Geneviève Tabouis, nascuda Geneviève Lequesne el 23 de febrer de 1892 a París, on va morir el 22 de setembre de 1985,Acte de décès (avec date et lieu de naissance) à Paris , n° 1066, vue 9/31. va ser una periodista francesa tant de premsa escrita com de ràdio, analista de política exterior i relacions internacionals, i assagista.
Biografia Pertanyent a la burgesia, era filla de Fernand Le Quesne, un pintor, i Berthe Le Quesne (de soltera Lafosse), filla d'un ric industrial. Després que el seu pare deixés la família quan ella tenia set anys, es crià amb la seva mare, el seu germà, la seva tieta Eugénie Lafosse, casada amb l'ambaixador Jules Cambon, el seu oncle. Tant ell com el seu germà, Paul Cambon, també diplomàtic, van facilitar la seva entrada als cercles diplomàtics des de molt jove. .
Primer va estudiar al Convent de l'Assumpció, un establiment de moda parisenc. Quan tenia tretze anys, es va aprovar la llei que separava l'Església de l'Estat i les monges van perdre el dret a ensenyar. Aleshores va deixar l'escola religiosa per anar a un institut públic. Després va estudiar a la Facultat d'Arts de París i a l'Escola d'Arqueologia del Louvre, cosa que la va portar a escriure tres reeixides biografies sobre Tutankamon (1929), Nabucodonosor (1931) i Salomó (1936).
El 1903, va residir durant uns quants mesos a l'ambaixada francesa a Madrid amb el seu oncle Paul Cambon. El 1906, va assistir amb el seu cosí al casament d'Alfons XIII d'Espanya amb la princesa Victòria Eugènia de Battenberg. Entre 1907 i 1914, viatjava a Berlín cada any durant dos mesos per visitar el seu altre oncle, Jules Cambon, que havia estat nomenat ambaixador francès a Berlín, cosa que li va permetre conèixer diversos dignataris alemanys. Després del final de la Primera Guerra Mundial, va poder entrar amb ell a diverses sessions de la Societat de Nacions. El 1919, entre bastidors, va assistir a la conferència que donaria lloc a l'acord de pau del Tractat de Versalles. Al 1937 assistí com a invitada a l'acte de coronació del rei Jordi VI.
Va col·laborar amb La Petite Gironde el 1922, i amb aquest motiu va ser enviada a la Societat de Nacions. Va continuar fent reportatges per Le Petit Marseillais i després per al diari L'Œuvre a partir del 1930. Redactà amb una certa continuïtat els editorials del diari Marianne, des de l'1 de.març de 1939 fins que el periòdic deixà de publicar-se, a l'agost de 1940. Un text elogiós que l'escriptora Suzanne Normand li dedicà a La Femme de France el novembre de 1932 destacava la seva agudesa davants d'interessos ben diversosː «des de la política contemporània fins a la història de l'Antiguitat. És el que anomenem un cap ben organitzat, i n'hi ha prou amb dir que els seus gustos són força cerebrals. Podríem dir que res intel·lectual li és aliè».
Abans de la 2a Guerra Mundial, va advertir constantment en els seus articles de l'ascens d'Adolf Hitler i el rearmament alemany. Va seguir de prop la Guerra Civil Espanyola i es va involucrar en el moviment de refugiats, fent-se càrrec d'una subscripció al diari L'Œuvre, a partir del gener de 1939ː «Ajudant els nens d'Espanya». La persistència de la seva denúncia del totalitarisme va portar l'escriptor ultranacionalista francès Léon Daudet a sobrenomenar-la, el 1933, «Madame Tata, la clarivident». Després que Alemanya anunciés que reintroduiria el servei militar obligatori a partir de maig de 1935 per reconstruir les seves forces armades, el diplomàtic grec Nikolaos Politis li va dir: «Més val que es mantingui alerta, senyora Taboo, o començarem a anomenar-la Cassandra. Ha predit coses dolentes, i el pitjor de tot és que sempre passen». Després ella mateixa reprendria aquesta referència a Cassandra per titular les seves memòries. El mateix Adolf Hitler la va atacar en un discurs l'11 de maig de 1939 amb un comentari sarcàstic: «...La senyora Tabouis, la més intel·ligent de les dones, sap què faré abans que ho sàpiga jo mateix. És ridícul...». Pel seu esperit crític i potser per gelosia, va ser acusada durant molt de temps de ser una agent soviètica. Dels elements trobats als arxius soviètics i publicats pel seu biògraf, Denis Maréchal, es desprèn que Geneviève Tabouis rebia al mes de l'ambaixada soviètica a la dècada de 1930.
Quan les tropes alemanyes van entrar a París el juny de 1940, Tabouis va fugir cap a Bordeus. Havent-se refugiat després a Londres a causa de les seves posicions ferotgement oposades al nazisme, no es va unir a la naixent França Lliure sinó que va marxar als Estats Units. El règim de Vichy la va privar de la nacionalitat francesa, en una sentència anunciada a la portada del diari Le Jour el 7 de setembre de 1940.Allà va liderar, des del 12 de gener de 1942 fins al 25 d'agost de 1945, una revista en francès de Nova York, Le Journal pour la Victorie, que va editar 34 números. En aquells temps va conèixer el president Roosevelt i va establir amistat amb la seva dona, Eleanor Roosevelt. Va impartir conferències i va iniciar-se com a periodista de ràdio a la secció francesa de Voice of America. Treballaria a RTF, a Radio-Luxembourg i després a RTL. També va fundar el diari For Victory, que va editar fins al 1945.
De tornada a França, va treballar als departaments de política exterior de diversos diaris: de L'Aurore, France libre (1945-1949), L'Information (1949-1956) i Paris-Jour (a partir de 1959). A partir de 1951, va codirigir la revista europea publicada a Estrasburg, Notre Europe. També va col·laborar en altres publicacions periòdiques, com ara L'Espoir, La Revue des deux mondes i Juvénal.
Casada, des del 1916, amb Robert Tabouis (que esdevindria director general de la Compagnie générale de la télégraphie sans fil i després administrador de Radio Luxembourg entre 1953 i 1963), es va donar a conèixer a tot França en aquest canal a través de les seves cròniques polítiques dels anys cinquanta i seixanta, Les Dernières nouvelles de demain (1949-1967). Concloïa tots els editorials a Ràdio Luxemburg amb un: «Adéu, senyores i senyors, i ens trobem diumenge que ve per les darreres notícies de demà» Després van venir les Exclusive News (1964-1966) i Inédit du dimanche (1967-1981). Encara hi treballava als 88 anys.
En els seus editorials, s'alineà amb les posicions del Ministeri d'Afers Exteriors francès, on tenia els seus contactes. L'historiador dels mitjans de comunicació Denis Maréchal, autor de la seva biografia, assenyala «el gran orgull [de la periodista] de poder donar suport a la política exterior» del president de Gaulle.
A la seva autobiografia no esmenta el seu marit Robert Tabouis (amb qui es va casar el 1916) i només anomena de passada la seva filla i el seu fill.
Està enterrada a París, al cementiri des Batignolles (27 divisió).
Publicacions Premi Jules Favre de l'Acadèmia Francesa el 1929
Premi Marcelin-Guérin de l'Acadèmia Francesa el 1932
Premi de l'Acadèmia Francesa el 1935
Vingt ans de suspense diplomatique, Albin Michel, Paris, 1958 Premi Véga-et-Lods-de-Wegmann de l'Acadèmia Francesa el 1960
Referències
Categoria:Periodistes parisencs Categoria:Nascuts el 1892 Categoria:Morts a París Categoria:Morts el 1985 Categoria:Alumnes de l'Escola del Louvre Categoria:Alumnes de la Facultat d'Art de París Categoria:Receptors de l'Orde de l'Amistat dels Pobles Categoria:Escriptors parisencs Categoria:Historiadors parisencs Categoria:Corresponsals de guerra francesos Categoria:Escriptors francesos morts al segle XX Categoria:Escriptors francesos nascuts al segle XIX