Per generació del 51 es coneix el grup de compositors nascut entre 1924 i 1938, que va definir a Espanya la modernitat en el camp de la música, després de l'estètica nacionalista de principis de segle. Centrats en Madrid i Barcelona, aquell moviment va tenir un cert mimetisme amb la plàstica. Efectivament, a partir de 1948 van proliferar els grups de pintura, Acadèmia Breve de Crítica d'Art, Grupo Pórtico, Dau al Set, Escola d'Altamira, Escola de Vallecas, Escola de Madrid, El Paso, etc.; i els primers moviments musicals (com el cercle Manuel de Falla o Joventuts Musicals) van sorgir des de la voràgine de creació de grups plàstics.
La generació del 51, composta per joves heterogenis que rondaven la vintena, va tenir com a missió fer visible quin havia de ser el paper de la música en consonància amb les avantguardes europees. El llançament del grup comença a l'inici dels cinquanta, però no es pot parlar d'una postura avantguardista almenys fins una dècada després, el 1959, amb l'ús del llenguatge serial. Els primers moviments es van manifestar a Barcelona i Madrid a través de grups com Joventuts Musicals a Madrid el 1952, Nova Música el 1958, Música Oberta, Temps i Música, Alea, etcètera.
El primer indici de canvi a Madrid ve de les avantsances del compositor xilè Pablo Garrido, que presenta les teories dodecafòniques a alguns compositors joves. El 1952 s'inauguren a Madrid les Joventuts Musicals, dirigides per Fernando Ember, i el 1954 apareixen articles sobre l'activitat d'aquests nous compositors. Però res del que llavors es va fer pot ser considerat com a avantguarda i cal esperar a l'estrena a Darmstadt, el 1957, d'Ukanga de Juan Hidalgo per poder-ne parlar.
Exceptuant aquesta aventura solitària, el primer manifest generacional es deu al grup madrileny Nueva Música, fundat el 1958, per iniciativa de Ramón Barce, estant compost per Manuel Moreno-Buendía, Antón García Abril, Cristóbal Halffter, Manuel Blancafort, Manuel Carra, Luis de Pablo i Fernando Ember. En el mateix any es realitzarà el seu primer concert, la definició estètica del qual s'emmarca en un clar atonalisme, amb obres com els Onze preludis de Barce o la Sonatina Giocosa de De Pablo. Però potser el més destacable fos l'anònim manifest llegit abans del concert i la postura hostil de la premsa, sobretot d'Abc. El grup va durar poc i va desembocar a l'Aula de Música.
Només un mes després, l'abril de 1958, es donava a l'Ateneo de Madrid el primer concert, iniciant-se l'Aula de Música que acollia els membres del grup Nova Música i en el qual la línia compositiva no va més enllà de l'atonalitat. Des del 1958 al 1973 funciona, sota la direcció de Fernando Ruiz Coca, l'Aula de Música de l'Ateneu de Madrid: per ella van passar tota mena de tendències artístiques, des de les més conservadores fins a les més novedoses. No és exagerat dir que la renovació musical espanyola s'opera des d'aquesta institució i sembla clar que els compositors que formen l'anomenada generació del 51 s'haurien d'englobejar sota el nom de generació del 58, data del grup Nova Música de l'Aula de Música i de les primeres estrenes continuades purament avantguardistes.
En el concert de 7 de juny de 1959 trobem el que pot ser considerat com el primer concert pur d'avantguarda. S'estrenarà Sonata de Barce, Sonata per a violí només de Cristóbal Halffter i Cinco invenciones de De Pablo, totes definides ja per un clar ús del serialisme. A partir d'aquí ja no era possible la tornada enrere. El grup delimita clarament les seves posicions: uns es retiren i d'altres (com García Abril i Moreno-Buendía) comencen a caminar en estètiques divergents dels postulats avantguardistes del grup. També cal anotar que aniran apareixent altres membres d'aquesta generació que, o bé són madrilenys, o comencen a viure en aquesta ciutat, com Carmelo Bernaola, Ángel Arteaga, Claudio Prieto, Agustín Gónzalez Acilu, Agustín Bertoméu.
Després de l'assumpció dels corrents constructivistes del serialisme va aparèixer la resta de les línies musicals europees: l'objectualisme i els corrents aleatoris. Dins del corrent objectualista, és a dir, aquell en què la forma no s' erigeix en categoria absoluta de la creació, destaquen obres de Ramon Barce com a Objectes sonors, de 1963. Carmelo Bernaola és un altre autor que deixa diverses obres dins del corrent objectual; així Mixtures, 1964, o Heterofonies, de 1965; igualment Luis de Pablo, amb el seu ús de mòduls a Prosòdia, Polar, Cessures i Iniciacions.
Finalment van arribar les tendències aleatòries o la indeterminació, és a dir, el sistema que atacava la base de les tendències estructuralistes del serialisme. Es tractava d'una manera de compondre essencialment intuïtiu i gens sistemàtic, amb un clar caràcter anti-rracionalista, dependent de l'atzar. La indeterminació va començar a preocupar a Europa després de les visites de John Cage el 1954 acompanyat del pianista David Tudor. El concert va tenir dues virtualitats: va significar l'inici a Espanya de la música oberta i va servir per confrontar el lloc on es trobava cadascun. A Espanya entrarà l'aleatorietat en les seves quatre variants: música mòbil, música flexible, música oberta i grafisme. Amb això el procés formatiu acabava i el grup madrileny es trobava en el creatiu, perfectament imbricat a Europa.
Referències ÁLVAREZ-FERNÁNDEZ, Miguel: Luis de Pablo: Inventari. Madrid, Edicions Casus Belli, 2020, ISBN 978-84-947072-8-5 Casares Rodicio, Emilio. Generació del 51, a Enciclopèdia Madrid S.XX
Categoria:Compositors espanyols