El fenomen del barraquisme a la ciutat de l'Hospitalet de Llobregat està documentat des de la dècada de 1920, a causa dels diversos canvis que van impulsar el creixement dels municipis que acabarien conformant l'àrea metropolitana de Barcelona. La importància que va adquirir a principis de segle, que va conduir a Hospitalet a aconseguir el títol de ciutat en 1925, comportaria també un important augment demogràfic que va arribar a multiplicar per quatre la població entre 1950 i 1970. Aquestes onades d'immigració van crear un augment de la demanda d'habitatge que la ciutat no va poder absorbir, i juntament amb el baix nivell adquisitiu de moltes de les famílies que arribaven, es van començar a crear assentaments de barraques que durarien alguns fins a finals dels anys 70.
El barraquisme a Hospitalet ha estat lligat a la situació dels barris de barraques de Barcelona, ja que moltes de les famílies que construïen una barraca a Hospitalet venia expulsades dels barris de barraques de Barcelona, o eren traslladades des d'allí a blocs de cases de nova construcció com els blocs de Onésimo Redondo (en el barri de La Florida), en Bellvitge o en El Gornal.
A la dècada del 2020 la seva presència ha disminuït enormement encara que encara es troben petits nuclis de barraques disseminades en solars abandonats.
Context històric Hospitalet s'ha desenvolupat al llarg del com una ciutat supeditada a Barcelona, que per la seva proximitat a la capital i per limitar amb la zona industrial de la Zona Franca ha facilitat que s'establissin famílies provinents del camp que treballessin durant el procés d'industrialització com a mà d'obra poc qualificada en el sector industrial o el de la construcció
La primera gran onada d'immigració es va produir durant la dècada del 1920 en part motivada per diversos grans projectes com la construcció del port Franco en els terrenys que pertanyien a Hospitalet (que no va arribar a materialitzar-se fins a diverses dècades més tard), la proposta de l'Exposició Internacional d'Indústries Elèctriques de 1924 (exposició que no es va celebrar i que va ser la precursora de l'Exposició Internacional de 1929) o la projecció del Pla Jaussely amb la urbanització i construcció d'habitatges en diverses zones de la perifèria de Barcelona. D'altra banda la construcció de les primeres línies de metro de Barcelona del Gran Metre (L3, fins a la Bordeta) i el Metre Transversal (L1) inaugurades en 1926 amb l'objectiu d'unir les diferents estacions de ferrocarril amb el recinte de l'Exposició Internacional que se celebraria en 1929 a Montjuïc, va atreure a moltes famílies a la recerca de treball. Altres obres que van atreure immigració a Hospitalet van ser la construcció de la Granvía, que començaria a partir de que 1928. En aquesta època Hospitalet va passar de tenir 5.000 habitants a tenir uns 30.000.
El Pla Jaussely, o eixample Jaussely, pretenia millorar la connectivitat entre Barcelona i les ciutats confrontants, alhora que permetia mantenir certa autonomia a l'hora d'elaborar el teixit urbà intern de les segones. L'arquitecte municipal que es va encarregar de dur a terme diferents fases del pla va ser Ramón Puig i Gairalt, sempre amb la mentalitat de construir una ciutat complementària per a servir a Barcelona.
La Llei de Casas Baratas, una llei establerta en 1921 i aplicada de forma més extensa durant la dictadura de Primo de Ribera, pretenia alleujar aquesta situació de tensió sobre la falta d'habitatge que es va donar a principis del en les grans ciutats industrials espanyoles com Madrid, Bilbao, Sevilla o Barcelona.
Durant la crisi econòmica i humanitària de la postguerra va augmentar considerablement la immigració i el nombre de barraques, especialment durant la fam de la dècada dels anys 40, encara que la segona gran fase de creixement es va donar entre els anys 50 i 70, en els quals es va passar dels 50.000 als 282.141 habitants de 1975.
En 1953 es va elaborar durant la dictadura de Francisco Franco el següent pla d'ordenació comarcal, en el qual Hospitalet continuava sent una ciutat de la zona d'influència de Barcelona supeditada a les necessitats de la metròpoli. Les directrius principals del pla comarcal van ser canalitzar el creixement de Barcelona dirigint part de la densitat de població a la resta de municipis de la comarca del Barceloní, consolidar Barcelona com a centre principal de la comarca millorant les infraestructures de comunicació i els enllaços entre municipis i considerar la creació de zones verdes. Un tercer pla de planificació interurbana conegut com a Pla General Metropolità d'Ordenació Urbana de Barcelona va ser aplicat en 1976.
Història del barraquisme a Hospitalet La proximitat d'Hospitalet a Barcelona com a centre industrial, i la creació d'importants fàbriques i teixiries en la mateixa ciutat d'Hospitalet, juntament amb les fortes onades migratòries cap a la ciutat, van provocar que s'establissin nombrosos nuclis barraquistas al llarg del .
Existeixen alguns textos que esmenten grups de barracons construïts per les famílies de pescadors de l'antiga platja d'Hospitalet, dels quals es té constància per alguns escrits com Flama vivent de Josep Puig i Raventós, Espanya en acabar el segle XIX d'Isidro Sinesio Delgado i per alguna carta, o altres assentaments com el dels gallecs que residien en 1908 "sota els forns de Collblanc". El primer assentament important de barraques del qual es té constància és el de La Bomba, un barri que es trobava en la banda de mar de l'avinguda de la Granvia d'Hospitalet en la zona de l'actual Gran Via 2, desenvolupat durant la primera gran onada d'immigració dels anys 20.
En acabar la Guerra Civil va haver-hi un moviment migratori de persones que es traslladaven per motius polítics, ja que pertanyien al bàndol perdedor, però partir de 1945 aquesta emigració política va anar donant lloc a una població provinent del camp que migrava per necessitats econòmiques. Segons els registres dels permisos de construcció de l'època fins a 1945 se solia sol·licitar el permís de construcció de "barraques" encara que a partir d'aquesta data es canvia a l'ús dels termes "coberts" o "rafals" sense especificar res més (sol·licitant també en moltes ocasions el tancat de la parcel·la). Aquests coberts eren la tapadora per a diverses formes de barraquisme i creaven una situació precària d'alegalitat que, més tard, s'intentava solucionar amb la sol·licitud d'un segon permís d'obra per a legalitzar una construcció com per exemple “habilitant per a habitatge un cobert”. Aquest tipus de procés es va donar en molts barris humils de les ciutats de la postguerra espanyola, i en alguns casos van donar pas a barris de autoconstrucción o barris de coreges.
Durant el les autoritats van crear diverses eines per fer front a la necessitat d'habitatge, per una banda a través de polítiques socials però també aprovant les lleis de cases barates, les ciutats jardí o les polítiques d'habitatge del franquisme, com a nivell repressiu com la creació del Departament d'Habitatges No Autoritzats, que duien a terme diverses activitats, com ara el control i el cens de les barraques, però també la demolició d'aquelles que no complien amb la normativa, aquestes actuacions se centraven en donar compliment a polítiques de caràcter assistencial.
Es van construir diversos blocs d'habitatges en diferents punts de la ciutat tant de promoció particular, de cooperatives d'habitatge o de promoció estatal a través de l'Institut Nacional de l'Habitatge . miniatura|Els primers blocs de Bellvitge en construcció l'any 1968 Tot sovint les promocions d'habitatge es feien a través de societats cooperativistes organitzades pel món sindical, afí al règim franquista o alguna congregació religiosa, que eren els qui assumien el paper de promotors principals.
Un dels primers complexos d'habitatges van ser els blocs Onésimo Redondo a l'actual barri de La Florida, un polígon de vint edificis d'habitatges promogut per l'organització catòlica Obra Sindical de la Llar, conegut actualment com els Blocs de la Florida, tenien la fialitat d'oferir habitatge de baix cost a les famílies més vulnerables, però tot plegat va implicar un gran nombre de problemes ja que eren construccions de mala qualitat.
Les associacions vinculades a l'Esglèsia van ser rellevants per crear plataformes en defensa de l'habitatge i per teixir un moviment associatiu reivindicatiu.
L'any 1959 el Departament d'Habitatges no Autoritzats va comptabilitzar unes 1.200 barraques, ubicades tant als nuclis principals com als carrers i solars disseminats per tot el municipi.
Segons el Setmanari del Baix Llobregat del 14 d'octubre de 1977 el cens de l'Ajuntament va comptabilitzar que aquesta època quedaven tres nuclis de barraques importants, el de La Bomba, el de Ca Pi i el del Canyet, i juntament amb altres menors arribaven a les 1000 barraques.
Nuclis de barraques Els principals nuclis de barraques d'Hospitalet van ser els següents:
Sanfeliu o Ca Rigalt i Collblanc: Aquest nucli barraquista es trobava al voltant dels barris de Sanfeliu i en la zona de Ca Rigalt en el barri de Pubilla Casas. En l'edició del 15 de febrer de 1924 del setmanari Catalunya Social s'esmenten, sense especificar la seva ubicació exacta, 600 barraques repartides entre els nuclis de Collblanc, Riera Blanca i altres ubicacions. L'any 1950 l'Ajuntament va realitzar un cens municipal i es van comptabilitzar 590 persones en les zones de La Fonteta, la Riera del Canyet, Ca Rigalt i la Remunta, moltes de les quals vivien en les restes dels 147 refugis antiaeris de la zona construïts durant la guerra civil. Segons aquest cens hi havia més persones vivint en els refugis que a les cases edificades com a habitatge. El principal problema del barri eren les línies d'alta tensió. Al cap de cinc anys, en 1955, es van comptabilitzar 98 persones, i en 1960 va baixar a 23.
Matacavalls: El nucli anomenat Matacavalls es trobava en un desnivell geològic situat en el barri de Sant Josep, entre el pont de Matacavalls i el pont de l'actual avinguda Isabel la Catòlica. Aquest es va caracteritzar per estar constituït pràcticament íntegrament de coves excavades en el vessant del pujol. En 1953 l'Ajuntament va tapiar l'entrada de les coves en les quals vivien més de 900 persones.
Riera Blanca: Un altre nucli important va ser el que es trobava en la zona limítrofa entre Hospitalet i Barcelona, en la confluència entre la carretera de Collblanc i Travessera de les Corts, a uns 300 metres del Camp Nou. Es va construir al llarg d'una riera anomenada Riera Blanca, d'on va treure el seu nom, i a causa de la seva ubicació acostumava a sofrir inundacions en èpoques de pluges fortes, i a vegades les aigües torrencials provocaven la mort d'algun dels seus veïns. Segons un article de la revista Catalunya Social de febrer de 1924 constava de 600 barraques, incloses en les 9.100 que es van registrar en tota Barcelona a causa de la seva proximitat. Segons un altre article de l'ABC de l'època la mitjana de persones que vivien en cada barraca era de cinc.Després de la construcció del Camp Nou l'any 1957 es va aixecar un mur al voltant del barri per a evitar que els visitants del camp de futbol veiessin la realitat dels habitatges de la zona. En 1956 es van concedir alguns habitatges a les famílies d'aquest barri però no va ser fins a 1960 que l'Ajuntament va clausurar el nucli de barraques coincidint amb la construcció de 98 habitatges subvencionats davant dels blocs Onésimo Rodó anomenats habitatges de la Immaculada Concepción, en el barri de La Florida.