Pàtria per al poble jueu. L'aspiració jueva de tornar a Sió, generalment associada amb la redempció divina, ha impregnat el pensament religiós jueu des de la destrucció del Primer Temple i l'exili babilònic.
Història (1881–1916) miniatura|180x180px|El llibre Der Judenstaat ( L'estat jueu, 1896) de Theodor Herzl La primera onada de migració jueva moderna al sud de Síria governada pels otomans, coneguda com la Primera Aliyah, va començar el 1881, quan els jueus van fugir dels pogroms a l'Europa de l'Est. Tot i que el moviment sionista ja existia a la pràctica, al periodista austrohongarès Theodor Herzl se li atribueix la fundació del sionisme polític, un moviment que pretenia establir un estat jueu a Palestina, oferint així una solució a l'anomenada qüestió jueva dels estats europeus, d'acord amb els objectius i els èxits d'altres projectes nacionals de l'època.
El 1896, Theodor Herzl va exposar la seva visió d'un estat i una pàtria jueus per al poble jueu al seu llibre (L'Estat jueu). L'any següent va presidir el Primer Congrés Sionista a Basilea, on es va fundar l'Organització Sionista.
L'esborrany de l'objectiu del moviment sionista modern presentat al Primer Congrés Sionista de l'Organització Sionista el 1897 deia: "El sionisme busca establir una llar per al poble jueu a Palestina assegurada per la llei". Un delegat va intentar substituir "per la llei" per "pel dret internacional", cosa que altres van oposar. Es va adoptar una fórmula de compromís, que va arribar a ser coneguda com el Programa de Basilea, i deia:
El sionisme busca establir una llar a Palestina per al poble jueu, garantida per la llei pública. miniatura|350x350px|Jueus, en gran part supervivents de l'Holocaust, de camí de França a la Palestina Mandataria, a bord del SS Exodus La Segona Aliyah (1904–14) va començar després del pogrom de Kishinev; uns 40.000 jueus es van establir a Palestina, tot i que gairebé la meitat finalment van marxar. Tant la primera com la segona onada de migrants eren principalment jueus ortodoxos, tot i que la Segona Aliyah incloïa grups socialistes que van establir el moviment dels quibuts. Tot i que els immigrants de la Segona Aliyah van intentar en gran manera crear assentaments agrícoles comunals, el període va veure l'establiment de Tel Aviv com la primera ciutat jueva planificada el 1909. Aquest període també va veure l'aparició de milícies armades jueves, la primera de les quals va ser Bar-Giora, una guàrdia fundada el 1907. Dos anys més tard, es va fundar l'organització més gran Hashomer com a substituta.
L'Acord Sykes-Picot del 16 de maig de 1916 va reservar la regió de Palestina per a "administració internacional" sota control britànic. El primer ús oficial de la frase "llar nacional per al poble jueu" va ser a la Declaració Balfour. La frase "llar nacional" es va utilitzar intencionadament en lloc d'"estat" a causa de l'oposició al programa sionista dins del gabinet britànic. L'esborrany inicial de la declaració feia referència al principi "que Palestina s'hauria de reconstituir com la Llar Nacional del poble jueu".
Història (1917–1948) Vídeos externsalt=video icon|16x16px "Esclat de Palestina després de la votació de l'ONU", British Movietone News, 8 de desembre de 1947. Amb la Declaració Balfour de 1917, el Regne Unit es va convertir en la primera potència mundial a aprovar l'establiment a Palestina d'una "llar nacional per al poble jueu".
El 1919, Harry Sacher va escriure "Una Palestina jueva: el cas jueu per a una tutela britànica". El 1919, el secretari general (i futur president) de l'Organització Sionista, Nahum Sokolow, va publicar una Història del sionisme (1600–1918) . En aquest llibre, va explicar:
"... S'ha dit, i encara ho repeteixen obstinadament els antisionistes una vegada i una altra, que el sionisme pretén la creació d'un "Estat jueu" independent. Però això és completament fal·laç. L'"Estat jueu" mai va formar part del programa sionista. L'"Estat jueu" era el títol del primer pamflet de Herzl, que tenia el mèrit suprem d'obligar la gent a pensar. Aquest pamflet va ser seguit pel primer Congrés Sionista, que va acceptar el programa de Basilea, l'únic programa existent."
A la conferència de San Remo del 19 al 26 d'abril de 1920, les principals potències aliades i associades van ordenar la creació d'una pàtria jueva. Gran Bretanya es va comprometre oficialment amb l'objectiu establert a la Declaració Balfour insistint que aquesta constituís la base del Mandat per a Palestina, que va ser aprovat formalment per la Societat de Nacions el juny de 1922. El preàmbul del Mandat declarava:
Atès que les Principals Potències Aliades també han acordat que el Mandatari hauria de ser responsable de posar en vigor la declaració feta originalment el 2 de novembre de 1917 pel Govern de Sa Majestat Britànica, i adoptada per les esmentades Potències, a favor de l'establiment a Palestina d'una llar nacional per al poble jueu, entenent clarament que no s'ha de fer res que pugui perjudicar els drets civils i religiosos de les comunitats no jueves existents a Palestina, o els drets i l'estatus polític que gaudeixen els jueus en qualsevol altre país...
Una declaració sobre la "Política britànica a Palestina", emesa el 3 de juny de 1922 per l'Oficina Colonial, va interpretar restrictivament la Declaració Balfour. La declaració excloïa "la desaparició o subordinació de la població, la llengua o els costums àrabs a Palestina" o "la imposició de la nacionalitat jueva als habitants de Palestina en conjunt", i deixava clar que, als ulls de la Potència mandatària, la Llar Nacional Jueva s'havia de fundar a Palestina i no que Palestina en conjunt s'havia de convertir en una Llar Nacional Jueva. El Comitè va assenyalar que la construcció, que restringia considerablement l'abast de la Llar Nacional, es va fer abans de la confirmació del Mandat pel Consell de la Societat de Nacions i va ser acceptada formalment en aquell moment per l'Executiu de l'Organització Sionista. La Resolució de Partició de l'Assemblea General de l'ONU va morir en néixer quan va ser rebutjada pels àrabs. L'AGNU només té el poder de recomanar.
El 29 de setembre de 1923, el govern britànic va esdevenir responsable de l'administració de la Palestina Mandataria . Juntament amb el seu control de llarga data de la Residència del Golf Pèrsic i el Protectorat d'Aden, i el control recentment adquirit de l'Emirat de Transjordània i de l'Iraq Mandatari, els britànics controlaven ara tots els territoris de l'Orient Mitjà excepte el Mandat francès per a Síria i el Líban.
El 1942, el Programa Biltmore va ser adoptat com a plataforma de l'Organització Sionista, amb una crida explícita "que Palestina s'estableixi com una Commonwealth jueva". El 1946, el Comitè d'Investigació Angloamericà, també conegut com el Comitè Grady-Morrison, va assenyalar que la demanda d'un Estat jueu anava més enllà de les obligacions de la Declaració Balfour o del Mandat i havia estat expressament repudiada pel President de l'Agència Jueva tan recentment com el 1932.
El període del Mandat Britànic es va caracteritzar per una gran agitació política i social entre els jueus, els àrabs palestins i els britànics (per exemple, la revolta àrab de 1936-1939, la insurrecció jueva de 1944-1948 i la guerra civil de 1947-1948 a la Palestina Mandataria).
El Pla de Partició de Palestina de les Nacions Unides va ser aprovat el 29 de novembre de 1947. El pla va ser acceptat per l'Agència Jueva per a Palestina, però va ser rebutjat pel Comitè Superior Àrab i per la major part de la població àrab. La Lliga Àrab va adoptar llavors una sèrie de resolucions que avalaven una solució militar al conflicte.
Fundació de l'Estat d'Israel L'Estat d'Israel va ser finalment establert el 14 de maig de 1948 amb la Declaració d'Independència israeliana.
El concepte d'una pàtria nacional per al poble jueu al Mandat Britànic de Palestina estava consagrat en la política nacional israeliana i es reflectia en moltes de les institucions públiques i nacionals d'Israel. El concepte es va expressar a la Declaració d'Independència israeliana el 14 de maig de 1948 i es va concretar en la Llei del Retorn, aprovada per la Knesset el 5 de juliol de 1950, que declarava: "Tot jueu té dret a venir a aquest país com a oleh".
Caràcter de l'Estat d'Israel Segons un article publicat a Haaretz l'11 de gener de 2019, la jutgessa Esther Hayut, presidenta del Tribunal Superior de Justícia, va anunciar que onze jutges debatrien la "legalitat" de la Llei Fonamental del juliol de 2018: Israel com a Estat-Nació del Poble Jueu, també coneguda com la llei de l'estat-nació, incloent-hi les seves "estipulacions històriques".
Referències
Categoria:Israel Categoria:Nacionalisme