nascuda com a Elizabeth Eyre, fou una artista, escriptora i dissenyadora nord-americana.
Fou coneguda sobretot per dissenyar mobles lacats i estores amb estampats geomètrics a París a la dècada dels 1920, seguint l'estil de l'Art Déco. També il·lustrà llibres infantils.
Va morir a Nova York, als 102 anys.
Biografia Joventut i carrera professional Nascuda a Johnstown, Pennsilvània, fou la filla gran de Richard Derby Eyre (1869-1955) i Elizabeth Krieger Eyre (1865-1938).
Estudià art a l'Art Students League de Manhattan i exposà dues pintures el 1917, L'Arlésienne i Allegro, en la primera exposició anual de la Society of Independent Artists.
A començament del 1918, mentre treballava a l'oficina de relacions amb la premsa estrangera del Committee on Public Information de Nova York, conegué un francés, Pierre Combret de Lanux (1887-1955), escriptor i diplomàtic. Havia estat secretari de la Nouvelle Revue Française i havia treballat amb André Gide entre els anys 1908 i 1912. Elizabeth i Pierre es casaren el 9 d'octubre del 1918, a Nova York i, just després de l'armistici de la Primera Guerra Mundial, es va establir al número 19 del carrer Jacob de París.
Quan la parella arriba a París, hi havia molts intel·lectuals que Pierre coneixia, com ara André Gide, Paul Valéry, Antoine de Saint-Exupéry, Ernest Hemingway i Bernard Berenson.
Entre els anys 1919 i 1920, Elizabeth Eyre de Lanux continuà la seua formació artística a París, a l'Acadèmia Ranson i després a l'Académie Colarossi. Va dir sobre aquest període: "No vaig pintar durant la guerra [és a dir, el 1917 i el 1918]. Posteriorment, durant dos anys a París, mentre el meu marit estava ocupat amb la Conferència de Pau, vaig estudiar amb Maurice Denis, treballant a l'Acadèmia Ranson al Barri Llatí. Al contrari de la manera informal amb què els artistes francesos realitzaven la seua obra, m'hi vaig llançar amb un zel sense precedents, perquè volia aprofitar al màxim l'oportunitat que se m'havia donat". (New York Sun, 14 de maig del 1921)
Fou en aquesta època que començà a signar les seues obres Eyre de Lanux. Presentar un retrat de la germana d'Adrienne Monnier al Salon d'Automne el 1920.
Es va barrejar amb cercles intel·lectuals parisencs, però també –i sobretot– amb la petita comunitat intel·lectual americana, i anglosaxona, que havia immigrat a la capital, fins al punt de dir: "Francament, París s'ha convertit en un suburbi americà." (Cartes d'Elisabet, Ciutat i Camp ,15 de maig del 1926). Freqüenta el saló de l'escriptora i artista Natalie Clifford Barney. Hi va descobrir la comunitat lesbiana anglosaxona establerta a París.
El seu talent com a pintora li va aportar coneguts que posaren per a ella. Alguns d'aquests foren els temes d'una sèrie d'obres, a llapis i aiguada, en estil cubista, titulades Contorns de dones.
Amb el seu marit, torna a Nova York del 1920 al 1922. Alternaven regularment estades a Europa i als Estats Units. Va exposar algunes obres parisenques el 1921 i el 1922 en galeries de Nova York. No tornaria a exposar als Estats Units fins uns vint anys més tard.
De tornada a París, Eyre de Lanux freqüentà cercles artístics i literaris, en particular el cabaret Le Bœuf sur le Toit. Durant aquest període, col·labora amb la revista Town and Country. Durant dos anys, hi publicava una columna mensual titulada "Cartes d'Elisabet". Com assenyala Betsy Fahlman en Woman's Art Journal, l'escriptura d'Eyre de Lanux revela un sentiment de superioritat lligat als seus orígens americans, tot i que se sentia com a casa a París: "Has estat mai culpable, com jo, de trobar els francesos silenciosos o freds, a vegades durs, quan l'entusiasme dels anglosaxons és tan natural i magnífic?" (Cartes d'Elisabet), Ciutat i camp, 11 de setembre del 1924), "Crec que les dones franceses desconfien de les dones americanes, les admiren i les temen. La seua evident bellesa física, la seua autoritat natural, la seua manca de religió... religió en sentit general —intrigar-los i després irritar-los" (Cartes d'Elisabet, Ciutat i camp,15 de febrer del 1924. Més tard va admetre haver estat "terriblement esnob" als seus vint anys.
La seva filla, Anne-Françoise de Lanux, sobrenomenada "Bikou", nasqué el 1925. En aquella època, Man Ray li va fer moltes fotografies, sola o amb la seua filla (una vintena de negatius són en a les col·leccions del Centre Pompidou).
Eyre de Lanux va estudiar tècniques del fresc amb Constantin Brancusi a la dècada dels 1920. També "aprén la mida directa i la projecció dels volums a l'espai". Finalment, li va ensenyar a perfeccionar encara més el seu estil. Com a preparació per a la seua entrevista amb Town and Country, Eyre de Lanux conegué la dissenyadora de catifes britànica Evelyn Wyld (1882-1973), una antiga sòcia d'Eileen Gray, amb qui va tenir una llarga relació romàntica. Del 1927 al 1933, les dues dones van treballar juntes, creant mobles modernistes en vidre, pell de vaca, fusta i laca per a clients particulars. Van compartir un estudi al número 17-19 del carrer Visconti, la mateixa adreça en què Balzac tenia la impremta. Evelyn Wyld dissenyava les catifes i Eyre de Lanux els mobles. Els seus mobles modernistes es consideren entre els més sofisticats del període i s'exhibeixen sovint amb els d'Eileen Gray i Jean-Michel Frank.
Elizabeth Eyre de Lanux va iniciar una carrera com a decoradora d'interiorsde novembre del 1927 a l'abril del 1928. Torna als Estats Units per a treballar amb l'arquitecte David Adler en la decoració de la casa de la col·leccionista d'art Isabelle Clow a Lake Forest. Va dissenyar o participar en el disseny d'apartaments i cases de l'estat francés i d'altres llocs, com ara per al crític d'art neerlandés Jan Heiliger a l'illa Saint-Louis el 1930, per al qual ella i Evelyn Wyld s'inspiraren en un guaix de Picasso, o la casa de Georges Sébastian a Hammamet, Tunísia.
Eyre i Wyld van presentar la seua obra a les exposicions anuals dels Artistes-Decoradors del 1928 i del 1929; i el 1930 a la primera exposició de la Unió d'Artistes Moderns. Després del tancament del seu estudi parisenc per la Gran Depressió (1929), van intentar rellançar el negoci a la Costa Blava, on Evelyn Wyld tenia una casa. El 1932, les dues obriren Décor, una botiga dedicada a la decoració, a Canes. Les conseqüències de la crisi econòmica van provocar la desaparició del seu negoci, que tancà a finals del 1933. Per a Evelyn Eyre, això va marcar el final de la seua carrera com a dissenyadora de mobles i decoradora d'interiors. Van mantenir una correspondència important amb Evelyn Wyld, que vivia a La Roqueta, a prop de Canes, fins a la mort d'Evelyn a principis dels anys setanta.
El 1933, Elizabeth Eyre i Pierre de Lanux van comprar obres d'artistes contemporanis, com ara de Picasso, Georges Braque i Francis Picabia. Anys més tard, la galerista Betty Parsons (1900-1982), a qui Eyre segurament coneixia de París, la va ajudar a vendre peces de la col·lecció. Moltes se'n vengueren amb pèrdues per a cobrir l'estil de vida de la parella.
A partir del 1935, Pierre de Lanux imparteix una sèrie de conferències als Estats Units, alternant-les amb estades a Europa. El 1938 i el 1939, Elizabeth Eyre de Lanux viatja a l'estat espanyol durant la Guerra Civil de Franco. Després de l'esclat de la Segona Guerra Mundial, torna a Nova York. El seu marit del 1942 a 1945 és cap del Departament de Civilització Contemporània del Middlebury College. La seua filla entra a la Putney School, a Vermont.
Una amazona Des de principis de la dècada dels 1920, Elizabeth i Pierre van formar una parella oberta, permetent-se la possibilitat de tenir aventures. La seua bellesa i aparença andrògina, combinades amb un caràcter fort la van convertir en una de les muses de l'època. La parella va experimentar períodes alterns de separació i reconciliació, cosa que donà lloc a una correspondència substancial i afectuosa. Així, el seu matrimoni va durar fins a la mort de Pierre, al 1955.
El poeta surrealista Louis Aragon, que suposadament se'n va enamorar ja el 1919 o el 1920, li va dedicar el seu poema de 1919 "Isabelle", de manera codificada, "a Madame IR". Eyre també va tenir una aventura amb l'escriptor Pierre Drieu la Rochelle.
Les seues relacions amb altres dones marcarien particularment la seua vida. Eyre va tenir una aventura a llarg termini amb Natalie Barney. Malgrat una relació intermitent, van estar juntes durant anys. Amb motiu de l'exposició de les seues obres, al 1921 a la Kingore Gallery de Nova York, Eyre de Lanux va presentar un retrat de Barney, identificat com a "Amazon" al fulletó de l'exposició.
Se li atribueixen moltes aventures. En particular, amb Romaine Brooks, la companya de Barney, que la pintà com La caçadora el 1920. Ella mateixa crearia un retrat "cubista" de Romaine Brooks uns anys més tard.
Eyre de Lanux va tenir una relació important amb Consuelo Ford (que escrivia sota el nom d'Althea Urn). Ella li va enviar dibuixos inequívocs, i Arnold Genthe els va fer una fotografia juntes. Eyre de Lanux va quedar profundament afectada per la mort de Ford el 1969, com ho demostren les cartes que Evelyn Wyld li va enviar.
El París dels anys vint va permetre a Elizabeth Eyre i a homosexuals anglosaxons del seu cercle viure les seues vides lliurement i expressar el seu talent artístic sense restriccions.
Creacions Les seues obres foren destacades des de principis de la dècada dels 1920, però quan va crear mobles amb Evelyn Wyld aconseguiren un cert èxit. Com la seua vida personal, la seua obra està marcada per una certa audàcia:"Va utilitzar laca, marqueteria de palla i també materials nous per a l'època, com el suro, l'ambre i el linòleum. Igual que Jean-Michel Frank, va encarregar la producció dels seus mobles a l'empresa Chanaux." La seua producció es limità a uns quants anys (1927-1933). Això explica el seu obscurament gradual. Torna a destacar a la dècada dels 1980, sobretot en una subhasta de Nova York el 1989, el catàleg de la qual reproduïa una fotografia d'una de les seues taules.
En l'article que dedica a Eyre de Lanux, en AD de setembre del 2019 Mitchell Owens la descriu com una avançada al seu temps, tot i que només dissenyà mobles durant sis anys. Cita el marxant d'art Louis Bofferding, un fervent admirador de l'artista: "Posà a prova el seu talent una vegada i una altra, quasi neuròticament. Es dedicà a l'art, però també volia una vida: amor, fills i tant de sexe que cap gènere no la podia satisfer. Va viure una vida que el moviment feminista només trauria a la llum mig segle més tard."
La influència del modernisme i l'art primitiu sembla ser important en la seua obra. Eyre de Lanux va estudiar art nadiu americà a l'Smithsonian. Alguns motius tradicionals es troben en les seues creacions. També es diu que Eyre de Lanux va aprendre la tècnica dels mobles lacats d'Eileen Gray, que treballà fins al 1930 amb el mestre japonés Seizo Sugawara, que vingué a París el 1906 per a restaurar peces lacades enviades pel Japó per a l'Exposició Universal del 1900. Eyre podria haver estat alumna de Sugawara.
Eyre de Lanux abandona la creació artística per a dedicar-se a la literatura a partir dels anys seixanta.
En morir el marit al 1955, torna a establir-se definitivament a Nova York, en un estudi situat a l'edifici "Picasso". En els seus escrits, expressa el seu desig de distanciar-se de Paolo: "Li escric cada dia, però només li envio la carta de tant en tant."
A la dècada dels 1960, escriu per a Harper's Bazaar. The New Yorker li publica contes: Montegufoni (1966), Cot núm. 11 (1968) i Putu (1972). En els seus darrers anys, va escriure i il·lustrar llibres infantils.
La seua darrera estada a París es remunta al 1978.
Final de la vida Havent-se quedat cega el 1979, Eyre de Lanux continuà desenvolupant projectes fins al final de la vida. Va morir el 8 de setembre del 1996, als 102 anys, a la residència Dewitt Nursing Home, una residència de jubilats de Manhattan, on havia estat internada unes setmanes abans.