fou una pedagoga, escriptora, periodista i política italiana.
Biografia Dina Bertoni era filla de Domenico Bertoni i Luigia Terzi, dos mestres d'escola primària, procedents de l'Emilia Romagna, destinats a Falvaterra, a la comarca de la Ciociaria (Frosinone), que van dedicar llur vida professional a lluitar contra l'analfabetisme, generalitzat en aquella època, per millorar la situació cultural i social de les petites zones rurals, fins i tot amb l'educació gratuïta per als adults.
Malgrat les dificultats econòmiques i el naixement de deu fills, dels quals només en van sobreviure set (entre ells Benvenuto Bertoni, futur comptable general de l'Estat i director de l'Enciclopèdia Treccani), van aconseguir que tots poguessin cursar estudis a Roma.
Dina Bertoni es va graduar als setze anys a l'Institut de Formació del Professorat Vittoria Colonna, des del 1920 al 1924 va estudiar a l'Institut Superior de Magisteri, on va tenir l'oportunitat de rebre l'ensenyament i els consells de Giuseppe Lombardo Radice, amb qui va iniciar la seva formació científica i va col·laborar, el 1927, en els Quaderns Pestalozzians.
El 16 desembre 1928 es va casar amb el seu company de carrera, l'escriptor i també professor Francesco Jovine. Havent assolit tots dos el càrrec de directors escolars a Roma, van voler allunyar-se de la censura i de l'ambient, cada vegada més hostil, del feixisme i, el 1937, es van traslladar a Tunis (colonia francesa) i posteriorment al Caire (protectorat britànic) on Bertoni va ser inspectora d'ensenyament en els instituts italians fins al 1940. L'esclat de la Segona Guerra Mundial els va obligar a tornar a Roma, on el 1944 van intentar reunir-se amb Lucio Lombardo Radice, fill del seu antic professor Giuseppe Lombardo, per comunicar-li la seva intenció d'unir-se a les files del PCI. A Roma, Dina Bertoni va continuar la seva tasca de pedagoga, i com a periodista i va col·laborar, amb el Giornale d'Italia, Il Politecnico d'Elio Vittorini i l'Enciclopedia della donna moderna, per encàrrec d'Editori Riuniti. El 1950 va morir el seu marit Francesco Jovine.
El 1953, Bertoni es va presentar a les llistes del PCI, com a candidata la càmera de diputats del Parlament Italià, amb Marisa Cinciari, Carla Capponi i Natalina Meaci. També, juntament amb Ada Gobetti, va dirigir la revista Educazione democratica i va col·laborar en, Belfagor, I problemi della pedagogial i Scuola e Città. El 1954 va escriure i publicar a la revista Pioniere un relat titulat Pucitto n° 18. El 1959, sempre amb Ada Gobetti Marchesini va col.laborar en la revista Il Giornale dei genitori.
Entre 1964 i 1965 va escriure i publicar tres relats a la revista Pioniere dell'Unità titulats: Pucitto (n° 24-1964), Le famiglie e l'ambiente (n° 5-1965) i l'ambiente in cui vivite (n° 9-1965). Posteriorment, va ser escollida per dirigir la secció pedagògica de l'Institut Gramsci i després d'una llarga sèrie d'estudis en profunditat i experiències culturals en les organitzacions escolars de nombrosos països estrangers, va dirigir la secció pedagògica de Paese Sera -libri i va escriure la Història de l'educació popular a Itàlia (1954, Einaudi) i, temps després, la Història de l'escola italiana des de 1870 fins a l'actualitat (1958, Editori Riuniti), a les quals van seguir: Les publicacions populars del Risorgimento (1959, Feltrinelli), Escrits sobre pedagogia i política escolar (1961 Editori Riuniti ), L'alienació de la infància (1963 Editori Riuniti), Història de la pedagogia (1966-1968 Laterza) una obra en tres volums creada per Dina Bertoni i Nicola Badaloni.
El seu compromís polític dins el PCI la van portar a fer nombrosos viatges amb la finalitat de conèixer les condicions escolars de països comunistes com ara la Xina polular, l'URSS, Txecoslovàquia, Cuba, Iugoslavia, i altres com l'Índia o Suècia.
En tornar a Roma, des de la Universitat de Catània, on era professora, va morir d'un atac de cor durant la nit entre el 18 i el 19 de març de 1970.
El 1974, la UTET va publicar pòstumament el seu llibre Positivisme pedagògic, completat amb les addicions i les comprovacions finals del professor Renato Tisato de la Universitat de Pavia, una gran antologia sobre el pensament pedagògic positivista, reconstruït a través dels escrits de Villari, Gabelli i De Sanctis i, el 1976, la Història de l'ensenyament (Editori Riuniti) editada per Angelo Semeraro.
Entre els nombrosos documents de la difunta escriptora, els seus nebots, Giuliano i Sergio Bertoni, van descobrir una gran col·lecció de correspondència que contenia la biografia detallada d'una noble heroïna renaixentista. Era la història personal de la marquesa Costanza Arconati. Aquest llibre recrea el període que va des dels amotinamets de 1821 fins a la Unificació d'Itàlia, i es va publicar pòstumament a Amazon Books el 20 d'abril de 2021, amb el títol: "Costanza Arconati" - Una protagonista del Risorgimento.
Pensament pedagògic Les referències pedagògiques de Bertoni Jovine es troben sobretot en les reflexions d'Antonio Labriola i Antonio Gramsci, en sintonia amb les pràctiques de l'educador soviètic A. S. Makarenko, amb una marcada, encara que crítica, atenció a les experiències del positivisme italià i l'activisme de John Dewey. El seu ideal, no obstant, és la investigació contínua, com a historiadora i estudiosa del sistema educatiu italià i les seves institucions (des de la llei Casati fins als nous programes d'escola primària) per reafirmar-se en la necessitat d'una escola laica, no confessional, així com la unitat de coneixements i cultures, humanístiques i científiques. Juntament amb altres pedagogs, exponents del Moviment de Cooperació Educativa, com Giuseppe Tamagnini, Lucio Lombardo Radice, Maria Luisa Bigiaretti, Aldo Pettini, Bruno Ciari i Mario Lodi, va estar molt interessada en les tècniques de Freinet, posant èmfasi, no obstant, en la necessitat de centrar-se més en el contingut i no en les metodologies com a fi en si mateixes.
Bertoni, fins i tot va sotmetre el mètode Montessori a una severa crítica, per la poca rellevància que donava a la necessitat d'educar els infants en les relacions socials, mitjançant el treball en col·lectivitat. Segons Dina Bertoni, l'escola democràtica hauria d'incorporar la teoria i la pràctica pedagògica més avançades, tant activistes com positivistes. Tanmateix, l'objectiu final no hauria de ser aconseguir la felicitat i el benestar individuals, sinó desenvolupar totes les facultats cognitives i emocionals de l'alumne amb la finalitat de transformar el món social i preparar-lo per a una vida col·lectiva serena, àmplia i fraternal. Sense això, segons la interpretació marxista, qualsevol pedagogia estaria destinada a perpetuar les divisions de classe i, per tant, a esdevenir estèril.
Obres Història de l'escola popular a Itàlia, Torí, Einaudi, 1954. L'escola italiana de 1870 a l'actualitat, Roma, Editori Riuniti, 1958. Revistes populars del Risorgimento, 3 volums, Milà, Feltrinelli, 1959-1960. Introducció a Antonio Labriola, Escrits sobre pedagogia i política escolar, Roma, Editori Riuniti, 1961 - resum Introducció a Aristide Gabelli, Educació i vida social. Una antologia dels seus escrits, Torí, Loescher, 1961. Breve història de l'escola italiana, amb Fausto Malatesta, Roma, Editori Riuniti, 1961. L'alienació de la infància: el treball infantil en la societat moderna, Roma, Editori Riuniti, 1963. Prefaci a Luciana Capezzuoli i Grazia Cappabianca, Història de l'emancipació de la dona, Roma, Editori Riuniti, 1964. Enciclopèdia de les dones, editada per, 2 volums, Roma, Editori Riuniti, 1965. Història de la pedagogia, amb Nicola Badaloni, 3 volums, Bari, Laterza, 1966-1968. Prefaci i notes a Francesco Jovine, Signora Ava, Torí, Einaudi, 1967. Educació i escola en Gramsci, a AA.VV. , Gramsci i la cultura contemporània, Editori Riuniti, 1969 Positivisme pedagògic italià, I, De Sanctis, Villari, Gabelli, editat per i amb la col·laboració de Renato Tisato, Torí, UTET, 1973. Història de l'ensenyament. De la llei Casati al present, 2 volums, Roma, Editori Riuniti, 1976. [Recull pòstum d'assajos i articles editat per Angelo Semeraro] Principis de Pedagogia Socialista, Roma, Editori Riuniti, 1977. Educació, història i societat. Deu lliçons per a la formació del professorat, Galatina, Congedo, 1990. ISBN 88-7786-425-7 . Costanza Arconati - A protagonista del Risorgimento, Independently published, 2021, ISBN 979-8741642924 .
Referències
Bibliografia Angelo Semeraro, Dina Bertoni Jovine i la historiografia pedagògica en la postguerra, introducció de L. Lombardo Radice, Lacaita, 1979 Antonia Criscenti Grassi, Educar per a la democràcia: pedagogia i política en Lucio Lombardo Radice i Dina Bertoni Jovine, Bonanno, Catània, 2005. ISBN 978-88-7796-190-7 Edoardo Puglielli, A School for Democracy: The Pedagogical Reflection of Dina Bertoni Jovine, ETS, 2018, ISBN 9788846752888
Categoria:Professors de la Universitat de Catània Categoria:Morts a Roma Categoria:Pedagogs italians Categoria:Comunistes italians Categoria:Persones de la província de Frosinone Categoria:Escriptors del Laci Categoria:Polítics del Laci Categoria:Periodistes del Laci Categoria:Escriptors italians nascuts al segle XIX Categoria:Polítics nascuts al segle XIX Categoria:Escriptors italians morts al segle XX Categoria:Polítics italians morts al segle XX