Laura Beatrice Oliva (Nàpols, 17 de gener de 1821- Fiesole, 17 de juliol de 1869) va ser una poeta i activista del Risorgimento italià.
Biografia Laura Beatrice Oliva va néixer a Nàpols, ffilla de Rosa Giuliani i de l'escriptor antiborbònic i professor de literatura i filosofia Domenico Simeone Oliva. El seu pare, un hàbil pintor, poeta de la cort, tutor dels fills del rei de Nàpols i mariscal de l'imperi Joaquim Murat, li va posar els noms de les dues dones estimades per Petrarca i Dante. Amb el retorn de Ferran I de les Dues Sicílies –Ferdinando I–, el seu pare es va veure obligat a exiliar-se amb la seva família a França. Laura va passar la infància a París, va ser educada pel seu pare, que va inculcar-li l'amor pel seu país i per les lletres.
Després de la mort de Ferdinando I va tornar a Nàpols, on, als quinze anys, va guanyar fama com a poetessa. El 1837, Rosa Taddei li va dedicar un poema ple d'admiració, publicat pel periòdic Li ori Solitari, dirigit pel marquès Pasquale Stanislao Mancini. Gràcies a la intervenció de Rosa Taddei, Laura i Pasquale es van conèixer i es van casar el 1840, malgrat l'hostilitat inicial dels pares de Mancini. De la seva unió van néixer onze fills i filles, entre les quals Grazia Pierantoni Mancini i Flora Piccoli Mancini, que van seguir els passos de la seva mare.
Va escriure poesia, i va administrar un saló literari per a liberals napolitans de la dècada de 1840. Molts dels seus poemes es van centrar en els esdeveniments polítics coetanis, relatius a la unificació italiana, especialment després de 1860.
La poeta, malgrat els seus compromisos familiars, va continuar escrivint i publicant versos sobre la independència i la llibertat nacional, exaltant els màrtirs de la pàtria i fent una crida a les dones italianes per a lluitar per la causa nacional. Els seus versos, llegits a tot Itàlia, van atreure l'atenció del govern borbònic.
El 1844 va cantar l'heroisme dels germans Bandiera; el 1846, a Florència, molts escriptors la van rebre com la poetessa del Risorgimento Nacional. Al 1844 formava part de l'Acadèmia Peloritana dels Pericolanti, a Messina, i un any després, de l'Acadèmia Filharmònica de la seva ciutat. El 1848 va recordar la mort d'una col·lega seva de l'Acadèmia Pontaniana, Maria Giuseppa Guacci, amb una carta plena de sentiments patriòtics, que va llegir amb un vestit negre adornat amb cintes tricolors, davant d'una concorreguda assemblea en la qual també havia participat un ministre borbònic. En el mateix any, va participar en la revolució napolitana, després de la qual, per a escapar de la persecució de la policia, es va veure obligada a traslladar-se, amb el seu marit, a Torí, on immediatament va tenir un paper important en la fundació d'una escola per a mestres.
Posteriorment, també va dedicar alguns versos a Adelaide Ristoriy i va compondre un himne per a Agesilao Milano (1857), el soldat que, havia intentat matar Ferran II de les Dues Sicílies. El 1859 va veure la política de Camillo Benso, comte de Cavour, amb gran entusiasme, i continuà enviant versos d'incitació a Vittorio Emanuele II i Giuseppe Garibaldi.
Va tornar a Nàpols el 1860, després de la fugida borbònica, on va compondre una cantata per a Vittorio Emanuele, representada al teatre San Carlo, en presència del rei mateix. El 1861 va tornar a Torí, on va publicar Patria ed amore. En aquesta etapa, no només va exercir el paper de poeta nacional, sinó que va expressar els seus sentiments, no sempre en línia amb la política de la casa de Saboia. El 1863, amb motiu de l'aixecament polonès, va escriure un himne denunciant l'ocupació de Roma per França. La premsa en va aplaudir la valentia. Amb el trasllat de la capital a Florència, ella i la seva família també s'instal·laren a la Toscana, on va rebre, a casa seva, la visita d'il·lustres personatges com Giuseppe Garibaldi i Terenzio Mamiani.
De la seva obra dramàtica només es conserva Inés, basada en la persona d'Agnès de Castro, tot i que es coneixen fragments de Girolamo Olgiati, Cola di Rienzo i Pausania, a més de la versió versificada de la tragèdia Cristoforo Colombo.
El seu últim relat polític el va dedicar a Adelaide Cairoli, que va perdre dos dels seus fills en la derrota de Garibaldi a la batalla de Mentana. El 1869 va caure greument malalta i va morir en una vila a Fiesole, envoltada de la seva família i amics.
L'ajuntament de Nàpols va col·locar una placa a la casa on va néixer i va canviar el nom del carrer, de via della Concòrdia a via Laura Beatrice Oliva. La inscripció de la placa la defineix com la «poetessa delle sventure e della libertà d'Italia». El 1888, a la mort de Pasquale Stanislao Mancini, les restes de Laura Beatrice Oliva van ser enterrades juntament amb els del seu marit al Famedio, el temple dels il·lustres ciutadans de Nàpols.
Obres Inés (1845) Colombo al convent della Rabida (1846) Poesie varie (1848) L'Itàlia sulla tomba di Vincenzo Gioberti (1853) Patria ed amore (1874)
Referències
Categoria:Escriptors napolitans Categoria:Poetes napolitans Categoria:Activistes italians Categoria:Morts a la Toscana Categoria:Poetes del segle XIX Categoria:Escriptors italians morts al segle XIX Categoria:Escriptors italians nascuts al segle XIX Categoria:Nascuts el 1821