va ser un partisà, periodista i politic italià. Líder històric de l'ala interna d'esquerres del Partit Comunista Italià, coneguda com a Ingraiana, activista en ecologisme i feminisme i simpatitzant dels moviments estudiantils de l'època, va ser director de l'Unità, òrgan de premsa oficial del Partit, del 1947 al 1957 i membre ininterromput de la Cambra de Diputats entre el 1950 i el 1992 i també president de l'assemblea de Montecitorio del 1976 al 1979.
Biografia Orígens i inicis Nascut al poblet de Lenola, província de Terra di Lavoro (fusionada, el 1934, amb la província recentment formada de Littoria, més tard rebatejada com a Latina), en el si d'una família originària de Grotte (a la província d'Agrigento), era fill de Francesco Renato, un empleat municipal proper als socialistes reformistes, i de Celestina Notarianni. El seu avi patern va ser el polític liberal Francesco Calogero Ingrao. Va estudiar a l'escola secundària de Santa Maria Capua Vetere i a l'institut de Formia, on va tenir com a professors Pilo Albertelli i Gioacchino Gesmundo, que van influir profundament en la seva educació i que, durant la Segona Guerra Mundial, van ser víctimes de la Massacre de les Fosses Ardeatines
Ingrao va anar a Roma, on va estudiar dret i filosofia i lletres, i va estar inscrit en el Grup Universitari Feixista. Es va presentar als premis Littoriali della cultura e dell'arte de Florència del 1934, i va quedar classificat en tercer lloc en la categoria de poesia i la de teatre; l'any següent, a Roma, va quedar segon en la categoria de poesia. En els Littorali va conèixer alguns joves intel·lectuals antifeixistes, entre els quals Lucio Lombardo Radice, Natoli i Pietro Amendola, que a finals 1939 van ser detinguts i l'abril següent va ser condemnats per haver-se relacionat amb alguns joves comunistes d'Avezzano. Això el va fer reflexionar i va decidir afiliar-se al Partit Comunista Italià (PCI) i va participar activament en la resistència partisana. A finals de 1942, després de la detenció del seu amic Mario Alicata, Ingrao es va traslladar a Milà. Després d'un intent fallit de passar a Suïssa, va viatjar a la Calàbria, on va dur a terme activitats organitzatives per al PCI. Novament a Milà; el 25 de juliol de 1943, dia que, després de vint-i-un anys en el poder, Benito Mussolini va ser destituït, Ingrao va celebrar el seu primer míting a Porta Venezia.
Director de L'Unità i diputat Després de l'armistici del 8 de setembre de 1943 va treballar a la redacció milanesa del clandestí diari L'Unità. Després es va traslladar a Roma i va treballar a la Federació Comunista de la capital. El 24 juny 1944 —amb Roma ja alliberada— es va casar amb Laura Lombardo Radice (1913-2003), filla del pedagog i partisà Giuseppe Lombardo i germana del seu amic Lucio Lombardo Radici; era professora d'institut i també participava en l lluita antifeixista. La parella va tenir quatre filles i un fill: Celeste, Bruna, Chiara, Renata i Guido. El novembre de 1944 es va allistar al Cos d'Alliberament Italià, incorporant-se a la Divisió Mantova, que no va operar en zones de combat.
Al final de la Segona Guerra Mundial, es va convertir en un punt de referència indiscutible, dins del PCI, donant suport a posicions marxistes molt creatives, atent als moviments de la societat. Per tant, va representar l'ala més esquerrana del partit (tot i això, va votar a favor de l'expulsió d'alguns dissidents, que li eren molt propers, i que es reunien al voltant de la revista mensual Il Manifesto). Sovint va tenir profunds enfrontaments polítics amb Giorgio Amendola, que liderava «l'ala dretana», coneguda com a migliorista. miniatura|Pietro Ingrao juntament amb Hermann Axen a Berlín, a la VII assemblea del SED el 1967 Ingrao va ser diputat ininterrompudament des del 27 setembre 1950, que va rellevar el seu col·lega Domenico Emanuelli, mort prematurament, fins al 1992, i líder del grup entre 1964 i 1972. Va dirigir el diari l'Unità de l'11 febrer 1947 al 15 gener 1957. Posteriorment va entrar al comitè central del partit, no sense enfrontaments dialèctics amb Luigi Longo.
El 1956, durant la seva direcció del diari del partit, va publicar dos editorials peremptoris ( Des d'un costat de la barricada en defensa del socialisme, publicat sense signatura el 25 d'octubre de 1956, i El coratge de prendre posició, publicat el 27 d'octubre signat "PI") en els quals expressava una condemna molt dura de la revolució hongaresa, una posició prosoviètica que lamentaria públicament al llarg de la seva carrera política.
El xoc entre l'ala esquerra del Partit, representada per Ingrao, i la "dreta" representada per Amendola i Alicata va sorgir explícitament a l'11è Congrés del PCI, celebrat a Roma, entre el 25 i el 31 de gener de 1966, ja marcat per opinions diferents durant el debat precongressual, durant el qual Ingrao havia acusat el Partit de no haver pogut indicar un projecte alternatiu al de la planificació capitalista i la intervenció estatal, també havia insistit en la necessitat d'una àmplia discussió. A la tribuna de l'11è Congrés, Ingrao va intervenir amb una frase que es va fer famosa: «No seria sincer si us digués que em van convèncer» per les paraules del secretari Luigi Longo, fent explícita, públicament, per primera vegada, la dissidència dins del PCI.
Les reaccions van ser fortes; ell mateix va recordar l'episodi amb aquestes paraules: «Tan bon punt vaig acabar ho vaig entendre immediatament: la sala estava dreta i aplaudia. La presidència i tot el grup directiu van romandre immòbils: ningú em va donar la mà». Alicata, en particular, va respondre que «aquesta afirmació de dubte permanent» no ajudava «ni a la democràcia ni a la unitat del partit» . Pietro Nenni, als seus diaris, va parlar d'un «linxament» contra Ingrao . El contrast va anar més enllà del debat del congrés i es va materialitzar en l'intent – dut a terme per Amendola, Alicata i Gian Carlo Pajetta – de destituir-lo dels càrrecs directius. Longo s'hi va oposar: Ingrao va romandre a la Direcció i en el paper de president del grup PCI a la Cambra, però va deixar la Secretaria i va ser inserit en un nou organisme, l'Oficina Política.
El 1975 va ser nomenat president del Centre d'Estudis i Iniciatives per a la Reforma de l'Estat (CRS), fundat pel PCI el 1972, que, gràcies als èxits aconseguits a les eleccions administratives de 1975 i a les eleccions polítiques de 1976, es va convertir en un important instrument d'anàlisi. A l'obertura de la VII legislatura, les forces polítiques van coincidir en la necessitat institucional d'elegir un representant del principal partit de l'oposició per al tercer càrrec més alt de l'Estat. Ingrao va ser, doncs, el primer comunista a presidir la Cambra de Diputats de 1976 a 1979, en un període de tensions socials generalitzades: la seva presidència va deixar empremta tant en la tasca de Montecitorio com en la sol·licitud d'una millora del nivell de la legislació ordinària.
Després de les eleccions de 1979 es va negar a mantenir la presidència de la Cambra i va tornar a la CRS, on va romandre president fins al 1993. Entre 1989 i 1991 va ser un dels principals opositors al gir de Bolonya, que va conduir a la dissolució del PCI; en el XIX i XX Congrés del partit, el 1990 i el 1991, va estar entre els signants i principals animadors i inspiradors de les mocions minoritàries que s'oposaven a la línia del secretari Achille Occhetto. Ingrao, però, es va unir al Partit Democràtic d'Esquerra, on va coordinar l'àrea dels Comunistes Democràtics; posteriorment, després del referèndum electoral de 1993, va abandonar el partit: així, el 15 maig 1993, va anunciar el seu adéu al PDS.
Després de la política activa A partir del 1996 va ser un independent proper al Partit de la Refundació Comunista, una organització a la qual no es va unir formalment fins el 3 març 2005. A les eleccions europees del 2009 encara va convidar la gent a votar per la Llista Anticapitalista, però el març de 2010 va declarar que votaria per Emma Bonino per a la presidència del Laci i per Esquerra Ecologia Llibertat (SEL)."Voterò Bonino e il partito di Vendola Anche perché è gay" De cara a les eleccions polítiques del 2013, va confirmar el seu vot per SEL, del qual va declarar: « és l'única força unida de l'esquerra que pot aspirar a governar el país i ser la protagonista d'un canvi real». També va afirmar que votaria per SEL perquè està a favor del matrimoni homosexual.
Al llarg de la seva vida, Ingrao va escriure poesia i diversos assajos polítics. La seva obra més important, segons la majoria dels crítics, és Appuntamenti di fine secolo (Cites a finals de segle ), publicada el 1995 gràcies a una col·laboració amb Rossana Rossanda . El 20 d'octubre de 2007, Pietro Ingrao va saludar la manifestació a la Piazza San Giovanni in Laterano (Roma) organitzada per l'esquerra radical contra la precarietat laboral i pels drets dels treballadors. Va ser un dels primers signants de la crida a la manifestació.
El 2011 va escriure Indignarsi non basta (Estar indignat no és suficient ), la resposta a Indignatevi! (Fora del cap!) de Stéphane Hessel, una crida a no caure en el desinterès per la política. Ingrao sempre s'havia declarat ateu, tot i que en moltes ocasions havia mostrat un profund interès per les qüestions espirituals i per les experiències religioses més intenses i coherents dels altres. El 2014 va crear un lloc web amb el seu nom per oferir un resum de la seva carrera política i continuar comunicant-se amb els seus seguidors.
Va morir a Roma el 27 de setembre de 2015 a l'edat de 100 anys, per causes naturals a causa d'una llarga malaltia. El funeral va tenir lloc el 30 de setembre a la Piazza Montecitorio amb la presència, entre d'altres, del president de la República Sergio Mattarella, el president del Senat Pietro Grasso, el primer ministre Matteo Renzi i líders històrics del Partit Comunista com Alfredo Reichlin. Va ser enterrat al cementiri municipal de Lenola, la ciutat on va néixer.
Arxiu La col·lecció Ingrao va ser donada al Centre d'Estudis i Iniciatives per a la Reforma de l'Estat (CRS) per Pietro Ingrao el 7 de març de 2005 amb una escriptura notarial. El 24 de març de 2005, la Superintendència d'Arxius del Laci va declarar el material d'interès històric particularment important. Es tracta de documents recollits a les oficines del Centre d'Estudis i Iniciatives per a la Reforma de l'Estat. El nucli principal cobreix un període cronològic que va des de mitjans dels anys setanta fins als anys noranta: els anys de la presidència d'Ingrao del CRS, tot i que amb l'interval institucional de 1976-1979. L'arxiu també inclou documents de casa seva i de la seva activitat a la Cambra de Diputats, fotos, plaques, medalles honorífiques, premis, etc. i un bon nombre de materials audiovisuals (VHS i CD). Per a la publicació de documents d'arxiu, el CRS s'encarrega de la sèrie Carte Pietro Ingrao editada per EDIESSE.
El 24 juny 1996 va rebre el títol de cavaller de la gran creu de l'Orde al mèrit de la República Italiana.
Obres Masses i poder: crisi i la tercera via, entrevista de Romano Ledda, Roma, Editori Riuniti, 2015 ISBN 978-88-6473-119-3 Masses i poder, Roma, Editori Riuniti, 1977. Crisi i tercera via, entrevista de Romano Ledda, Roma, Editori Riuniti, 1978. Parlament, Regions i Sud d'Itàlia. Actes de la Conferència presidida per Pietro Ingrao, Reggio Calabria, Casa del Libro, 1980. Discurs sobre el govern Spadolini i la lluita per una alternativa democràtica, Roma, Grafica editrice romana, 1981. Tradició i projecte, Bari, De Donato, 1982. Es restableixen els poders: quina és la resposta?, a L'alternativa: cultures polítiques del PCI en prova, Roma, Editori Riuniti Magazines, 1986. El dubte dels guanyadors. Poemes, Milà, A. Mondadori, 1986. Coses impossibles. Una autobiografia explicada i comentada amb Nicola Tranfaglia, Roma, Editori Riuniti, 1990. ISBN 88-359-3415-X . Intervencions sobre el terreny, Nàpols, CUEN, 1990. ISBN 88-7146-136-3 .