miniatura|Mapa de l'Antàrtida mostrant en el rectangle roig l'àrea de les operacions de l'expedició japonesa. L'Expedició Antàrtica Japonesa de 1910–12, a bord del vaixell Kainan Maru, fou la primera expedició d'aquest tipus duta a terme per una nació no europea. Coincidí amb dues grans iniciatives antàrtiques liderades respectivament per Roald Amundsen i Robert Falcon Scott, i ha estat relativament ignorada en la història polar. Després de no aconseguir desembarcar en terra ferma en la seva primera temporada, l'objectiu original de l'expedició japonesa d'arribar al Pol Sud va ser substituït per objectius menys ambiciosos, i després d'una segona temporada més reeixida va tornar sana i estalvia al Japó, sense lesions ni pèrdues de vides.
Gràcies a la iniciativa i esforços d'un tinent en reserva de l'exèrcit, Nobu Shirase, l'expedició va ser finançada amb fons privats. Sortí del Japó el novembre de 1910 i, després del fracàs de la primera temporada, es va veure obligada a passar l'hivern de 1911 a Austràlia. En la seva segona temporada antàrtica, 1911-12, no va fer cap descobriment científic o geogràfic important, però va poder presumir d'alguns èxits significatius. Aquests foren: El primer desembarcament a la costa de la Península del Rei Eduard VII, el viatge en trineu més ràpid registrat i el punt més oriental de la costa antàrtica, fins a la data, desembarcat per un vaixell. També es va convertir en el quart equip a viatjar més enllà de la marca dels 80°S.
Al seu retorn, Shirase i el seu equip van ser rebuts com a herois, però l'interès va desaparèixer ràpidament i Shirase va quedar carregat amb deutes d'expedició que van trigar anys a saldar. Fora del Japó, l'expedició va ser generalment desestimada o ignorada per complet. Només molts anys després de la mort de Shirase en l'anonimat, el 1946, els japonesos van començar a honorar-lo a ell i els seus èxits. La disponibilitat des del 2011 d'una traducció a l'anglès del relat de Shirase ha revelat la història de l'expedició a un públic més ampli. La primera expedició japonesa es commemora a més amb els noms de diverses característiques geogràfiques de l'Antàrtida.
Planificació del projecte miniatura|Nobu Shirase, vestit per sobreviure en l'Antàrtida
Rerefons La lenta sortida del Japó de l'aïllament, després de la caiguda del shogunat Tokugawa el 1868, el va mantenir en gran part al marge del creixent interès internacional per l'exploració polar que va augmentar a finals del segle XIX i principis del XX.; ; Tanmateix, la idea va intrigar i es va convertir en una passió privada per a un oficial de l'exèrcit, el tinent Nobu Shirase, que, inspirat pels relats que li van arribar d'exploradors europeus com ara Franklin, va tenir el desig d'emular els seus herois i explorar l'Àrtic.; ; El 1893, com a preparació, Shirase es va unir a un grup d'exploració a les illes Chishima, dirigit per Meiji Gohji. Aquesta expedició va resultar en un desastre, del qual Shirase va reeixir el 1895 com un dels pocs supervivents, ja que la major part del grup havia sucumbit a les privacions o a l'escorbut. La duresa d'aquestes experiències no va disminuir les seves ambicions àrtiques. Somiava amb conquerir el Pol Nord fins que, el 1909, va saber que dos rivals americans, Frederick Cook i Robert Peary, afirmaven, cadascun per separat, haver arribat al Pol. Sense desanimar-se, Shirase va canviar els seus plans; aniria cap al sud i apuntaria al Pol Sud, encara per conquerir.
Preparatius Shirase sabia que altres nacions estaven desenvolupant plans similars, i que si volia tenir alguna esperança d'èxit hauria d'actuar ràpidament. A principis de 1910 va presentar un esbós dels seus plans al govern, declarant que, en tres anys, hissaria la bandera japonesa al Pol Sud.Va afegir que la seva expedició també faria avançar la causa de la ciència: "Les potències del món ridiculitzen l'Imperi del Japó, dient que els japonesos som bàrbars forts i valents en la guerra, però covards quan es tracta de l'àmbit de la ciència. Pel bé del bushido (honor) hem de corregir aquesta lamentable situació".
La resposta del govern va ser tèbia;va acordar una contribució financera i el possible préstec d'un vaixell, però en aquest cas, el parlament no alliberaria els fons. Les societats erudites no hi estaven interessades; segons la seva opinió, Shirase no era ni un erudit ni un científic, i els seus plans, malgrat les seves afirmacions en contra, estaven més centrats en l'aventura que en la ciència. Fins i tot la Societat Geogràfica de Tòquio va rebutjar el seu suport. Enmig de la indiferència pública i el menyspreu de la premsa,; La sort de Shirase va canviar quan va aconseguir el suport del comte Okuma, l'antic primer ministre, una figura de gran prestigi i influència.; ; Okuma va formar i presidir l'Associació de Partidaris de l'Expedició Antàrtica, i el públic va començar a contribuir, principalment en petites quantitats, des del que Shirase va descriure com la "classe estudiantil". Shirase també va obtenir un suport important d'un dels principals diaris del Japó, l'Asahi Shimbun. Tot i això, la comunitat científica es va mantenir al marge, i la revista de la Societat Geogràfica de Tòquio, tot i informar sobre les expedicions d'altres països, va ignorar completament l'empresa japonesa.
Centenars de persones van sol·licitar unir-se a l'expedició, tot i que cap amb experiència polar i només un, Terutaro Takeda, amb pretensions de formació científica: era un exmestre d'escola que també havia estat ajudant de professor. A falta d'un equip científic adequat, Shirase va haver de reduir el seu programa científic; es concentraria en la conquesta del Pol.
Entre el personal seleccionat hi havia dos ainus de les illes del nord del Japó, escollits per les seves habilitats amb gossos i trineus. Els gossos serien el principal mitjà de transport a l'Antàrtida; la preferència inicial de Shirase pels ponis manxúris era poc pràctica, ja que el vaixell de l'expedició, adquirit amb l'ajuda d'Okuna, era massa petit per transportar cavalls. Aquest vaixell era el Hoko Maru, un antic vaixell de servei de la indústria pesquera. Amb 30,48 m d'eslora i massa de registre brut de 204 GRT, era molt més petita que els altres vaixells antàrtics de l'època: menys d'un terç de la mida del Terra Nova de Robert Falcon Scott's. Però era de construcció robusta, amb un buc de doble capa folrat amb planxes de ferro i protecció addicional a la proa. Estava aparellat com una goleta-bergantí, i la seua potència de navegació fou augmentada amb un petit motor auxiliar de 18 CV. Per suggeriment de l'Admirall Togo, fou rebatejada amb el nom Kainan Maru, que significa "obridora de camí tallant cap al Sud", o "pionera del sud". El vaixell va ser posat sota el comandament d'un mariner experimentat, el capità Naokichi Nomura.
Expedició Cap a Nova Zelanda Shirase va fixar el 28 de novembre de 1910 com a data de partida, i va anunciar els detalls del calendari que tenia previst seguir. L'expedició es reabastiria a Wellington, Nova Zelanda, abans de posar rumb a l'Antàrtida, on establirien els seus quarters d'hivern. Després: "El 15 de setembre, quan l'hivern hagi acabat, el grup hi anirà cap al Pol", abans de tornar a la seva base a finals de febrer de 1912. Realment, era massa tard a la temporada perquè aquest calendari fos viable, però això encara no era evident per a Shirase ni per als seus seguidors.
El dia de la sortida, es van aplegar grans multituds per acomiadar l'expedició. En el seu relat a The Geographical Journal, Ivar Hamre descriu un acte de gala, amb banderes i banderoles onejant,mentre que altres escriuen sobre bandes de música, discursos i uns 50.000 seguidors presents. L'esdeveniment va resultar allò més oposat al clímax; el Kainan Maru no estava a punt per salpar aquell dia. Quan va sortir de Tòquio 24 hores més tard, només uns quants hi eren presents per veure-la marxar – "el comiat més trist mai donat a un explorador polar", segons Shirase. Després de la retallada de càrrega a Tateyama, el vaixell finalment va sortir del Japó l'1 de desembre, transportant 27 homes i 28 gossos siberians, deixant enrere un deute que augmentaria considerablement durant el transcurs de l'expedició i que carregaria Shirase durant molts anys. Amb un temps generalment advers, el Kainan Maru va avançar lluitant cap al sud, creuant l'equador el 29 de desembre,i arribant a Wellington, assolada per la tempesta i sense previ avís, el 7 de febrer de 1911. Molts dels gossos havien mort durant el camí. Les dues expedicions contemporànies al Pol Sud, liderades respectivament per Scott i Amundsen, ja estaven ben establertes a les seves bases antàrtiques en aquell moment.
Les reaccions inicials a Wellington davant d'aquesta arribada tardana inesperada van ser de diversió i sospita. A molts neozelandesos els va costar acceptar que es tractava d'una autèntica expedició antàrtica, atesa la tardana temporada, el vaixell d'aspecte inadequat, l'equipament i el menjar inadequats, l'aparent manca de cartes nàutiques. Mentre que alguns sospitaven que formaven part d'un pla japonès per expandir la seva influència cap al sud, El New Zealand Times és va burlar de la tripulació com a "goril·les navegant en un balener miserable", un comentari que va ofendre profundament a Shirase.
Durant els pocs dies que van passar al port, la tripulació va recórrer la ciutat a la recerca de fonts que els poguessin proporcionar informació sobre les condicions del gel més al sud. Més concretament, buscaven cartes nàutiques actualitzades; tot el que posseïen per a la navegació més enllà dels 60°S era una fotocòpia a petita escala d'una carta de l'almirallat que marcava la ruta d'Ernest Shackleton de 1907 a Nimrod. Quan estaven a punt de marxar, ja s'havien guanyat cert respecte del públic neozelandès; el Lyttelton Times va oferir amb simpatia "l'última felicitació a la valenta colla d'exploradors de l'Extrem Orient". El diari de Christchurch, The Press, va opinar que "ho estaven fent bé, fins i tot amb la seva determinació i audàcia".
Primera estació antàrtica Sortint de Wellington l'11 de febrer, el Kainan Maru aviat es va trobar amb mars tempestuoses, amb onades de les més grans que el capità Namora havia vist mai. El 17 de febrer, amb un temps més tranquil, la tripulació va capturar el seu primer pingüí, un objecte de gran curiositat: "Caminava dret, amb l'aspecte d'un cavaller amb abric". El 26 de febrer es va albirar el primer iceberg, després del qual el vaixell va quedar envoltat de gel de tota mena, des de glaç solt fins a enormes icebergs. L'1 de març el cel va produir una brillant aurora. miniatura|Gel a la mar de Ross (els petits objectes negres són foques) El 6 de març, la tripulació va albirar terra llunyana, a uns 65 km al sud-est: els pics de la Serralada de l'Almirallat a Terra Victòria. A mesura que s'acostaven, les expectatives d'un desembarcament creixien; El 8 de març, el Kainan Maru es va situar davant de Dorset Point, però les condicions del gel van fer impossible apropar-se a la costa. El vaixell va continuar navegant, passant per les illes Possession i cap a l'illa Coulman, on les condicions del gel eren encara pitjors. Per a la seva incomoditat encara més gran, la seva proximitat al Pol Sud Magnètic estava causant violentes alteracions a l'agulla de la brúixola.