els seus oficials locals.

Les seves competències principals eren:

Judicials: control de l'administració de justícia, actuant com a jutge ordinari i d'apel·lació —especialment en causes contra sentències de tribunals senyorials—, sovint amb la participació de prohoms. Administratives: supervisió de l'activitat municipal, revisió i aprovació de les ordenances dels jurats, i control del sistema tributari. Militars: organització de la defensa, convocatòria de les tropes feudals, persecució d'heretgia i de fugues d'esclaus.

Llista de lloctinents i evolució del càrrec La llista de lloctinents coneguts és bastant completa, però el distints autors que els han estudiat difereixen a l'hora de designar alguns personatges com a lloctinents, portaveus o altres càrrecs.

Representants de Jaume I La governació de Mallorca passà per una seqüència excepcional que ajuda a entendre l'equilibri polític que el rei volia mantenir entre catalans i aragonesos: el 1230 nomenà Bernat de Santa Eugènia, de procedència catalana i amb un important senyoriu a l'illa, com a lloctinent en un gest tan útil per a la conquesta com perillós políticament, i, dimitit Bernat l'any següent, el monarca optà per compensar aquest biaix amb l'elecció d'un aragonès, Assalit de Gudar; però el 1231 tot el sistema quedà interromput pel bescanvi amb què Jaume I cedí el Regne de Mallorca a l'infant Pere de Portugal, que en prengué el govern com a senyor de Mallorca i, residint a l'illa, eliminà la necessitat d'un lloctinent permanent.

Aquest règim senyorial, fruit de circumstàncies molt concretes de la conquesta i de la política de bescanvis, es mantingué fins al 1244, quan un nou acord retornà l'arxipèlag al rei i obrí una reorganització a fons del patrimoni reial, combinant el reialenc fixat al Llibre del Repartiment, la part segregada per a Pere i la porció de Nunó Sanç comprada el 1241. La reordenació i la revisió dels compromisos de la batllia foren confiades a un equip aragonès amb Assalit de Gudar com a lloctinent, amb la titulació adoptada de «gerentes locum domini Jacobi, Dei gratia regis Aragonum et regni Maioricarum, in Maioricis», decisió que pot explicar-se per la voluntat de restituir el mandat truncat d'Assalit, de compensar una venda prèvia d'una alqueria al Regne de València i d'aprofitar el seu nul arrelament a les illes.

ImatgeMonarca del períodeLloctinent(s) i càrrecs destacats80pxJaume I d'Aragóel Conqueridor(1230–1276) Bernat de Santa Eugènia (1230–1231) Assalit de Gudar (1231–1233) Pere de Portugal, primera vegada (1233–1239) Pere Périz de Luccia (1239–1242) Pere de Portugal, segona vegada (1242–1244) Comte de Carròs (1252–1254) Berenguer de Tornamira, primera vegada (1254–1255) Pere de Portugal (1255–1256), tercera vegada Berenguer de Tornamira, segona vegada (1256–1257) Guillem de Montcada (1257–1267) Pere Centelles de Caldes (1267–1276)

Primer període de la Corona de Mallorca En el primer tram del regnat de Jaume II de Mallorca (1276–1285) l'aparell de govern no es capgirà d'entrada: a la jura de privilegis de setembre de 1276 encara hi consta Berenguer Arnau com a lloctinent, senyal de continuïtat institucional. Ben aviat, però, es perfilaren millor les competències: cap al 1280 la direcció quotidiana quedà repartida entre el lloctinent —encarregat de la defensa i de l'ordre públic, incloses causes d'heretgia i la persecució d'esclaus fugitius— i el batlle, centrat en l'administració econòmica del patrimoni reial. Aquest esquema funcionava amb la cort situada a Perpinyà, fet que permetia governar a distància mitjançant el lloctinent com a braç executiu i judicial del monarca a l'illa.

ImatgeMonarca del períodeLloctinent(s) i càrrecs destacats80pxJaume II de Mallorcael Bon Reiprimera vegada (1276–1285) Berenguer Arnau d'Illa (1276–1284) Ponç de Saguàrdia (1284–1286)

Primera reintegració a la Corona d'Aragó El 1285, després de la confiscació del regne, l'ocupació per l'infant Alfons comportà canvis rellevants en l'àmbit municipal. Es modificà la nomenclatura del càrrec —el lloctinent passà a dir-se «militis, procuratoris et tenentis locum in regno Maioricarum pro dicto domino rege» i Asbert de Mediona, nomenat tot seguit pel rei d'Aragó, es presentà com a cavaller i representant directe del monarca al regne. Més enllà del nom, el procurador-lloctinent desplaçà el batlle en el control del municipi: primer designà personalment els regidors, i després, arran de la carta municipal de 1287, aquests s'elegien amb el seu consentiment i sota la seva tutela. En la pràctica, l'equip dirigent municipal quedà assimilat a l'administració reial.

ImatgeMonarca del períodeLloctinent(s) i càrrecs destacats80pxAlfons III d'Aragóel Franc(1285–1291) Segueix l'anterior Asbert de Mediona (1286–1288) Acard de Mur (1288–1291)80pxJaume II d'Aragóel Just(1291–1298) Ramon de Cardona, primera vegada (1292) Raimon d'Alemany (1293–1296) Ramon de Cardona, segona vegada (1296–1298) Ramon de Montcada (1298)

Segon període de la Corona de Mallorca La restitució del regne —pactada a Anagni (1295) i completada el 1298— dona pas a un reformisme amb to autoritari orientat a assegurar ingressos i disciplina institucional. Una de les primeres decisions és crear una lloctinència a Mallorca, confiada a Pere de Fenollet, amb rang i poders màxims, inclosa la facultat de nomenar i remoure tots els oficials; és una mena de virregnat pensat per controlar el municipi, impulsar la colonització interior i sostenir la fiscalitat. En paral·lel, Jaume II fixa directrius jurídiques: cap al 1301 instrueix el lloctinent perquè tuteli l'exercici de la justícia en els senyorius, reservi a la seva cúria les segones apel·lacions i n'exclogui delictes d'estrangers o nouvinguts; les sentències s'han de dictar amb vuit prohoms, idealment amb dos jurisperits.

Entre 1301 i 1343, amb el Regne de Mallorca governat des de Perpinyà, la figura del lloctinent es consolidà com el braç polític i judicial del rei a l'illa, desplaçant el protagonisme que al havia tingut el batlle i deixant les qüestions econòmiques en mans de la procuració reial. Tot plegat dibuixa un lloctinent que jutja, apel·la i regula, amb un pes creixent en l'ordre públic i en la relació amb el municipi.

Hi ha una clara preferència per cavallers rossellonesos a Mallorca, amb mallorquins sovint com a portaveus o en les lloctinències de Menorca i Eivissa. En el context pactista de 1325, fins i tot els jurats designaren lloctinents com Guerau Adarró a Mallorca i Bernat Umbert a Menorca. La retribució ordinària del lloctinent mallorquí era de 3.000 sous anuals, però hi hagué recompenses extraordinàries —com la baronia de Bunyola i 5.000 sous de renda a Cardellac— que il·lustren l'ascens de la petita noblesa rossellonesa i la lògica centre-perifèria de la Corona de Mallorca.

El 1343, amb la reincorporació del regne a la Corona d'Aragó, s'imposà un gir semàntic i institucional: el màxim representant passà a dir-se "governador" i "lloctinent" quedà reservat a rangs superiors (lloctinents generals) o a interins dels governadors.

Les entrades entre 1301 i 1343 de la següent llista estan basades en els treballs de Pau Cautera Bennàsser, on els lloctinents apareixen com a «loctinent en lo regne de Malorques», «tenenti locum nostrumin regno Maioricarum», «tenente locum», «tenenti locum nostrum», «loctenent», «locumtenenti Maioricarum», «locum nostrum tenent» o «locumtenenti».

ImatgeMonarca del períodeLloctinent(s) i càrrecs destacats80pxJaume II de Mallorcael Bon Reisegona vegada (1298–1311) Pere de Fenollet (1298) Berenguer de Sarrià (1299–1301) Berenguer de Caldes (1301–1302) Dalmau Sagarriga (1302–1306) Pere de Bellcastell (1306–1310)80pxSanç I de Mallorcael Pacífic(1311–1324) Berenguer de Santjoan, primera vegada (1311–1316) Berenguer de Santjoan, segona vegada (1318) Dalmau de Banyuls (1320–1321) Francesc de Canet (1322–1323) Bernat de Tornamira (1323–1325)80pxJaume III de Mallorcael Temerari(1324–1343) Segueix l'anterior Guerau Adarró, interí (1325–1326) Arnau de Cardellach (1326–1330) Pere de Bellcastell (1330–1336) Roger de Rovenach (1336–1343) Seguits pels governadors generals de Pere IV d'Aragó

Referències

Notes

Bibliografia

Vegeu també Governador general de Mallorca Lloctinent general del Regne de Mallorca Virrei de Mallorca

Categoria:Lloctinents del Regne de Mallorca Categoria:Llistes de governants