La poliaigua era una forma hipotètica d'aigua polimeritzada que va ser objecte de molta controvèrsia científica durant finals dels anys seixanta, descrita per primera vegada pel científic soviètic Nikolai Fediakin. El 1969, la premsa popular havia pres nota dels intents occidentals de recrear la substància i va despertar temors d'una "bretxa de poliaigua" entre els Estats Units i la Unió Soviètica. L'augment de l'atenció de la premsa també va comportar una major atenció científica, i ja el 1970 es van començar a fer córrer dubtes sobre la seva autenticitat. El 1973 es va descobrir que era il·lusòria, ja que només era aigua amb diversos compostos comuns que la contaminaven. Avui dia, la poliaigua és més coneguda com a exemple de ciència patològica.
Rerefons El 1961, el físic soviètic Nikolai Fediakin, que treballava a l'Institut Tecnològic de Kostroma, Rússia, va obtenir mesures sobre les propietats de l'aigua que s'havia condensat en, o forçada repetidament a través de, tubs capil·lars de quars estrets. Alguns d'aquests experiments van donar lloc al que aparentment era una nova forma d'aigua amb un punt d'ebullició més alt, un punt de congelació més baix i una viscositat molt més alta que l'aigua ordinària, aproximadament la d'un xarop.
Boris Derjaguin, director del laboratori de física de superfícies de l'Institut de Química Física de Moscou, va sentir a parlar dels experiments de Fedyakin. Va millorar el mètode per produir la nova aigua i, tot i que encara produïa quantitats molt petites d'aquest material misteriós, ho va fer substancialment més ràpid que Fedyakin. Les investigacions de les propietats del material van mostrar un punt de congelació substancialment més baix de -40 °C o menys, un punt d'ebullició de 150 °C o superior, una densitat d'aproximadament 1,1 a 1,2 g/cm3, i una expansió creixent amb l'augment de la temperatura. Els resultats es van publicar en revistes científiques soviètiques, i es van publicar resums breus a Chemical Abstracts en anglès, però els científics occidentals no van tenir en compte el treball.
El 1966, Derjaguin va viatjar a Anglaterra per a les "Discussions of the Faraday Society" a Nottingham. Allà, va presentar de nou el treball, i aquesta vegada els científics anglesos van prendre nota del que ell va anomenar aigua anòmala . Els científics anglesos també van començar a investigar l'efecte, i el 1968 també estava en estudi als Estats Units.
El 1969, el concepte s'havia estès a diaris i revistes. Al Pentàgon es va afirmar que hi havia una anomenada "bretxa poliaigua" amb la Unió Soviètica, un terme popular als mitjans de comunicació que indicava una possible "bretxa" de capacitat, o discrepància, entre els EUA i l'URSS, popularitzada per l'enrenou mediàtic de la " bretxa de bombarders" i la "bretxa de míssils", durant períodes en què l'URSS semblava estar superant els EUA en nombre d'aquestes diverses armes.
Va seguir un furor científic. Alguns experiments van ser capaços de reproduir les troballes de Derjaguin, mentre que d'altres van fracassar. Es van proposar diverses teories per explicar el fenomen. Algunes van proposar que era la causa de la resistència creixent en els cables telefònics transatlàntics, mentre que d'altres van predir que si la poliaigua contactés amb aigua ordinària, la convertiria en poliaigua, fent ressò de l'escenari apocalíptic de la novel·la *El bressol del gat* de Kurt Vonnegut. A la dècada de 1970, la poliaigua era ben coneguda entre la població general.
Durant aquest temps, diverses persones van qüestionar l'autenticitat del que s'havia conegut a Occident com a poliaigua. La principal preocupació era la contaminació de l'aigua, però els articles van fer tot el possible per destacar la cura que es tenia per evitar-ho. Denis Rousseau i Sergio Porto de Bell Labs van dur a terme una anàlisi de l'espectre infraroig, que va mostrar que la poliaigua era majoritàriament clor i sodi.
Denis Rousseau undertook an experiment with his own sweat after playing a handball game at the lab and found it had identical properties. He then published a paper suggesting polywater was nothing more than water with small amounts of biological impurities
Va seguir una altra onada de recerca, aquesta vegada més controlada. Invariablement, ja no es podia fabricar poliaigua. L'anàlisi química va trobar que les mostres de poliaigua estaven contaminades amb altres substàncies (cosa que explica els canvis en els punts de fusió i ebullició a causa de les propietats col·ligatives), i l'examen de la poliaigua mitjançant microscòpia electrònica va mostrar que també contenia petites partícules de diversos sòlids, des de sílice fins a fosfolípids, cosa que explica la seva major viscositat.
Quan els experiments que inicialment havien produït poliaigua es van repetir amb vidre completament net, les propietats anòmales de l'aigua resultant van desaparèixer, i fins i tot els científics que havien presentat originalment el cas de la poliaigua van estar d'acord que no existia.
L'agost de 1973, Derjaguin i NV Churaev van publicar una carta a la revista Nature en què escrivien: "aquestes propietats [anòmales] s'haurien d'atribuir a impureses més que no pas a l'existència de molècules d'aigua polimèriques".
Denis Rousseau va utilitzar la poliaigua com a exemple clàssic de ciència patològica i des de llavors també ha escrit sobre altres exemples.
Referències
Categoria:Aigua Categoria:Química dels polímers