miniatura|356x356px L'anomenada «Diplomàcia del dòlar» va ser un eix de la política exterior dels Estats Units durant les primeres dècades del segle XX, especialment sota la presidència de William Howard Taft (1909-1913) i del seu secretari d’Estat Philander C. Knox. L’objectiu principal consistia a fer servir el poder econòmic i financer nord-americà per ampliar la influència dels Estats Units a l’exterior, en lloc de recórrer directament a la intervenció militar.LaFeber, Walter. The New Empire: An Interpretation of American Expansion, 1860–1898. Cornell University Press, 1963.
Objectius, estratègia i aplicació La «Diplomàcia del dòlar» va néixer com una extensió econòmica de la Doctrina Monroe, que justificava la intervenció dels Estats Units a l'hemisferi occidental per preservar l’estabilitat i evitar la presència europea. En aquest context, es va decidir substituir la força militar per la pressió financera i la inversió privada, amb la finalitat d’aconseguir països políticament estables i econòmicament dependents del capital nord-americà.
Així, els governs dels Estats Units van promoure que empreses i bancs nord-americans invertissin en països d'Amèrica Llatina, el Carib i parts d'Àsia, oferint préstecs, facilitant infraestructures i concessions comercials. Aquesta estratègia havia de garantir tant la seguretat dels inversors com la influència política de Washington. En la pràctica, però, molts d’aquests projectes van acabar generant una dependència financera forta i una pèrdua de sobirania per als països receptors.
La política es va aplicar amb especial intensitat a Amèrica Central i el Carib, on els Estats Units volien assegurar-se el control de rutes i ports estratègics, com ara el Canal de Panamà. Altres casos destacats van ser Nicaragua, Hondures, Haití i la República Dominicana, on els governs locals van haver d’acceptar la supervisió financera o l’ocupació de duanes per part d’assessors nord-americans. Tanmateix, quan els interessos econòmics dels Estats Units es veien amenaçats, sovint la política va anar acompanyada d’intervencions militars o d’ocupacions prolongades, fet que va contradir el seu propòsit inicial de diplomàcia no violenta.Schoultz, Lars. Beneath the United States: A History of U.S. Policy Toward Latin America. Harvard University Press, 1998.
A l'Àsia oriental, la «Diplomàcia del dòlar» va tenir una aplicació més limitada, però tenia el mateix objectiu. D'aquesta manera, es volia consolidar la presència nord-americana a la Xina després de la política de «Portes Obertes» estatunidenca de finals del segle XIX, per tal de contrarestar la influència del Japó i de les potències europees en la regió. Tot i això, els resultats van ser modestos, i l’estratègia no va aconseguir alterar l’equilibri de poder ja existent.Williams, William Appleman. The Tragedy of American Diplomacy. W.W. Norton, 1959.
Crítiques Tot i els beneficis per a certes empreses i bancs dels Estats Units, molts països afectats van considerar la «Diplomàcia del dòlar» com una forma de neocolonialisme econòmic. A mitjan anys 1930, amb la política del «bon veí» promoguda per Franklin D. Roosevelt, l'estratègia de la «Diplomàcia del dòlar» va començar a ser abandonada en favor d’una relació més cooperativa amb Amèrica Llatina i altres països.
Referències
Categoria:Relacions internacionals dels Estats Units Categoria:Segle XX als Estats Units Categoria:Història de l'economia Categoria:Diplomàcia