miniatura| Estructura de sostre tradicional tipus Wagoya, una estructura de tipus arc a nivell. miniatura| Estructura de sostre tradicional tipus Yogoya, anomenada estil occidental. La fusteria japonesa es va desenvolupar fa més d'un mil·lenni i és coneguda per la seva capacitat per a crear de tot, de temples fins a cases, cases de te i mobles de fusta evitant l'ús de claus.
Una de les tècniques més importants és el kigumi (encastaments de fusta), una tècnica de construcció tradicional que uneix peces de fusta sense utilitzar claus ni fixacions metàl·liques. El clima del Japó és la principal raó per a no utilitzar fixacions metàl·liques per a unir les parts. Durant l'estiu al Japó, es produeixen amb freqüència fortes pluges i tifons, la qual cosa fa que l'ambient desenvolupi un elevat grau d'humitat. L'ús de claus, tascons i altres elements de fixació metàl·lics, els quals es poden rovellar inevitablement a causa de la pluja i la humitat, pot provocar la putrefacció de la fusta i dificultar-ne la reparació.
Els encastaments de fusta es poden classificar a grans trets en dues sorts. El primer és el tsugite, que consisteix a unir dues peces de fusta per a formar un pal o una biga. Es talla una osca en el primer extrem de la fusta; en la segona peça de fusta, es retalla una llengüeta per a encaixar-la en l'osca, com si fos un trencaclosca. L'altre mena de fusteria és el shiguchi, en el qual dues o més peces de fusta s'uneixen en una intersecció vertical. Com en el cas de la tsugite, les peces de fusta es tallen i encaixen.
Escoles de fusteria Encara que existeix una pràctica central compartida per tots els fusters japonesos, definida per un vocabulari d'eines i juntes i un mètode de treball, un fuster normalment s'identificarà amb una de les quatre professions de fusteria diferents.(, practiquen la construcció de santuaris i temples japonesos i són famosos per l'ús d'elaborades unions de fusta i pel fet que els edificis que construeixen sovint són entre les estructures de fusta més antigues del món. Els fusters residencials i de cases de te, coneguts com (, són famosos per les seves delicades construccions estètiques que utilitzen materials rústics. Els fabricants de mobles es coneixen com (, i els fusters d'acabament d'interiors, que construeixen ( i ( s'anomenen (.
Encara que és rar de trobar un sashimono-shi o tateguya practicant fora del seu camp, no és estrany que un taller de fusteria treballi simultàniament com a miyadaiku i sukiyadaiku.
Eines Les eines comunament utilitzades pels fusters japonesos es divideixen en unes poques famílies bàsiques, dins les quals hi ha una multitud de variacions i especialitzacions orientades a tasques particulars: miniatura| Ryoba
, que talla a la carrera de tracció, en lloc de la carrera d'empenta, que altrament preval a escala mundial. Això permet que les fulles siguin força primes en comparació amb les serres occidentals. Hi ha dos tipus principals de dents tallants a les serres japoneses: tall transversal (横挽き yokobiki) i tall (縦挽き tatebiki). L'esquinçament i el tall transversal es combinen en un sol full, conegut com (両刃 ryoba). Els patrons de tall al fil i transversal també es realitzen en serres d'un sol tall (片刃 kataha nokogiri), tant amb peces del darrere rígides com sense aquestes. Les serres de respatller rígid, conegudes com a (胴付き douzuki) s'utilitzen normalment per tallar fusteria fina. També hi ha molts altres tipus de serres japoneses: (押さえ引き鋸 osae-biki), que s'utilitzen per tallar clavilles a ran d'una superfície sense danyar-la. Les dents de la serra no tenen cap ajustament en un o ambdós costats per aconseguir aquesta proesa.Toshio Odate. Japanese Woodworking Tools: Their Tradition, Spirit and Use Paperback (1998) 189 pag. ISBN 0941936465, ISBN 978-0941936460 Hi ha el (畔挽き azebiki), que té dents tallants tant esquinçades com transversals, i té un perfil curt i arrodonit. S'utilitza per serrar en àrees reduïdes i començar talls al mig de superfícies. Hi ha molts altres tipus i subtipus de serra. La majoria de les serres que es venen a Occident són articles produïts en massa amb dents endurides per inducció i fulles reemplaçables relativament poc costoses. Les serres forjades artesanals són molt laborioses de fabricar i impliquen més passos de fabricació en el forjat per completar-les que els raspalls o els cisells.
miniatura| Kana
, és més comunament un bloc de fusta o (台 dai) que conté una fulla laminada, una subfulla i un passador de seguretat. A la garlopa japonesa, la fulla es fixa en la seva posició principalment mitjançant els pilars de l'avió que són tallats als costats del dai. Això és similar a un tipus de garlopa de fusta europeu que encara es fabrica, en què la fulla es fixa al seu lloc picant una falca de fusta. A diferència d´un avió occidental, en un avió japonès el suport de la pala no és una superfície plana, sinó convexa. El full en si té un gruix cònic per encaixar fermament en el dai quan es colpeja al seu lloc. El full també té una amplada cònica per permetre d'ajustar-ne la projecció tustant-la de banda a banda, de manera que es pugui aconseguir un gruix de rasura uniforme. Les garlopes japoneses generalment es manegen tirant en lloc d'empenyent, i el treball es pot realitzar en posició asseguda o utilitzant tot el cos per obtenir més potència.Hideo Sato, Yasua Nakahara. The Complete Japanese Joinery (2000) 397 pag. ISBN 0881791210, ISBN 978-0881791211Toshio Odate. Japanese Woodworking Tools: Their Tradition, Spirit and Use Paperback (1998) 189 pag. ISBN 0941936465, ISBN 978-0941936460 Considerada com a part de la família kanna, la yarigana és un tipus arcaic de garlopa japonesa que sembla una llança. La yarigana és una sola peça d'acer amb un extrem que s'utilitza com a mànec i l'altre forjat en forma de fulla. El fuster sosté la yarigana amb dues mans, perpendiculars als seus braços, i tira cap al cos produint una esquerda còncava a la fusta. La yarigana era d'ús universal abans de la introducció del raspall de fusta muntat en blocs al Japó, i avui dia normalment es reserva per al seu ús en grans columnes circulars o en casos en què es desitja una aparença més rústica en l'element final.Toshio Odate. Japanese Woodworking Tools: Their Tradition, Spirit and Use Paperback (1998) 189 pag. ISBN 0941936465, ISBN 978-0941936460
miniatura| Cisells
. Hi ha cisells de banc, cisells per pelar, cisells per picar, cisells i slicks per a fusta pesada i molts altres per a aplicacions especialitzades. Com en els avions, les fulles són d'acer laminat dur/acer tou. L'angle de bisell varia típicament de 20° a 35°, amb cisells pesats i per amortasar amb angles pronunciats i cisells per pelar amb angles menys profunds. Al Japó és comú treballar amb fustes toves, per la qual cosa molts cisells es fabriquen amb això en ment i requereixen que els bisells siguin més pronunciats si s'utilitzen per a fustes més dures.Hideo Sato, Yasua Nakahara. The Complete Japanese Joinery (2000) 397 pag. ISBN 0881791210, ISBN 978-0881791211 . El kiri s'utilitza per fer forats circulars en una fusta, sovint com a primera etapa en el buidatge d'una mortasa. Encara que aparentment fàcil d'usar, el kiri es considera comunament com una de les eines més difícils de dominar.Toshio Odate. Japanese Woodworking Tools: Their Tradition, Spirit and Use Paperback (1998) 189 pag. ISBN 0941936465, ISBN 978-0941936460
miniatura| Sumitsubo (i sumi-sashi, raspalls de fusta)
. El sumitsubo s'utilitza per marcar línies llargues i rectes en diverses superfícies. Es lliga un fil (tsuboito) a un tros de fusta arrodonit amb una agulla fixada a l'extrem (karuko). L'altre extrem del fil es passa a través de la petita obertura al final del sumitsub (itoguchi), a través de la depressió que conté tinta (ike) i s'enrotlla al voltant d'un rodet (itomaki-guruma). La tinta s'emmagatzema a l'ike xop en buata de seda. Els fils de seda s'utilitzen com a tsuboito. Per dibuixar una línia, se sosté el subsumib a la mà esquerra i es fixa l'agulla del karuko a la superfície determinant la posició d'un extrem del fil. El sumitsubo s'allunya gradualment del karuko fins que es desenrotlla la longitud requerida del fil, moment en què s'atura la rotació del rodet amb el polze. Amb el dit índex es fa pressió en el fil en el punt final desitjat del fil. Amb la mà dreta, el fil es tira cap amunt per tibar-lo i després es deixa anar sobtadament, pica la superfície i deixa una línia recta de tinta en qualsevol superfície, independentment de les irregularitats de la superfície. Destral i aixa japoneses ((斧 ono) i (釿 chōna)). . Hi ha diversos tipus de martells de fusteria. Alguns martells s'utilitzen per treballar amb cisells, alguns per posicionar fulles de raspall manual, alguns per martellar i llevar claus, i altres per llevar acer laminat endurit de la base de fulles de raspall i cisells. Les eines per a mesurar i marcar inclouen la ploma de bambú (墨さし Sumisashi), l'esquadra de fuster (差し金 Sashigane), el ganivet de marcar (切り出し Kiridashi), els tradicionals calibres de marcat d'una o diverses fulles (罫引 Kebiki i Kinshiro), entre altres.
Fulles Malgrat que un fuster sol crear mànecs i blocs de fusta, i hi col·loca i afila les fulles ell mateix, les fulles mateixes són forjades per ferrers i es lliuren al fuster desmuntades. L'acer japonès ha gaudit durant molt de temps d'un alt nivell de refinament, sense el qual les fines superfícies i detalls pels quals és famosa la fusteria japonesa no serien possibles. Les fulles utilitzades en el cisell japonès i l'avió japonès comparteixen principis constructius similars als de l'espasa japonesa. Una peça prima de metall extremadament dur anomenada (鋼 ha-gane) es solda per forja a una peça de metall més suau anomenada (地金 ji-gane). La funció del metall de base més tou és d'absorbir els cops i protegir el hagane més fràgil perquè no es trenqui. Aquesta tecnologia permet l'ús d'acers en el hagane que són més durs que els utilitzats en els cisells occidentals, típicament Rockwell 62 i superiors, i també permet d'afilar una vora molt més fina del que normalment es coneix en fusteria fora del Japó. En afilar una fulla, un fuster japonès sol utilitzar tres o més pedres d'afilar de diferent gruix, de la pedra més rugosa fins a la més fina.
Les fulles dels raspalls i cisells es caracteritzen per tenir una esquerda buida en el seu costat pla. Aquesta esquerda té diverses funcions. La funció principal és garantir un alt nivell de planitud en afilar, puix que en polir el costat pla, la fulla no es pot balançar ni corbar-se pel fet que sols està en contacte amb la pedra en tots dos costats del seu ample. Això millora la precisió dels talls realitzats amb el cisell i, en el cas dels raspalls, assegura un contacte suau amb el tascó i, per tant, un suport uniforme en tota la fulla. A més, l'esquerda redueix significativament la quantitat de metall que s'ha d'eliminar per a obtenir la planitud en la part posterior de la fulla, la qual cosa escurça considerablement el temps de configuració inicial i el posterior reafilament. En segon lloc, en el cas dels cisells, redueix la fricció en introduir o extreure el cisell de la fusta. Finalment, la interacció entre la vora davantera de l'esquerda i la vora de la fulla és una relació que canvia a mesura que l'eina es torna a afilar. Amb làmines planes, en afilar-se la vora fins a la vora del buit, es pot realitzar el "picatge" (ura-dashi), un procés en el qual s'empra un martell punxegut per a exercir pressió lleugerament cap avall en el hagane al llarg del bisell de la fulla. En aplanar novament el dors de la fulla després del ura-dashi, es restaura el buit; d'aquesta manera, el buit serveix com una mena de calibre per a l'afilament, com un mitjà per a estendre la vida útil de la prima peça d'acer de tall tant com sigui possible. Això, al seu torn, contribueix a mantenir constant la geometria de la fulla al llarg del temps, la qual cosa permet que s'ajusti al dai amb el pas del temps.