A finals del segle XVIII, la ciutat de Manchester, Anglaterra, en ràpid creixement, tenia una petita comunitat jueva, alguns dels membres de la qual havien establert negocis i un lloc de culte. A finals de l'època victoriana, la població jueva de la ciutat va augmentar considerablement amb l'arribada al nord de Manchester de jueus que fugien de la persecució a l'Imperi Rus. La història de la comunitat jueva de Manchester es narra al Museu Jueu de Manchester a Cheetham. La comunitat jueva de Manchester és la segona més gran de Gran Bretanya; la més gran es troba al Gran Londres.
Primers pobladors A la dècada de 1750, els jueus no tenien drets polítics a Anglaterra, i en particular no se'ls permetia comprar propietats. Com a membres rurals de la Gran Sinagoga, comerciaven com a venedors ambulants i venedors ambulants. Petits grups es van unir al voltant d'allotjaments segurs i amigables per als jueus, on organitzaven minyanim temporals per observar el Shabbat. Liverpool va ser un centre per al primer assentament jueu al nord-oest d'Anglaterra, amb comunitats a Cumberland Street que es van traslladar el 1775 a una habitació a Turton Court. Manchester s'estava expandint ràpidament, i el 1758 una família dedicada al comerç va prosperar prou com per adquirir un carruatge privat. Manchester es va convertir en un mercat cada cop més important, i els venedors ambulants jueus amb seu a Liverpool treballaven a Manchester durant la setmana, tornant a Liverpool per celebrar el Shabbat.
La premsa de Manchester era antisemita. Els jueus tradicionalment comerciaven amb deixalles, joies i cal·ligrafia, i es van convertir en prestadors, xarlatans, talladors de segells, gravadors, rellotgers i pintors de miniatures. Els oficis eren rendibles, però un malfactor podia utilitzar les mateixes habilitats per a la falsificació, l'obertura de panys i la cerca de béns robats. A Manchester, hi havia la por dels plagiaris viatgers que podien revelar els secrets rendibles de la indústria del cotó a rivals estrangers i seduir els treballadors del cotó perquè portessin les seves habilitats a l'estranger. El Manchester Journal de Prescott de 1774 advertia:
Diversos jueus i altres estrangers han freqüentat la ciutat durant uns mesos amb diversos pretextos i alguns d'ells han adquirit màquines de filar, telers, màquines de vestir, ganivets de tallar i altres eines utilitzades en la fabricació (sic) de fustans, velluts de cotó, velluts de pana i altres productes de Manchester. ... I s'han fet freqüents intents per atreure, persuadir i seduir els artesans perquè marxin a l'estranger fora dels dominis de Sa Majestat... (Això) serà la destrucció del comerç d'aquest país, tret que s'eviteu a temps.
Cap jueu va ser mai condemnat. Es va observar la presència de comerciants de deixalles i venedors ambulants cada cop més rics, i el 1788 el joier Simon Solomon i el florista Hamilton Levi van obrir botigues a Long Millgate i Shudehill.
Assentament Unes catorze famílies jueves es van establir a Manchester el 1786; la seva primera sinagoga va ser una habitació llogada a Ainsworth Court, Long Millgate. Lemon i Jacob Nathan, Aaron Jacob, Isaac Franks, Abraham Isaac Cohen i el seu fill Philip i Henry Isaacs i els seus fills van formar el nucli del grup que va arrendar un cementiri el 1794 i el 1796 ja havia començat a practicar el culte en una cambra superior a Garden Street, a Withy Grove. Aaron Jacob era el lector i el shochet, i Jacob Nathan era el supervisor. Els jueus es van establir als carrers al voltant de la sinagoga. Les guerres contra els francesos els van causar dificultats, en particular la Llei d'estrangers de 1793 que restringia el seu moviment. Wolf Polack, un prestador de Shudehill, va ser deportat per infraccions no revelades de la Llei el 1800. El Manchester Chronicle de Wheeler va donar suport a la Llei i va animar els lectors a informar-ne. La comunitat era generalment estable.
Samuel Solomon, que va comprar una parcel·la al cementiri, va comercialitzar la cura miraculosa Bàlsam de Gilead i les Gotes de Salomó per curar les imperfeccions de la pell causades per un estat impur de la sang. Va comprar una mansió a Kensington, Liverpool, que va anomenar Gilead House, i una finca a Mossley Hill per a un mausoleu familiar.
Nathan Meyer Rothschild de Frankfurt va ser enviat a Manchester pel seu pare l'agost de 1800. Havia passat tres mesos a Londres amb Levi Barent Cohen per aprendre pràctiques comercials angleses. Va arribar amb 20.000 lliures i va ocupar oficines a Brown Street per eludir els agents anglesos al continent i obtenir tèxtils anglesos a l'origen als preus més baixos. Va identificar tres àrees rendibles: matèries primeres, tint i fabricació. Intercanviava tint i cotó pel producte acabat que s'enviava via Hull, Leith i Londres a Hamburg. El bloqueig dels francesos quan va reprendre la guerra va fer que aquesta tasca fos cada cop més difícil. Rothschild tenia una casa a Downing Street, Ardwick, un barri residencial ben cuidat pels comerciants de la ciutat. Almenys quinze comerciants alemanys es van traslladar a Manchester entre 1800 i 1806, vuit dels quals eren jueus, però Rothschild va ser l'únic que va prendre seient a la sinagoga i es va conformar a tots els seus ritus i cerimònies. Els diners de Rothschild van ser probablement els responsables d'assegurar el rabí Joseph Crool i l'emmurallament del cementiri. El 1805, va obtenir una oficina a Londres i va passar menys temps a Manchester, ja que el negoci familiar va passar del comerç a les finances. Es va casar amb la filla de Levi Barent Cohen i, a través de la seva germana, va establir vincles amb Moses Montefiore i la comunitat bancària i financera sefardita d' Amsterdam. Es va traslladar el 1809 a una espaiosa casa adossada a Mosley Street, amb un gran magatzem a Back Mosley Street. La propietat es va vendre el 1810 i va deixar Manchester el 1811.
Després de Peterloo Després de les Guerres Napoleòniques, hi va haver una ràpida expansió física i econòmica a Manchester. Amb les demandes radicals d'acceptació política que van veure milers de persones als carrers de Peterloo (16 d'agost de 1819), la qüestió jueva va ser cada cop menys rellevant. La comunitat jueva va donar suport a l'statu quo: Jacob Nathan va signar la carta comprometent-se a donar suport als agents en la preservació de la pau pública. Anglicans apassionats com Hugh Stowell, rector de St Stephen's, Salford, van promoure la Societat Anglicana per a la Promoció del Cristianisme entre els jueus en lloc de l'expulsió. El Manchester Guardian, fundat el 1821, va ser ferm en el seu suport als drets de les minories religioses. Les quinze famílies jueves més destacades de l'època van ser assimilades: era una comunitat de botiguers amb una petita elit de comerciants i fabricants. Hi havia catorze comerciants de roba, nou joiers, cinc venedors de plomes i llapis, cinc comerciants, tres venedors ambulants, dos barreters, dos pelleters, dos dentistes, dos fabricants de seda, dos venedors de fent, un òptic, un prestamista, un venedor de mobles i un fabricant de cordes. El comerç es centrava al nucli antic, però una família vivia a Clarendon Street, Chorlton-on-Medlock, als suburbis del sud, i una a Salford Crescent. Abraham Franklin tenia una botiga a St Ann's Square, Mendelson a King Street, Behrens i Gumpel vivien a Mosley Street, la consulta d'Aaronson era a Princess Street i Freeman, el miniaturista, tenia el seu estudi a Brazenose Street, totes les millors adreces. Aquestes famílies formaven l'oligarquia que dirigia la sinagoga. Manchester tenia la quarta comunitat jueva més gran fora de Londres.
Abraham Franklin (nascut el 1784) va assumir la direcció de la sinagoga del carrer Halliwell. Era fill de Benjamin Wolf Franklin, la família del qual havia arribat a Londres via Breslau des de Praga. Va ser adoptat per la seva tieta, l'esposa d'un argenter, i va començar la seva vida laboral com a venedor ambulant de vidres de rellotge. Va fer d'aprenent de rellotger, va adquirir una botiga el 1807 i va ascendir en l'escala del comerç minorista. Era inquebrantablement ortodox i socialment i culturalment anglès. No veia la necessitat d'una reforma religiosa i es va oposar a la nova onada de venedors ambulants jueus immigrants que considerava que, amb el seu anglès deficient i la manca de valors morals comercials anglesos, desprestigiava la sinagoga i s'hi establien comerciants jueus. Va defensar la llei i l'ordre i va enviar un fill a la Manchester Grammar School. Per promoure el prestigi i la respectabilitat de la comunitat, va buscar un allotjament més gran, sermons en anglès i la formació d'un cor i d'agències educatives i filantròpiques. L'epidèmia de còlera de 1832 va fer que els rics es traslladessin de la ciutat als afores de Broughton i Cheetham Hill, aprofitant el nou pont sobre el riu Irk, i al llarg de Plymouth Grove cap al sud. Franklin va anomenar la seva nova llar Gesunde House.
Alexander Jacob, amb el suport de Franklin, va formar la Societat Filantròpica Hebrea de Manchester el 1826, ja que la congregació va acceptar la responsabilitat dels ancians i pobres que, a causa de les seves restriccions dietètiques, no podien utilitzar les disposicions de la Llei de Pobres sobre asil. La contribució era voluntària (una contribució obligatòria hauria d'haver estat autoritzada per una Llei del Parlament). Abans de la Llei de Reforma de 1832, Manchester no tenia cap membre del Parlament. La sinagoga havia de tractar amb els pobres desarrelats que vivien als marges de la societat, immigrants indigents no anglicitzats dels anys de la postguerra; treballant com a venedors ambulants quan la venda ambulant s'havia tornat antieconòmica. Els immigrants van desafiar la respectabilitat guanyada amb esforç que la comunitat valorava. Un altre canvi social va ser en la sastreria. La roba de segona mà no era prou bona per a les classes mitjanes i la sastreria a mida era cara. Al voltant de 1830, els intermediaris minoristes van començar a tractar amb els clients i a subcontractar la feina amb un sistema de baix marge de benefici a treballadors a domicili en tallers clandestins. Un dels intermediaris minoristes més destacats va ser Benjamin Hyam, que va crear la sastreria moderna per al mercat de masses, on el benefici provenia del volum de vendes, no dels preus alts. Afirmava que podia fer un vestit complet en sis hores per un preu fix en tallers adjunts a la seva botiga. Anunciava vestits al Manchester Guardian amb una garantia de devolució dels diners. La seva plantilla probablement superava els 100 treballadors. Hyam era ultraortodox i la seva botiga tancava a la posta de sol del divendres. La seva influència va ser gran, de manera que el 1836 set dels ocupants de seients a la sinagoga havien seguit el seu exemple i havien treballat com a sastres. Les condicions que van imposar als seus treballadors van provocar una sèrie de vagues sense èxit el 1833 i el 1834. La roba ja confeccionada era la conseqüència inevitable d'aquest sistema de producció, i Hyam ho anunciava el 1836.
Plutocràcia suburbana miniatura|El Museu Jueu de Manchester, Cheetham Hill, una antiga sinagoga de la congregació espanyola i portuguesa