miniatura|Madeixes de llana tenyides de diferents colors (festival medieval de Sedan (Ardenes), maig del 2007). La tintura és l'operació per acolorir una matèria tèxtil. La tintura es diferencia d'altres tipus d'acoloriment, com ara l'estampació o el pintat, pel fet que el que es persegueix és deixar tot el conjunt de matèria tèxtil sotmesa a l'operació del mateix color; mentre que l'estampat i el pintat només afecten la superfície del teixit i solen perseguir la consecució de dibuixos. La tintura es pot efectuar en tots els estadis de transformació de la primera matèria. L'estampat només en teixit. És evident que el color i, per tant, la tintoreria, està relacionat des de sempre amb els teixits.
Història miniatura|esquerra|Cubetes per a tenyir a la ciutat marroquina de Fes. L'art de la tintura és, com a mínim, tan antic com el de teixir, o més. Abans d'existir la indumentària, els humans s'untaven el cos i els cabells amb pigments de diversa procedència per marcar la seua posició i, fins i tot, el seu estat d'ànim, i no deu ésser desencertat pensar que, possiblement procuraven que les pells amb què es vestien fossin de diferents colors per distingir-se. La tintura és present a totes les civilitzacions de l'antiguitat: hi ha documents egipcis que parlen de la tintura de la llana. Algunes cultures feien servir el color com a símbol de pertinença a un determinat grup social. Per exemple, a la Xina del 2200 aC, el groc era el color dels emperadors i de les emperadrius; el porpra, el de les concubines de l'emperador; el blau, el dels cavallers de primer rang; el vermell, el dels de segon rang, i el negre el dels cavallers de categories inferiors. A Roma el porpra era el color de les classes dominants. Cal parlar de dues històries paral·leles: d'una banda la dels colorants i, de l'altra, la dels mateixos processos i la tecnologia de la tintura.
La història dels colorants es pot dividir en dues èpoques clarament diferenciades: abans i després dels colorants sintètics. Fins a mitjans del els colorants eren matèries procedents de fonts naturals: minerals, animals i, sobretot, vegetals, que a partir d'aquesta època se substitueixen pels colorants sintètics, de més bones característiques i molt més fàcils de manipular i d'aconseguir per part dels tintorers, així com més barats.
Edat antiga Els diferents pobles feien servir les matèries colorants que tenien més a mà. Ara bé, amb el comerç i les conquestes va haver-hi colorants que foren coneguts arreu i emprats i que, per tant, varen adquirir molta importància. Un dels pobles que es va dedicar d'una manera remarcable a la tintoreria i que exportava les seues manufactures va ser el fenici, el qual va tenir durant molt de temps el monopoli sobre un dels colorants més famosos, i segurament el més car, de l'antiguitat: la porpra o porpra de Tir. Aquest colorant, de color vermell, procedeix d'uns mol·luscs (Murex trunculatus i Murex brandesis), i sembla que ja era conegut a Creta el 3600 aC, però van ser els fenicis, cap al 1600 aC, els qui n'hi varen saber treure profit. Les teles tenyides amb porpra es varen reservar per a vestits de reis i gent benestant.
El procediment d'obtenció i de tintura consistia a triturar els susdits mol·luscs i barrejar-los amb sal durant tres dies. Seguidament es bullien i el líquid era el bany de tintura. Era un colorant caríssim. Cal tindre en compte que el químic que el va analitzar, l'any 1909, va necessitar 12.000 mol·luscs per obtenir un sol gram de colorant.
Un altre colorant molt estès a l'antiguitat era el quermes, de color carmesí, que s'extreu d'un insecte i que ja era conegut en els temps antics. Els grecs també van ser bons tintorers i els romans, essent un poble conqueridor, van aprofitar els coneixements en aquest art que tenien els grecs, els etruscs i altres pobles. El rei Numa Pompili va crear el primer Collegium Tinctorum, que es va subdividir posteriorment en diferents grups en funció del tipus de tintura. Els tintorers de porpra eren els més ben considerats. A mesura que els romans s'anaven enriquint va augmentar la demanda de teles de luxe tintades (els pobres les duien de color natural), i es van anar obrint tallers de tintoreria a tot l'Imperi Romà. Al territori dels actuals Països Catalans eren famoses les robes de les Balears i de la ciutat de Tarragona.
L'edat mitjana miniatura|Un tintorer a l'edat mitjana A partir de la caiguda de l'imperi Romà la tintoreria, com totes les arts, va experimentar una reculada. Les teles tintades de luxe ja no es fabricaven, sinó que s'importaven, fonamentalment de Constantinoble i de l'Orient Mitjà. A mesura que avança l'edat mitjana la tintoreria, com la resta d'arts i tecnologies, torna a funcionar d'una manera habitual, i partint dels coneixements antics (conservats als monestirs o traduïts pels àrabs) evoluciona. Els colorants coneguts en aquesta època eren, entre d'altres:
Vermells La porpra i el quermes que són d'origen animal.
D'origen vegetal hi havia:
La rúbia, que és la base del vermell turc, que ja es coneixia a l'època romana i que prové de l'arrel de la Rubia cordifolia.
L'orchilla, introduïda el i que és un liquen.
La fusta de Malàisia.
La fusta de sàndal, que venia d'Orient.
La fusta de brasil, que és un arbre que creix a l'Extrem Orient, portada per Marco Polo de Java (quan els conqueridors portuguesos varen arribar a la costa est d'Amèrica del Sud hi van trobar grans boscos d'arbres de brasil i, per això, li van donar a aquella terra el nom de Terra del Brasil.
El càrtam, que són les flors del Carthamus tinctoria, provinent de l'Índia i de Bengala.
Grocs i marrons Les flors del safrà.
Les arrels de la cúrcuma, que provenia de la Xina.
Les arrels de la berberina,la gualda, que prové de la Reseda luteola i que es conreava a l'Índia.
La ginesta tintorera, que es trobava a tot Europa.
miniatura|Tintura amb colorant indi.
Blaus A Europa es feia servir el blau pastel. Al es va començar a importar l'indi, que venia de l'Índia i que era molt més bon colorant. La importació d'indi va provocar moltes protestes i, fins i tot, prohibicions per la pressió dels fabricants de blau pastel.
Negre Es feien servir el sumac, que s'extreu de la tija del Rhus coriaria -una planta que es conreava a Sicília-, i les agalles, que són unes excrescències produïdes per la picada d'un insecte (Cynips gallae-tinctoriae) a uns arbres que creixen a les Índies Orientals i a Pèrsia.
Amèrica Amb l'exploració europea d'Amèrica van aparèixer unes quantes matèries colorants noves com, per exemple, la cotxinilla, que és un colorant vermell que prové d'uns insectes (cotxinilles o paperoles) que es crien a les figueres de moro. El colorant s'extreu matant els insectes, assecant-los i polvoritzant-los. Els grocs i taronges es van ampliar amb les orellanes (que són uns fruits de color ataronjat), amb la fusta de Cuba o fustic (Chorophora tinctoria), i la quercetina, que s'extreu de l'escorça d'un tipus de roure. També cal fer una referència a la fusta de Campetx, que tenyeix en tota una gamma de colors que va del vermell fosc al negre.
De tots aquests colorants, la majoria són de tipus mordentable, sobretot en llana. Això vol dir que ells mateixos no són capaços de fixar-se adequadament sobre la fibra, per la qual cosa se n'ha de fer un tractament previ.
Aquest tractament consisteix en un bany amb sals metàl·liques (de ferro, alumini, coure, estany…) que fa que el metall es fixi a la fibra. Posteriorment, el colorant es fixa en el metall formant una laca, i queda així fixat indirectament sobre la fibra. Segons el mordent que es faci servir el to de la tintura pot variar.
Aparició dels colorants sintètics A partir de finals del la tintoreria va començar a estudiar-se científicament. Es van descobrir nous colorants i, sobretot, es van començar a aïllar i analitzar els principis colorants continguts en les matèries que es feien servir per tintar. A poc a poc es va passar a l'intent de sintetitzar aquestes matèries, fins que l'any 1853, William Henry Perkin, que estudiava la manera de sintetitzar la quinina, va obtindre el primer colorant sintètic digne d'aquest nom: la malveïna, de color malva. L'any següent ja en va muntar una fàbrica.
A partir d'aquest moment, la possibilitat d'obtindre els colorants de manera sintètica va fer evolucionar el sector d'una manera extraordinària, i en va millorar molt les prestacions dels colorants i la facilitat d'aplicació. Actualment tots els colorants que es fan servir a la indústria tèxtil són sintètics. Com a indicació cal tindre en compte que les indústries químiques més poderoses actualment (Bayer, BASF, Ciba, Sandoz, Hoechst, etc.) van començar fabricant colorants.
Temps actuals La recerca d'una millora de les diverses característiques i una adequació a les necessitats dels tintorers, unit a una tecnologia de tintura relativament limitada, va portar a l'existència de famílies de colorants enormes.
Amb el pas del temps, el canvi en les exigències del mercat, juntament amb l'aparició de fibres sintètiques o artificials que fan la competència a la llana o l'han substituïda en segons quines utilitzacions, i la millora en les tecnologies d'aplicació, així com les diverses crisis econòmiques del , han fet racionalitzar l'oferta de colorants per a llana fins a arribar a la situació actual.
Actualment, i de cara al futur, l'evolució es pot concretar en els punts següents:
La maquinària permet el control i la programació automàtica dels processos. Per tant, es pot controlar molt bé el comportament de les tintures.
Assortiment de colorants reduït amb productes de molt bones característiques.
Processos curts.
miniatura|Tenyint cotó a l'Índia.
Tipus de colorants per a llana Per acolorir una determinada matèria tèxtil es poden fer servir diverses famílies de colorants de diferents característiques.
Això és així perquè, quan es tenyeix una matèria tèxtil, els paràmetres que defineixen la tintura són, d'una banda, el color que volem que tingui la matèria i, de l'altra, l'ús al qual va destinada. Això defineix les necessitats tècniques de la tintura i, per tant, les característiques dels colorants que es fan servir.
Partint de la idea que no existeix el colorant perfecte, hi ha uns colorants que cobreixen unes necessitats i que, per tant, són adequats per a uns usos, i d'altres que en cobreixen de diferents. És per això que hi ha diversos tipus de colorants.
Es pot dir que en fer una tintura aspirem, d'una banda, que tot el conjunt de matèria que processem quedi del mateix color i, de l'altra, que aquesta coloració duri sobre la matèria, sense canvis substancials, un temps que es pugui considerar raonable, en funció de l'ús que se li dona a l'article. En altres paraules, hem de fer la tintura amb un grau determinat d'igualació i amb un conjunt de solideses, i també, ara i abans, a un determinat preu.
Les característiques esmentades són funció intrínseca de l'estructura química del colorant i, habitualment, una estructura molt bona per a un paràmetre és dolenta per a un altre.
L'acompliment de les diferents especificacions ha fet que al llarg del temps hagin anat apareixent diferents famílies de colorants per a les diferents fibres.
En el cas concret de la llana, els colorants que es poden fer servir són:
Directes: tenyeixen la llana amb característiques de solidesa prou dolentes. S'havien fet servir a Catalunya fins als anys seixanta del per tenyir la mitja llana. Actualment no es fan servir per a la llana ni les seues barreges.
Bàsics: són colorants molt brillants però molt poc sòlids. S'havien fet servir per obtindre tons brillants. Avui dia es fan servir per a la seda i, fonamentalment, per a les fibres acríliques.
Àcids: és el grup fonamental per tenyir la llana. Cobreixen tot l'espectre, des de molt brillants, i bons igualadors, fins a molt sòlids als tractaments humits, però de to brut. Es fixen sobre la llana per mitjà d'un enllaç salí.