La Simfonia núm. 7 en re menor d'Antonín Dvořák, op. 70, B. 141, va ser acabada el 17 de març de 1885 i interpretada per primera vegada el 22 d'abril de 1885 al Palau de Saint James de Londres, amb el compositor dirigint.
Origen i context Havien passat sis anys des que Dvořák havia completat la seva primera simfonia, publicada com a “núm. 1”. La manera com es van numerar les seves simfonies ha provocat llargues confusions, de les quals el mateix compositor no en va ser aliè. La que es va publicar en segon lloc, la re menor, opus 70, encara complica la situació: al manuscrit figura com a «Sisena Simfonia», afegint una capa més d’inexactitud. En realitat, però, era la Setena Simfonia que havia escrit, tal com és reconegut avui dia.
Antonín Dvořák va veure com la seva reputació creixia ràpidament a començaments de la dècada de 1880, especialment a Anglaterra, on va aconseguir un suport entusiasta. L’èxit aclaparador del seu Stabat Mater a Londres el 1883 el va convertir en una figura molt popular. Arran d’aquest triomf, la Royal Philharmonic Society el va convidar a dirigir diversos concerts el 1884; en aquell context, la seva Sisena Simfonia va causar una impressió tan forta que l’orquestra li va encarregar una nova obra, que ell mateix hauria de dirigir la temporada següent.
La presència de Johannes Brahms es deixa sentir en molts passatges de la Setena Simfonia de Dvořák, probablement la més ombrívola i intensa de les seves nou simfonies. Ja la Sisena, escrita quatre anys abans, apuntava en aquesta direcció, amb un to més pastoral que recorda la Segona de Brahms. Poc després, Brahms va presentar la seva Tercera Simfonia, que el director Hans Richter va arribar a qualificar com «l’Eroica de Brahms». El gener de 1884, Dvořák va viatjar a Berlín per escoltar-la. Va ser justament l’impacte de sentir la Tercera de Brahms el que va despertar en Dvořák l’impuls de llançar-se a aquesta aventura simfònica quan li van proposar de redactar una nova obra per a la Royal Philharmonic Society de Londres. Cap a finals d’aquell mateix any, va iniciar la composició de la seva Setena Simfonia, una obra en què es percep clarament la petjada de la intensitat dramàtica i el caràcter monumental de la Tercera de Brahms. L’encàrrec de la Royal Philharmonic Society li va proporcionar l’impuls final, i la simfonia va veure la llum en poc més de tres mesos.
Durant aquest procés, Dvořák va mantenir el contacte amb el seu mentor, que sembla que el va encoratjar a aprofundir en aquest registre més sever i concentrat. El febrer de 1885, el compositor escrivia al seu editor explicant que feia temps que treballava en aquesta nova simfonia i que aspirava a crear una obra realment important, a l’altura de les expectatives que s’havien generat al seu voltant.
Dvořák va dedicar-se a aquesta simfonia amb una intensitat poc habitual, com si volgués deixar-hi impresa tota la seva força creativa. A mitjan març de 1885 escrivia al seu editor, Fritz Simrock, anunciant-li amb alleujament que la partitura ja era enllestida: «Sigui quin sigui el destí de la simfonia, puc donar gràcies perquè és conclusa. El 22 d’abril sonarà per primera vegada a Londres, i m’intriga molt saber-ne la reacció». Curiosament, Simrock la va publicar com si fos la Segona simfonia del compositor, una classificació que poc tenia a veure amb la realitat, ja que es tractava de la setena.
Representacions La nit de l'estrena, Sir Arthur Sullivan —habitual al capdavant de la Royal Philharmonic— va deixar la batuta, i Dvořák va aprofitar per prendre’n el relleu i presentar la seva nova partitura. El públic i la crítica van respondre amb un entusiasme immediat. En paraules de Dvořák que va escriure en una carta uns dies més tard, va ser «immensament reeixida i en la següent interpretació serà un èxit encara més gran». Tot i això, acabada la vetllada, el compositor va decidir retallar gairebé quaranta compassos del segon moviment, convençut que en debilitaven el dinamisme.
Amb aquesta versió ja escurçada, la simfonia va arribar als Estats Units al cap d’uns nou mesos, on la va estrenar l'Orquestra Filharmònica de Nova York. Poc després, l’obra va començar el seu recorregut europeu: primer a Praga, en un concert benèfic del gener del 1887 dirigit per Hans Richter al capdavant de la Filharmònica de Viena; i més tard, el 1889, a Berlín, amb Hans von Bülow. Aquella lectura berlinesa va captivar profundament Dvořák, fins al punt que li va dedicar unes paraules entusiastes: «Salut a tu! Has donat vida a aquesta obra!»
Van passar més de cinquanta anys abans no esdevingués una presència habitual a les sales de concerts. Probablement, el seu timbre d’arrels brahmsianes no hi ajudava: amb Brahms sonant a tot arreu, una simfonia que compartia una certa densitat i empremta sonora podia semblar, per força, desplaçada.
Estructura L'obra, d'aproximadament 40 minuts de durada, està composta per a una orquestra de dues flautes (la segona doblant amb flautí en el 3r moviment), dos oboès, dos clarinets (en la i si ), dos fagots, quatre trompes (en re i fa), dues trompetes (en do, re i fa), tres trombons, timbales i cordes.
Anàlisi musical Aquesta simfonia mostra un salt creatiu i tècnic respecte a les sis anteriors, demostrant el geni de Dvořák; la seva intenció de crear una obra que impressionés el món reflecteix més passió sincera que ambició desmesurada.
Com passa amb altres obres d'aquest període, com ara lScherzo capriccioso, el Tercer Trio per a piano, l'Obertura hussita i la Balada en re menor, la simfonia està escrita en un estil més dramàtic, fosc i agressiu que supera l'estil folklòric despreocupat del "període eslau" de Dvořák.Döge 2001 La Setena té una intensitat ombrívola i apassionada, molt diferent dels registres més característics de Dvořák. Amb la quasi total absència de color nacional txec, Dvořák volia treure la música del seu país del tancament identitari i fer-la dialogar amb la gran tradició europea, i la Setena naixia, en bona part, d’aquest impuls.
El resultat és una obra de contrastos marcats, amb un treball temàtic i rítmic vigorós, sense concessions a la dolçor fàcil, i amb una orquestració d’una força realment remarcable.
La introducció, de caràcter delicat, deixa que les cordes greus flotin sobre el pedal sostingut dels cors i les timbales, creant una atmosfera tèrbola que precedeix l’aparició d’un segon tema més amable. Entre tots dos, una breu frase rítmica reapareix al llarg del moviment, funcionant com un fil conductor subtil. El moviment lent evidencia la màxima habilitat orquestral de Dvořák. Els vents, el veritable punt fort del compositor, dialoguen amb els violoncels, generant textures riques i canviants. Tot i que hi ha passatges que remeten a Tristany, la potència i la brillantor dels vents fan que qualsevol reminiscència wagneriana quedi en segon pla. A lScherzo, el canvi cap a un aire de dansa eslava és una clara explosió de llum i energia. La vitalitat del Valse deriva tant del compàs de 6/4, que trenca amb el 3/4 tradicional, com dels detalls puntejats de l’ornamentació temàtica. El Trio suau, que tanca aquest moviment, retorna a l’atmosfera misteriosa inicial. Finalment, el Finale s’estructura gairebé completament a partir del material inicial de la simfonia. Dvořák treballa la tonalitat menor fins a conduir el tema a un esclat triomfal en re major dels metalls, culminant en un desenllaç espectacular i lluminós.
Una reorquestració habitual per al final implica duplicar la línia final de violí/vent fusta amb trompes, normalment les principals.
Recepció Tal com era previsible, la Setena va ser també un gran èxit a Anglaterra. Després de l’estrena, Dvořák escrivia a un amic a Bohèmia explicant, amb entusiasme, que la recepció havia estat excel·lent i que el públic anglès l’havia tornat a acollir amb gran calidesa. La simfonia, deia, havia triomfat plenament.
Pel que fa a la valoració crítica, el musicòleg Donald Francis Tovey va expressar una admiració profunda per aquesta obra. La situava al costat de grans referents del gènere, com la Simfonia en do major de Franz Schubert i les simfonies de Johannes Brahms, considerant-la una de les aportacions més pures i importants a la forma simfònica després de Ludwig van Beethoven.Tovey 1936, Dvořák Symphony No.2 (No.7)
L’especialista en Dvořák John Clapham escriu que, «sense cap mena de dubte», la núm. 7 «és sens dubte la simfonia més gran de Dvořák»,Clapham 1979, p. 74 encara que en un altre lloc assenyala que la núm. 9 és la més popular arreu del món.Clapham 1979, p. 132–133 Com que la Simfonia núm. 9 s’interpreta tan sovint, Clapham, en certa manera, recomana que els directors també programin, i els oients escoltin, la núm. 7. Bernard Shore afirmava: «No hi ha cap dubte que la setena en re menor és la millor de la sèrie [de les simfonies de Dvořák»,Shore 1949, p. 144 i Tovey hi està implícitament d’acord.
Segons Joan Brown, «en escriure la Simfonia núm. 7 en re menor, Antonín Dvořák pretenia commoure fins i tot les muntanyes de la Terra. I, en efecte, és un triomf musical —la gran obra de la seva vida».
Referències
Bibliografia
Categoria:Composicions en re menor Categoria:Composicions musicals del 1885 Categoria:Simfonies d'Antonín Dvořák Dvorak 07