miniatura|Detall del treball de picapedreria en la construcció de la Torre de Babel, pintura del 1563 de Pieter Brueghel el Vell (Kunsthistorisches Museum). La picapedreria, el picapedreratge o el ram de picapedrer és l'ofici i art de llavorar la pedra per al seu ús en construccions. Els diferents artesans que participen en el procés s'anomenen picapedrers i pedrapiquers, pedrers, pedraires, picadors, piquers, trencadors, talladors o entalladors.
El treball de pedrera s'ha mecanitzat en gran part, la qual cosa ha provocat la desaparició progressiva dels oficis de picapedreria. La seva producció és destina, preferentment, a la restauració d'edificacions d'alta valor arquitectònica i patrimonial, el revestiment de façanes i l'elaboració de paraments de pedra de tall (dit també pedra de cantons).
Matèria primera La pedra és la matèria primera de la picapedreria, amb una variació de les tècniques i eines emprades en funció de la seva duresa, fragilitat, composició geològica, etc. i de si és gra fi, gruixut i altres elements.
Procés d'elaboració i oficis El procés de treball comença amb l'extracció de la pedra en les pedreres, l'especejament dels blocs, el seu ajustament a un patró, per a finalment llaurar-ne. els carreus.
Aquest procés consta de quatre fases, en què intervenen en cadascun diferents artesans:
extracció del material, realitzat pel CAYUQUERO, seguint la veta, o HEBRA, amb tascons, marró, barra i piccalar; trossejament del bloc de pedra, realitzat per l'entallador, emprant tascons, pic, MANDARRIA i escaire. regular les formes idònies, realitzat pel picapedrer, el qual s'encarrega també d'elaborar l'escalaborn a grandària natural o a escala; acabament final, realitzat pel tallador, que inclou també, de vegades, detalls decoratius.
Obres més famoses Taj Mahal, els Moai de l'illa Rapa Nui, Piràmides d'Egipte, Angkor Wat, Borobudur, Tiahuanaco, Tenochtitlan, Machu Picchu, Persèpolis, el Partenó, Stonehenge i la Catedral de Chartres.
Història En la península ibèrica, el pedrapicatge és atestat per la primera vegada en el monument funerari del sepulcre de Pozo Moro, cap a la fi del segle a. C. Abans, en la península ibèrica no se sabia tallar la pedra. Es podien fer grans megàlits, com el de Lácara, però es feien utilitzant les pedres disponibles en la natura, sense treballar-les. A Pozo Moro, per la primera vegada, s'observa que s'ha après a treballar la pedra amb saviesa, fent ús d'instruments com pics, aixes, punters i escarpres, filaberquí d'arc i pedres d'allisar. El monument és resultat del treball d'un equip de picapedrers i escultors altament especialitzats i dirigits per un «mestre», en una manera de treballar que ja existia del ençà en la Mediterrània oriental.
Marques de picapedreria Els antics artesans marcaven llurs treballs amb uns signes anomenats «marques de picapedrer», reconeixibles entre si, les quals també apareixien gravades en llurs eines de llavorar. Eren marques molt simples, compostes de ratlles, punts, creus, o amb la lletra inicial del nom. Aquests signes servien de referència per a conèixer la producció de cada artesà i foren profusament emprades en l'arquitectura medieval.
Eines miniatura|Pedrer amb les seves eines en una demostració durant el "European Heritage Days", el 2009. En el procés d'elaboració de la pedra es cal un ampli nombre d'utensilis i eines, entre les quals hi ha: utensilis de mesurament, com a metres, compassos i escaires; eines de percussió, com tascons, malls, MARRONS, pics, martells, buixardes, escodes, torratxes, etc.; eines de tall, com a serres i TRONZADERAS, com cisells, punxons, trinxants, fiadors ??, raspalls, escarpres, abuixardadores i plomades.
Vegeu també Estereotomia Aparell (construcció)
Categoria:Construcció