miniatura|Un mapa de «seguretat residencial» de Filadèlfia creat per una corporació del govern dels Estats Units el 1937, que classifica diversos barris segons el «risc» estimat dels préstecs hipotecarisThe HOLC maps are part of the records of the FHLBB (RG195) at the El redlining és una pràctica discriminatòria en la qual no es proporcionen serveis financers als barris amb un nombre significatiu de veïns de minories racials i ètniques. El redlining ha estat més prominent als Estats Units i ha tingut com a objectiu principalment els afroamericans, a més dels mexicanoamericans al sud-oest dels Estats Units. Els exemples més comuns inclouen la denegació de crèdit i assegurances, la denegació d'atenció mèdica i el desenvolupament de deserts alimentaris, zones amb poc accés a aliments frescos, en barris de minories.
El redlining invers es produeix quan un prestador o assegurador ofereix als residents de barris on la majoria dels veïns són membres d'una minoria productes amb tipus d'interès inflats aprofitant la falta de competència en préstecs respecte als barris no afectats per redlining. L'efecte també emergeix quan els proveïdors de serveis restringeixen artificialment els béns immobles pels quals les persones no blanques poden rebre préstecs, proporcionant així un motiu alternatiu pels tipus d'interès més alts. Els barris que van ser objectius de blockbusting, una pràctica en la qual els agents immobiliaris compraven cases a famílies blanques sota el preu de mercat i després les venien amb preus inflats a clients negres, també van patir redlining invers.
A la dècada del 1960, el sociòleg John McKnight va encunyar originalment el terme per descriure la pràctica discriminatòria a Chicago dels bancs que classificaven certs barris com a «perillosos» o no dignes d'inversió a causa de la composició racial dels seus residents. A la dècada del 1980, una sèrie d'articles del periodista d'investigació Bill Dedman guanyadors del Premi Pulitzer van demostrar com els bancs d'Atlanta sovint concedien préstecs a barris blancs de renda baixa, però no a barris negres de renda mitjana o fins i tot alta. El blacklisting (en català: creació de llistes negres) era un mecanisme relacionat emprat per les institucions que practicaven el redlining per fer un seguiment de les àrees, els grups i les persones que la part discriminadora pretenia excloure. A la literatura acadèmica, el redlining s'emmarca dins la categoria més àmplia de racionament del crèdit. La història documentada del redlining als Estats Units és una manifestació del racisme institucional històric que ha tingut un gran impacte a la societat dels Estats Units. Dos exemples són la desigualtat educativa i en l'habitatge entre diferents grups racials. El redlining també és un exemple de desigualtat espacial i desigualtat econòmica.
Història Inicis del redlining El procés específic anomenat «redlining» va ocórrer als Estats Units en el context de la segregació racial i la discriminació contra les poblacions minoritàries. Va tenir els seus orígens en les pràctiques de venda de la National Association of Real Estate Boards, una associació d'empreses immobiliàries dels Estats Units, i les teories sobre la raça i els valors de les propietats definides per economistes al voltant de Richard T. Ely i el seu Institut de Recerca en Economia del Sòl i Serveis Públics, fundat a la Universitat de Wisconsin el 1920. Amb la Llei Nacional de l'Habitatge de 1934 i la fundació simultània de l'Administració Federal de l'Habitatge (FHA), el govern dels Estats Units va començar a participar en la pràctica del redlining. El procés formalitzat de redlining de la FHA va ser desenvolupat pel seu economista en cap del sòl, Homer Hoyt, com a part d'una iniciativa per desenvolupar els primers criteris d'avaluació del risc en la concessió d'hipoteques. La implementació d'aquesta política federal va accelerar la decadència i l'aïllament dels barris minoritaris al centre de les ciutats mitjançant la retenció de capital hipotecari, que va dificultar encara més que els barris atraguessin i retinguessin famílies capaces de comprar habitatges. Les assumpcions discriminatòries del redlining van agreujar la segregació racial residencial i la decadència urbana als Estats Units. pàgina=100|miniatura|Pàgina del document HOLC del mapa de redlining de Filadèlfia que es mostra més amunt. Cobreix la zona D20, una de les zones vermelles.Enumera una de les «influències perjudicials» com una «concentració de negres i italians». El 1935, la Federal Home Loan Bank Board (FHLBB), l'òrgan del govern dels Estats Units encarregat de regular els bancs que poden concedir préstecs a altres institucions financeres, va demanar a una altra corporació del govern dels Estats Units, la Home Owners' Loan Corporation (HOLC), que examinés 239 ciutats i creés «mapes de seguretat residencial» per indicar el nivell de seguretat de les inversions immobiliàries a cada ciutat estudiada. Als mapes, les zones més noves, aquelles que es consideraven desitjables per a fins crediticis, estaven perfilades en verd i conegudes com a «Tipus A», i normalment eren suburbis rics a la perifèria de les ciutats. Els barris de «Tipus B», perfilats en blau, es consideraven «Encara desitjables», mentre que els més antics de «Tipus C» estaven etiquetats com «En declivi» i perfilats en groc. Els barris de «Tipus D» estaven perfilats en vermell i es consideraven aquells on la concessió d'hipoteques comportava un risc més elevat. Si bé aproximadament el 85% dels residents de barris etiquetats com a «Tipus D» eren blancs, aquests barris incloïen la majoria de les llars de famílies afroamericanes a les ciutats. Aquests barris tendien a ser més antics i ubicats al centre de les ciutats; sovint també eren barris afroamericans, i només sis barris de majoria afroamericana als Estats Units no van ser avaluats com a «Tipus D». Els historiadors de la planificació urbana teoritzen que els mapes van ser utilitzats per entitats privades i públiques durant anys posteriors per denegar préstecs a persones de comunitats negres, tot i que els planificadors i historiadors han debatut el paper exacte de l'HOLC i els seus mapes en el redlining.
Els mapes de redlining fins i tot van esdevenir prominents a organitzacions privades, per exemple el mapa de Filadèlfia de 1934 del taxador J. M. Brewer. Organitzacions privades van crear mapes dissenyats per complir els requisits del manual de la HOLC. Els prestadors havien de tenir en compte els estàndards de la FHA si volien rebre una assegurança de la FHA per als préstecs que concedien. Els manuals d'avaluació de la FHA instruïen als bancs a allunyar-se de les zones amb «grups racials inharmoniosos» i recomanaven als municipis promulgar ordenances de zonificació racialment restrictives. Entre 1945 i 1959, els afroamericans van rebre menys del 2 % de tots els préstecs hipotecaris assegurats pel govern dels Estats Units.
Els bancs i les entitats hipotecàries no van ser les úniques entitats privades que van desenvolupar pràctiques de redlining. Les companyies d'assegurances de les propietats també van instituir polítiques rígides de redlining en el període posterior a la Segona Guerra Mundial. Segons l'historiador urbà Bench Ansfield, l'arribada de l'assegurança integral de la llar després de la guerra es va limitar als suburbis i es va retenir dels barris de color a les ciutats dels EUA. Un butlletí d'una companyia d'assegurances del 1964 aconsellava als asseguradors que «utilitzessin una línia vermella al voltant de les zones qüestionables en els mapes territorials». Per altra banda, l'organització New York Urban Coalition va advertir el 1978: «Un barri sense assegurances és un barri condemnat a la mort».
Lluita contra el redlining Després d'una Conferència Nacional d'Habitatge el 1973, un grup d'organitzacions comunitàries de Chicago van formar l'organització National People's Action (NPA) per ampliar la lluita contra la desinversió i el redlining hipotecari a barris de tot el país. Aquesta organització, liderada per la mestressa de casa de Chicago Gale Cincotta i l'organitzador comunitari professional Shel Trapp, es va fixar com a objectiu la FHLBB, l'autoritat que governava les associacions que en aquell moment havien concedit la majoria dels préstecs immobiliaris als Estats Units. La NPA va iniciar un esforç per construir una coalició nacional d'organitzacions comunitàries a ciutats per aprovar una llei o regulació nacional de divulgació que exigís als bancs revelar els seus patrons de concessió de préstecs.
Durant molts anys, les organitzacions comunitàries a les ciutats havien lluitat contra la decadència dels barris atacant el blockbusting (el foment enganyós a persones blanques de mudar-se a fora de barris amb minories per comprar els béns immobles amb un gran descompte i després llogar-los a inquilins de baixos ingressos, generalment negres), obligant els propietaris a mantenir les propietats i exigint a les ciutats que tanquessin i enderroquessin les propietats abandonades. Aquestes accions tenien com a objectiu reduir els problemes a curt termini de la decadència dels barris. Els líders d'organitzacions comunitàries van començar a aprendre que aquests problemes i condicions eren símptomes de la desinversió, que era la veritable causa oculta d'aquests problemes. A mesura que es recopilaven més dades van canviar la seva estratègia.
Amb l'ajuda de l'NPA es va començar a formar una coalició d'organitzacions comunitàries vagament afiliades. A la Tercera Conferència Anual d'Habitatge celebrada a Chicago el 1974, hi van assistir vuit-cents delegats representant 25 estats i 35 ciutats. L'estratègia es va centrar en el Federal Home Loan Bank Board (FHLBB), que supervisava els préstecs hipotecaris a les ciutats de tots els Estats Units.
El 1974, l'Associació d'Habitatge de l'Àrea Metropolitana de Chicago (MAHA), formada per representants d'organitzacions locals, va aconseguir que l'Assemblea General d'Illinois aprovés lleis que obligaven a la divulgació dels patrons de préstec i prohibien el redlining. A Massachusetts, els organitzadors aliats amb l'NPA es van enfrontar a una situació única. Més del 90% dels préstecs immobiliaris eren de caixes d'estalvi regulades directament per l'estat. Una organització veïnal del barri de Jamaica Plain a Boston va impulsar el tema de la desinversió a la campanya per les eleccions a governador de l'estat. Dues organitzacions veïnals de la ciutat van obtenir un compromís del candidat demòcrata Michael S. Dukakis d'ordenar la divulgació de patrons de préstec a tot l'estat a través de la Comissió Bancària de l'Estat de Massachusetts. Després que Dukakis fos elegit, el seu nou comissionat bancari va ordenar als bancs que divulguessin els patrons de préstecs hipotecaris per codi postal, confirmant les sospites de redlining.
L'NPA i els seus afiliats van aconseguir la divulgació de les pràctiques de préstec amb l'aprovació d'una llei al Congrés dels Estats Units, la Home Mortgage Disclosure Act de 1975. La transparència i la revisió de les pràctiques de préstec requerides per la llei van començar a canviar les pràctiques de préstec. L'NPA va començar a treballar en la reinversió en àrees que havien estat descuidades. El seu suport va ajudar a aconseguir l'aprovació el 1977 de la llei Community Reinvestment Act, que encoratjava als bancs a ajudar a satisfer les necessitats dels prestataris a tots els segments de les seves comunitats, inclosos els barris d'ingressos moderats i baixos.
El redlining també va ser prevalent al Canadà des de la dècada de 1930 fins a la de 1950 a Ontario, amb conseqüències intergeneracionals que persisteixen fins a l'actualitat.
Els esforços per acabar amb el redlining Legislació