miniatura|300x300px|Gravat de José Delgado i Gálvez, 1796. D'una manera similar al que mostra la imatge, a la volta de Ferran VII a Espanya en 1814, un grup de partidaris de l'absolutisme van desenganxar els cavalls del seu carruatge i van tirar ells mateixos d'ell al crit de «Visquin les cadenes», que amb el de «Pa i toros» va passar a ser utilitzat pels progressistes per a doldre's de la condició d'endarreriment d'Espanya. miniatura|300x300px|Diversió d'Espanya, gravat de la sèrie Els toros de Bordeus, que Francisco de Goya va realitzar en un espai tan propici per a la introspecció sobre la condició nacional com és l'exili, entre 1824 i 1825. Els toros ja eren la festa nacional espanyola per antonomàsia, encara que tal condició fos discutida. L'expressió «Pa i toros» és un tòpic cultural propi d'Espanya que, inspirant-se en la frase llatina de Juvenal Panem et circenses (Pa i circ), fa referència a la tauromàquia com una forma d'entreteniment que apel·la als instints més primaris de les classes populars i serveix per a desviar l'atenció dels problemes socials.
Castissos i il·lustrats Aquest fragment reflecteix una opinió compartida per la majoria dels il·lustrats, contrària a la visió castissa defensada per bona part de l'aristocràcia, que al seu torn acusava els primers de ser afrancesats. Al segle XVIII, la tauromàquia havia deixat de ser una pràctica reservada als cavallers i havia passat a mans dels peons, que toreaven a peu i començaven a esdevenir figures populars, especialment per la seva proximitat amb les classes socials més humils —una dinàmica que també es donaria més endavant amb altres tipus d'ídols, com els esportius. L'espectacle taurí anava guanyant cada cop més seguidors. Paral·lelament, les classes altes l'apreciaven i, fins i tot, imitaven l'estètica i actituds dels majos —procedents del poble—, adoptant-ne la manera de vestir, els pentinats i les postures desafiants. Això es pot veure en l'obra de Goya, ell mateix un il·lustrat afrancesat (malgrat que la seva posició sobre la tauromàquia continua sent motiu de debat),Andrés Amorós, ¿Goya antitaurino? Una manipulación más, ABC, 30/04/2016. Cita testimonios del propio Goya: «Tienes muchos asuntos y te pide el cuerpo venir a Madrid, lo dejas todo y te vienes a ver cuatro fiestas de toros y comedias y te ríes muy bien de todo...» «Yo estoy lo mismo, en cuanto a mi salud; unos ratos, rabiando, que yo mismo no me puedo aguantar... El lunes, si Dios quiere, iré a ver los toros»; de contemporáneos, como Leandro Fernández de Moratín: «Goya dice que él ha toreado, en su tiempo, y que, con la espada en la mano, a nadie teme. Dentro de unos meses, va a cumplir ochenta años»,; y de autores posteriores, como Valentín Carderera: «Goya se transformaba, los días de toros, con su gran sombrero, su chupa y capa terciada, y, con su espada debajo del brazo... entablaba relaciones con los toreros de más nombradía, injeríase, identificábase con aquellas interioridades que más perfectamente revelan el carácter de sus héroes», y Enrique Lafuente Ferrari: «Los toros cobran en la total obra de Goya una tal importancia que no cabe explicarla por ninguna circunstancia histórica, sino por pura inclinación personal». o en els entremesos de Ramón de la Cruz.
La regulació de les festes populars començava a generar inquietud. Pedro Rodríguez Campomanes expressava la seva preocupació per l'elevat nombre de celebracions i jornades festives, pròpies dels ritmes laborals atemporals de la societat preindustrial. Desitjava que aquestes festes es racionalitzessin amb l'objectiu d'incrementar la productivitat, en sintonia amb els valors i les necessitats del món industrial i capitalista que començava a consolidar-se.
La restauració absolutista de Ferran VII va suposar, en canvi, el triomf del castissisme i la repressió de tot allò vinculat amb la Il·lustració. Es va posar de manifest el tancament d'universitats, el desmantellament de museus i col·leccions científiques —ja molt afectats per la Guerra del Francès—, mentre que, paradoxalment, es va impulsar la creació de l'Escola de Tauromàquia de Sevilla, dirigida per Pedro Romero, el mateix que havia inaugurat l'any 1785 la plaça de toros de Ronda, on encara avui se celebra anualment una correguda goyesca.
Origen i difusió del tòpic L'expressió en qüestió té el seu origen en un pamflet anònim —una rèplica a la Oración apologética por España y su mérito literario de Juan Pablo Forner— que circulava des de l'any 1793. Tot i que sovint s'ha atribuït a Jovellanos, l'autoria real correspon a León de Arroyal. Va ser publicat el 1812 amb el títol Oración apologética en defensa del estado floreciente de España, tot i que era conegut principalment pel seu paràgraf final, que tothom solia citar:Recogido en REAL, César y ALCALDE, Luis (1997), Prosistas del siglo XVIII. ISBN 84-8308-118-0
La seva difusió va anar en augment, en part perquè va donar nom a una sarsuela de Francisco Asenjo Barbieri, estrenada l'any 1864.
L’ús posterior d'aquesta expressió és molt extens. Un exemple destacat és el de Miguel de Unamuno, que la fa servir en l'article El espíritu castellano, publicat a La Edad Moderna (1895) i recollit més endavant en el seu conegut llibre d'assajos En torno al casticismo.
miniatura|321x321px|Les cinc copes d'Europa que va guanyar el Reial Madrid durant la dictadura de Francisco Franco van ser exhibides com a glòries nacionals en un temps en què el règim s'esforçava per sortir del seu aïllament.
Pa i futbol Cap a mitjan segle XX es va popularitzar la paràfrasi «Pa i futbol», referida al paper que aquest esport començà a exercir durant el franquisme com a via de canalització de les inquietuds socials. Aquesta funció no només serví per reforçar l'adhesió al règim —amb el Reial Madrid com a exemple paradigmàtic, guanyador de les primeres Copes d'Europa—, sinó que també es reflectia en la percepció popular que el contraposava a l'Atlètic de Madrid: el primer era vist com el club dels rics, mentre que el segon era considerat el club dels pobres.
Fos certa o no aquesta percepció (ja que Santiago Bernabéu no pertanyia a una classe social diferent de la de Vicente Calderón, i els aficionats que omplien les graderies populars d'un estadi no tenien majors ingressos que els de l'altre), la funció social era evident: la lluita de classes es podia desviar cap a discussions inofensives en l'àmbit dels bars. També el Futbol Club Barcelona, que fou el club amb més Copes del Generalíssim guanyades, va jugar aquest paper. El joc de les travesses, que mantenia molta gent pendent de la ràdio les tardes de diumenge, fins i tot si no anaven al camp, va ser objecte de comparacions sarcàstiques amb la repressió política a Espanya: es deia que hi havia llibertat perquè es podia triar entre «1», «X» o «2», sense que ningú obligués a escollir cap opció.PUIG I MAS, Valentí (1976), Pan y fútbol, Barcelona, Planeta. ISBN 84-320-5259-0
Referències
Categoria:Tauromàquia Categoria:Tòpics literaris Categoria:Nacionalisme espanyol