La Cuina de Frankfurt (alemany: Frankfurter Küche) va ser iniciada el 1926 dins del projecte Neues Frankfurt d'Ernst May i dissenyada per l'arquitecta vienesa Margarete Schütte‑Lihotzky. Es considera el prototip de la cuina encastada moderna.
La Frankfurter Küche havia de centrar-se exclusivament en la funció de preparació dels aliments i estava concebuda per ser tan pràcticament racional com un lloc de treball industrial: tots els elements importants havien de ser accessibles amb un sol gest i, mitjançant una varietat d'eines, es pretenia reduir els passos de treball. Per això la cuina era molt compacta. Aquesta característica, juntament amb la possibilitat de fabricar-la en sèrie a un cost relativament baix, s'adaptava perfectament a les necessitats del programa d'habitatge a gran escala de May. Al mateix temps, la Frankfurter Küche representava un alt nivell de disseny.
Antecedents i concepte Mitjançant conferències, els especialistes en cuines Otto i Anni Haarer van intentar transmetre els avantatges de les cuines modernes i promocionar la seva «cuina econòmica»:«Ens hem proposat ara la tasca de dissenyar el treball a la cuina de manera que la mestressa pugui treballar segons els mateixos criteris que el comerciant al seu despatx modernament equipat, o l'enginyer en la seva empresa equipada amb tots els mitjans moderns».Cap al 1925, Ernst May es va interessar pels dos especialistes i els va incorporar al seu projecte de colònies d'habitatge. Podia atraure'ls especialment amb un volum de comandes de 10–20.000 cuines, i va encarregar-ne la supervisió a la seva col·laboradora Margarete Schütte‑Lihotzky. A la tardor de 1926, el fabricant Haarer ja va lliurar les primeres cuines a Frankfurt.
La base de la Frankfurter Küche era el taylorisme, que té com a objectiu optimitzar els processos de treball. Christine Frederick havia aplicat aquest sistema ja el 1912 als processos de treball domèstic, especialment a la cuina, i un any després el va publicar en forma de llibre. Mitjançant cronòmetres, es mesuraven tots els moviments necessaris i es determinava i optimitzava la durada de cada tasca.
Va ser Margarete Schütte‑Lihotzky qui, com a arquitecta, va comunicar aquesta idea d'optimització del treball a la revista Das neue Frankfurt:«El problema de fer més racional el treball de la mestressa de casa té gairebé la mateixa importància per a totes les capes de la població. Tant les dones de la classe mitjana, que sovint gestionen la llar sense cap ajuda, com les dones de la classe obrera, que sovint han de compaginar altres feines, estan tan sobrecarregades que la seva fatiga sostinguda no pot deixar de tenir conseqüències sobre la salut de tota la població».Més tard, ella va escriure que el seu nou concepte va ser motivat per la idea de la cuina individual:«Com que la racionalització del gran llar sembla encara difícil, ens concentrem en la mecanització de la cuina individual».La cuina estava concebuda de manera consistent com un lloc de treball per a una sola persona; una ajudant domèstica, encara habitual en llars més grans, quedava explícitament exclosa en la versió bàsica de la cuina.
Disseny i característiques tècniques Fins a la dècada de 1920, era habitual que les cuines estiguessin moblades amb peces individuals, que els residents haurien de portar si la cuina no era adequada. De vegades fins i tot existien habitatges sense cuina, o amb cuines integrades a l'espai de menjador. Ja llavors, una cuina era una compra cara, de manera que proporcionar una cuina eficient suposava un benefici clar per al resident.
Les cuines eren peces fetes a mida, uniformes per a tot l'edifici. L'objectiu era concentrar tota la funcionalitat d'una «gran» cuina en un espai mínim (Tipus 1: 1,9 m × 3,4 m), sense comprometre l'eficiència de l'ús de l'espai. Els diferents centres de treball es disposaven de manera que es reduïssin moviments i gestos innecessaris.
Formalment, la cuina era senzilla. Les parts de fusta es pintaven de blau verd a les frontisses, amb la finalitat d'allunyar les mosques. A més, especialment en les versions més grans (Tipus 2 i 3), es van fabricar cuines amb altres colors.
Les superfícies de treball horitzontals consistien en un cos de fusta amb revestiment de linòleum per un costat (a la part superior) i una cantonera frontal.
La tauleta de treball davant de la finestra era especial en diversos aspectes: estava feta de fusta natural i instal·lada a una altura que permetia treballar-hi assegut. Per a l'eliminació ràpida de residus, a la dreta hi havia una obertura rectangular amb una cubeta esmaltada de gran longitud com a contenidor intermedi. La vora frontal lliure sense cantonera permetia fixar aparells de cuina (batedora, obridor de llaunes, passapuré, etc.). La posició d'aquest espai de treball especial, perpendicular al rentavaixelles, permetia netejar tant els aparells com la tauleta immediatament, sense que caigués res a terra.
Per rentar, els plats es col·locaven a la dreta del doble bassal. Al bassal dret s'enduien a remullar, es netejaven i després s'esbandien al bassal esquerre. Els plats plans (plats, tapes, taulons) es posaven a assecar a l'estructura sobre l'escorredor del costat esquerre. Olles i altres estris voluminosos es col·locaven directament sobre l'escorredor. L'assecat havia de substituir completament l'assecat manual.
Els aparells de cuina no estaven integrats en la Frankfurter Küche; es creava un espai de treball on es podien col·locar els aparells segons el gust i el pressupost. L'estufa elèctrica la subministrava l'empresa Prometheus de Frankfurt. Com que moltes mestresses es queixaven del cost elevat de la cocció elèctrica, també es van oferir estufes combinades de carbó i electricitat i caixes de cuina de Prometheus. Es van utilitzar ocasionalment altres fabricants.
Es va renunciar deliberadament a preveure espai per a frigorífics, encara emergents en aquella època.
Per reduir costos, la variant estàndard de la Frankfurter Küche es va concebre com un sistema modular, produït en grans sèries a fàbriques i només instal·lat per fusters. El cost de la cuina es repercutia al lloguer. Així, la Frankfurter Küche va influir no només en el disseny de les cuines encastades modernes, sinó també en la seva estandardització i la possibilitat de producció industrial.
Les diferències amb la cuina encastada actual són materials: en la Frankfurter Küche es van utilitzar diferents fustes i metalls, sense recórrer a materials substitutius o imitacions conegudes llavors. Avui dia, la majoria de cuines encastades es fabriquen amb taulons de partícules o MDF i es cobreixen amb superfícies laminades o lacades.
Variants
La Cuina de Frankfurt es va produir en dues versions: una petita i una gran. A més, es coneixen desviacions en la coloració, d'una banda a causa de fluctuacions en la producció (malgrat la suposada supervisió de la dissenyadora) i, de l'altra, probablement per sol·licitud dels clients, de manera que també van existir exemplars taronges i grisos. Els mobles conservats presenten una decoloració verdosa i un foscament del material. Els residents, per iniciativa pròpia, van fabricar armaris sobre l'armari amb portes corredisses, fet que permetia una certa personalització.
Durant la producció, es van fer alguns canvis a la cuina estàndard. El moble separat amb els 18 contenidors característics es va substituir per 12 contenidors dins de l'armari alt. Una possible causa va ser una crítica de la R.F.G., que considerava que 12 contenidors eren suficients i que els 18 anteriors, per la seva alçada, eren massa accessibles per a nens petits. Les cuines destinades a institucions públiques i vil·les, tot i fer servir alguns elements estàndard, es fabricaven sempre de manera individualitzada.
Un altre canvi afectava els contenidors en si, que existien en dues versions. La primera portava la marca «Haarer Frankfurt A.M.» i tenia indicacions gravades del contingut; la segona portava la marca «Haarer Hanau A.M.» i etiquetes repujades clavades en una cavitat. No està confirmat si aquesta última versió es va produir també per a la cuina o només posteriorment. A diferència de la cuina en si, aquests contenidors encara es poden trobar ocasionalment en subhastes per Internet.
Producció i difusió La Cuina de Frankfurt e es va utilitzar a gran escala dins del programa d'habitatge ambiciosos de Frankfurt, que entre 1926 i 1932, sota la direcció d'Ernst May, va crear nombroses colònies d'habitatge (Neues Frankfurt). Com que aportava estalvi de treball i, alhora, permetia reduir els costos de construcció gràcies al menor volum de construcció, cada nou habitatge municipal havia d'estar equipat amb una cuina d'aquest tipus —un total d'aproximadament 10.000 de les 15.000 habitatges de May a Frankfurt del Main, així com un nombre reduït de cuines privades en cases particulars. El cost de fabricació per cuina era, al principi, d'uns 500 Mark. Gràcies a les grans quantitats i al treball en cadena a les tallers de fusta encarregats, el cost unitari a la gran colònia de Westhausen va ser només de 238,50 Mark; però en aquest cas ja es tractava d'una versió simplificada de baix cost.
Resposta social i crítica Tot i l'estètica avantguardista i el benefici en l'estalvi de treball, la innovació no sempre va rebre una acollida positiva. Després de la introducció del model, la Reichsforschungsgesellschaft für Wirtschaftlichkeit im Bau- und Wohnungswesen (RFG) va observar que algunes famílies mantenien fortament els seus hàbits de vida previs, com afegir més mobles a la cuina, menjar a la cuina o cuinar a la sala.
En realitat, la cuina de Frankfurt requerí importants ajustos en la cultura domèstica de les famílies afectades, que no havien participat en la seva concepció. Les autoritats municipals de Frankfurt van treballar activament per aconseguir l'acceptació de la cuina, organitzant trobades amb mestresses de casa.
Malgrat que amb els anys es van solucionar problemes tècnics com la manca d'espai amb les portes obertes dels armaris o la penetració d'humitat en els aliments (les cubetes d'alumini no estaven tancades per la part superior), molts consideraven la Cuina de Frankfurt poc flexible. La RFG criticava el concepte de les cubetes d'alumini, que s'usaven poc i rarament per a la seva funció original. La cuina no estava concebuda per a la presència de nens; algunes mestresses van assenyalar que les cubetes eren massa baixes i massa accessibles. La possibilitat que les famílies desenvolupessin i mantinguessin els seus propis hàbits no formava part estricta del concepte, tot i que Schütte‑Lihotzky havia intentat augmentar el valor del treball domèstic de les dones.
Repercussió després del projecte
Ernst Neufert va incloure la cuina en la seva obra sobre disseny arquitectònic de 1936, tot assenyalant algunes petites deficiències. Malgrat això, els plànols de cuines en habitatges socials després de 1945 solien ser més petits que els del Neues Frankfurt. S'utilitzaven preferentment mobles de taulons de partícules amb superfícies de resopal, i de vegades es recuperava el bufet de cuina representatiu. Només les cubetes dissenyades per Otto Haarer continuaven utilitzant-se en grans quantitats. La Cuina de Frankfurt es va mantenir com a ideal en cercles professionals, i només una revista d'arquitectura en va informar el 1957.
Amb la revisió històrica a partir de 1976, va créixer de nou l'interès per la Cuina de Frankfurt: aquell any, una revista d'història va publicar un article sobre la seva importància. Seguiren diverses publicacions més, i durant aproximadament deu anys la cuina va ser reconeguda com a clàssic del disseny de cuina. El 1989, la dissenyadora austriaca Margarete Schütte‑Lihotzky va rebre el premi IKEA de la IKEA Foundation. A més d'algunes construccions privades, l'exemplar més conegut és la Frankfurter Küche del MAK Viena, creada el 1990.
Crítica feminista