va ser un monjo agustí, musicòleg i organista espanyol, reconegut com el màxim exponent del seu temps, fou el fundador i primer president de la Societat Espanyola de Musicologia.
Biografia Samuel Rubio Calzón neix al si d'una família humil. El seu germà Luciano, també monjo agustí posteriorment i expert en llengua hebraica, el precediria en tres anys. Comença els seus primers estudis d'humanitats a l'escola del poble, i posteriorment s'endinsa en el coneixement del llatí de la mà del pare Cancio en la preceptoria de Vegarienza. El 1927, a l'edat de quinze anys, es trasllada a Madrid per ingressar al noviciat de la Comunitat d'Agustins d'El Escorial, cursant a la recent instaurada casa de Leganés els estudis de Filosofia escolàstica. El 1932 es trasllada al Monestir de San Lorenzo de l'Escorial per cursar els estudis de Teologia fins al 1936, anys en què compaginaria aquests estudis amb els de música —solfeig, piano i harmonia— de la mà dels pares agustins Juan Múgica, Pedro de la Varga i Eusebio Arámburu.
El 1936 acaba la carrera eclesiàstica i professa els vots solemnes el 27 de setembre de 1939. Durant els anys de la Guerra Civil és empresonat a Madrid al costat de la resta de monjos agustins escorialencs i posteriorment traslladat a la presó d'Alacant fins al seu alliberament.
Nova vida en el sacerdoci i època de grans estudis Samuel Rubio és ordenat finalment sacerdot el 14 de febrer de 1940, romanent al Monestir de l'Escorial com a organista a càrrec de la Basílica. El gener de 1943 substitueix el pare Aràmburu com a mestre de capella mentre manté el seu lloc d'organista al costat de Paulino Ortiz de Jócano fins al 1959.
Al seu torn el 1940 es va fer a l'Institut Pontifici de Música Sagrada de Roma, començant la seva veritable època daurada com a musicòleg. Estudia harmonia i composició amb Benito García de la Parra, així com amb Francisco Fúster i el pare Nemesio Otaño. Comença aquí el seu estudi formal de l'òrgan amb Bernardo Gabiola, continuant posteriorment amb Ramón González de Amezúa. Centra els seus estudis en l'aprenentatge i perfeccionament del cant gregorià amb eminentíssims mestres com Gregorio María Sunyol, David Pujol i Ildefonso Pinell al monestir benedictí de Montserrat, Barcelona, Germán Prado a Santo Domingo de Silos, Burgos, i posteriorment paleografia musical amb Dom Gajard i Dom Cardine a Solesmes, França. El 1942 apareix la seva primera transcripció a la qual seguirien moltes altres, un motet de Fray Pedro de Tafalla.
Mentrestant comencen en aquests anys les seves col·laboracions amb l'Escola Superior de Música Sagrada dirigida per aquell llavors pel pare Tomas de Manzárraga, amb excel·lents resultats en l'àmbit musical nacional.
El 1950 comença a estudiar formalment musicologia a Ratisbona, Alemanya amb Fernando Haberl, i acaba els seus estudis a Roma amb la Llicència a Cant Gregorià —qualificació Magna cum laude probatus— a través de la seva tesina per al Magisteri, Melodies gregorianes als Llibres Corals.
El 18 de febrer de 1967 és Doctorat definitivament en Música Sagrada —Secció de Musicologia— pel ja esmentat institut a Roma amb la màxima qualificació Summa cum laude probatus gràcies a la seva brillantíssima tesi Tècnica, estil i expressió de la polifonia de Cristóbal de Morales sota la direcció de Monsenyor Anglés.
Anys de plenitud musicològica. Últims anys El 1969 funda i dirigeix el Col·legi Major Universitari Elías Ahúja a Madrid, fins al 1971.Torna novament a l'Escorial fins que l'any següent és nomenat Catedràtic interí de Musicologia i Cant Gregorià al Reial Conservatori de Música de Madrid. El 1975 comença la seva residència al Col·legi Major Universitari Mendel, època de màxim nombre de publicacions, viatges i incansables col·laboracions amb diferents entitats —Universitat de Mèxic, Conservatori de Pamplona, Universitat de Salamanca, Sant Sebastià, Bilbao, Conca, entre d'altres—
El 1977 es crea la Societat Espanyola de Musicologia (SEdeM) sent elegit president de la mateixa en la primera Assemblea General. Reelegit diverses vegades consecutives per a aquest càrrec, ha exercit una gran activitat tant a nivell nacional com internacional. Posteriorment, el 1978 és elegit president de la Societat per a la Defensa i el Foment de l'Orgue espanyol. El 1979 organitza el primer congrés de musicologia a Saragossa, la segona setmana de setembre. El maig de 1980 se'l designa com a catedràtic extraordinari del Reial Conservatori de Música de Madrid a petició unànime del claustre de professors del mateix, de l'Acadèmia de Belles Arts de San Fernando i del Consell d'Educació de la Comunitat de Madrid.
El 5 de juliol de 1981 rep el reconeixement a tota una vida de dedicació musical a través de la Medalla d'or de Belles Arts que rep de mans del rei Joan Carles I.
Finalment, la vida de Samuel Rubio s'apaga a Madrid el dia 15 de març de 1986, deixant després de si un gran llegat i un valor musicològics.
Llegat i obra El P. Samuel Rubio va ser destacat en l' àmbit musicològic en dos camps concrets: un va ser l' estudi de la polifonia clàssica i més concretament del segle XVI, i un altre l'estudi de les obres del Pare Antoni Soler i Ramos, així com de la història musical de l'Escorial. A ell devem nombrosíssimes publicacions al llarg de la seva vida, i gràcies a elles destaquem la renovació del concepte de polifonia clàssica en la societat musical moderna, acabant amb concepcions arcaiques i donant-li una nova frescor a tot el món musical antic. Músic actiu i incansable, no només es va limitar a la investigació i a arxivar musicològica sinó que va desenvolupar una activitat frenètica al llarg de la seva vida.
En l' àmbit estrictament musicològic, podem fer dues diferenciacions principals quant a estudis:
Polifonia clàssica L' aportació de Samuel Rubio a aquest camp en imprescindible a l' hora de comprendre l' estudi de la polifonia clàssica moderna. Tot i que al llarg de la seva vida va realitzar nombrosíssimes publicacions i estudis preliminars, destaquen una sèrie d' obres monumentals que constitueixen una enorme contribució a aquest camp musical.
El 1956 publica a través de "La ciutat de Déu" del Monestir de l'Escorial un tractat anomenat La polifonia Clàssica. Constitueix un extraordinari estudi sobre la notació polifònica al segle XVI, les formes musicals així com la interpretació de les obres procedents d'aquesta època. Traduït a diversos idiomes, forma part en la bibliografia imprescindible a l'hora de l'estudi de música renaixentista.
Una altra de les seves grans obres, quan no la més gran és la seva Tècnica, estil i expressió de la polifonia de Cristóbal de Morales. Considerada una autèntica obra mestra de la musicologia espanyola, és reconeguda també com un dels millors estudis d' estilística sobre un autor concret, a nivell internacional. Va ser publicada també a la biblioteca "La ciutat de Déu" de l'Escorial i portada a Roma com a tesi per al doctorat. Començant per un capítol dedicat a la bibliografia, analitza a la primera part les melodies de Morales, des dels intervals fins als diversos procediments d' ornamentació melòdica per acabar després en una anàlisi de les formes i principis estètics, alhora que assenyala una sèrie de pautes per a l' anàlisi estilística en musicologia.
El seu estudi sobre l'obra i figura del compositor Tomas Luis de Victoria és un altre dels seus grans cims quant a l'estudi de polifonia clàssica. El 1949 ja centra els seus estudis en ell quan reconeix amb seguretat l'autoria del motet O doctor del manuscrit nº 682 de la Biblioteca Central de Barcelona. Juntament amb la publicació el 1964 de tots els seus motets (Cuatro tomos, Unión Musical Española), li segueixen nombrosíssims articles així com un infructuós intent de publicar i editar l'Omnia del compositor abulense. No sent possible aquest enorme projecte, si recordem una de les seves publicacions més famoses: l'edició monumental de l'Officium Hebdomadae Sanctae. Consta d'una extensa introducció així com de completa biografia i bibliografia de Victòria seguit d'un estudi històric, formal i estilístic de la seva obra, sempre realitzant comparacions i acarnissaments entre les versions impreses i el manuscrit 186 que es troba la Capella Sixtina del Palau Apostòlic de la Ciutat del Vaticà.
Destaquen al costat d'això els seus profunds estudis i semblances sobre tres compositors espanyols: la publicació de lOpera Omnia de Juan de Anchieta, una enorme edició crítica de l'obra d'un compositor pràcticament desconegut a través d'un profund estudi de les fonts, les obres i l'estudi i la tècnica; un llarg estudi sobre Juan Navarro secundat per una transcripció de gran part de les seves obres; i lAgenda Defunctorum de Juan Vázquez.
El segueixen les seves dues publicacions antològiques més importants: l'Antologia Polifònica Sacra, en dos toms (1954 i 1956) amb gran abundància de material inèdit destacant la publicació del motet de Victòria, Ego sum pañis vivus; i Polifonia Espanyola, similar a l'anterior amb la diferència que tota la música compresa està en llengua castellana, i sens dubte un dels treballs més apreciats pel mateix autor.
També ha dedicat part del seu estudi al redescobriment de la música antiga per a orgue, convertint-se al costat d'un altre agustí, el P. Luis Villalba en una gran figura de cara a aquest àmbit musical. Destaquem en aquesta categoria les seves dues obres principals: Antologia d'organistes clàssics dels ss. XVI i XVII i Organistes de la Reial Capella ().
Per si fos poc, a tot això cal sumar la infinitud de publicacions, estudis, semblances i assajos apareguts en diverses revistes de les quals destaquem especialment la famosa "Tresor Sacre Musical" amb el seu suplement, i l'agustiniana "La ciutat de Déu". Així, les nombroses transcripcions publicades en «Tresor Sacre Musical i en «Suplement Polifònic » comprenen obres dels següents autors: Pedro Tafalla, Manuel de León, Juan de Torres, Francisco Guerrero, Tomás Luis de Victoria, Juan Navarro, Palestrina, Juan Esquivel de Barahona, Fray Martín de Villanueva, Cristóbal de Morales, Antonio de Cabezón, Diego Torrijos, Fray Cristóbal de San Jerónimo, Sebastián Aguilera de Heredia, José Lidón, Pablo Bruna, José Jiménez, José Perandreu, P. Antonio Soler, entre moltes obres anònimes.
La música de El Escorial el pare Antonio Soler La música del Reial Monestir de San Lorenzo de El Escorial va ser el camp d'acció en el qual més va estar present la figura de Samuel Rubio, juntament amb el ja abordat estudi de la polifonia clàssica. Tant és així que el seu primer estudi publicat va versar sobre fray Manuel de León, un músic jerònim de l'Escorial.
Sens dubte l' apogeu d'aquest estudi és l' extraordinari Catàleg de l' arxiu de música del Monestir de San Lorenzo de l'Escorial, realitzat el 1976 sobre la integral de músiques compreses entre les parets del monestir. A això li segueixen altres nombrosíssimes publicacions sobre diversos músics i monjos jerònims de l'Escorial, finalitzant el seu tractat d'aquest apartat en les grans obres La Capella de música, els seus estudis sobre els grans orgues, els llibres cantorals, així com una de les seves últimes publicacions, Les melodies gregorianes dels llibres corals del Monestir de San Lorenzo de l'Escorial.
I, tanmateix, els més llargs, profunds i complexos estudis sobre un músic concret desemboquen en la figura del compositor i teclista jerònim Antonio Soler i Ramos que, interpretat i estudiat des de la pròpia època del mateix, troba en Samuel Rubio al musicòleg que veritablement el va fer saltar al panorama musical internacional.