Un període crític, o període sensible, és un lapse de temps durant el qual un esdeveniment o estímul tindrà un impacte més gran en un organisme animal que en altres moments de la seua vida. El concepte de període crític es va ampliar a la dècada dels 1970 i es relaciona amb un comportament molt específic. Té una durada definida, amb un començament i un final predictibles. És una finestra de desenvolupament més enllà de la qual ja no s'adquireix el capteniment en qüestió. Més endavant es va preferir la noció de període sensible, perquè indica que els organismes són més receptius a un aprenentatge molt específic durant un període de la seua evolució, però que aquest aprenentatge continua sent possible (tot i que més difícil) després.
Els experiments, que assenyalen la noció d'un període crític o sensible, s'han realitzat en moltes espècies animals (aus, mamífers, humans) i en sistemes sensorials (visió, oïda) o funcions cognitives (en especial el llenguatge).
El període crític o sensible pot explicar-se per la neuroplasticitat major o menor de l'organisme en un moment determinat del seu curs.
Descripció general miniatura| Ànecs collverds joves seguint la mare, un comportament del qual depèn la seua supervivència La teoria evolutiva prediu que el control d'aquest capteniment és parcialment innat, i que el capteniment innat facilita la supervivència d'una espècie en un moment i un entorn determinats. El capteniment, però, no és sols d'origen biològic ni innat. La biologia també ajuda a explicar que el capteniment s'aprén. Alguns capteniments són modificables i estan predisposats a aquests comportaments. Alguns d'aquests comportaments modificables semblen dependre de períodes crítics o sensibles durant els quals l'organisme animal està preparat per a adquirir aquest nou comportament. Durant aquest període, és especialment sensible a certs estímuls, i alguns dels seus comportaments són propensos a la modificació. En els humans, a tall d'exemple, els aspectes binoculars de la visió depenen en gran manera dels estímuls rebuts durant els dos primers anys de vida.
El concepte de període sensible apareix per primera vegada en etologia per a designar un període de sensibilitat en certs tipus d'aprenentatge. Es troba en els humans, de manera més o menys pronunciada, en certs aspectes de la percepció i certes habilitats cognitives molt concretes, així com en algunes habilitats lingüístiques.
Petjada L'exemple més popular d'un període crític en etologia és el de les oques observades per Konrad Lorenz. Poc després de l'eclosió, en un o dos dies, les oques són susceptibles a aprendre les característiques de la seua mare i la seua espècie. Durant aquest període, l'oca petita aprén a seguir un estímul i desenvolupa una preferència per aquest estímul, un fenomen anomenat impressió.Lorenz, K. (1935/1970): Studies in animal and human behaviour. Cambridge, Mass: Harvard University Press. Aquest capteniment permet a l'oca petita sobreviure en condicions naturals, en què l'estímul és sa mare, que la pot protegir i guiar cap a l'aigua, el menjar i el refugi. En condicions experimentals, Lorenz demostra que s'han de complir certes condicions perquè es produïsca la impressió: certs sons o tipus de moviment semblen ser necessaris. Així, produeix empremtes en els ocells joves amb objectes no naturals (llum elèctrica, tren elèctric, objectes animats) i amb ell mateix.
Aquests criteris varien d'una espècie a una altra. En les cabres, els etòlegs han copsat que la mare estableix un vincle amb el seu nounat en els cinc minuts després del part. Si el nounat s'allunya immediatament després del naixement durant dues hores, la mare l'ataca. Si el nounat, però, roman a prop d'ella durant cinc minuts després del naixement, l'accepta després de dues hores.
Visió Un experiment de S. Carlson (1990) amb mones nounades demostra la importància de les primeres experiències visuals. L'experiment de Carlson del 1990 involucrà mones nounades a les quals els van cosir els ulls durant els primers dotze mesos de vida. Després, les van provar durant els dotze mesos següents en unes tasques visuals. Els resultats mostraren que eren capaces de fer tasques com ara rastrejar un objecte gran amb els ulls, però que presentaven capteniments anormals quan exploraven el seu entorn. Per a compensar el dèficit visual causat abans, les mones van fer un ús extensiu de les mans per a explorar i cercar seguretat. Això demostra que el període crític, si se supera sense estimulació ambiental, dona un dèficit sensorial significatiu.Drew Westen, Psychologie: pensée, cerveau et culture, De Boeck Supérieur, 2000.
Humans Com va suggerir Sigmund Freud per primera volta, molts psicòlegs del desenvolupament han adoptat i explorat el concepte de períodes sensibles. Les teories d'etapes, estudiades per Jean Piaget, Erik Erickson i Sigmund Freud, es basen en la hipòtesi que, en cada etapa, el xiquet o xiqueta és en espacial sensible a certes experiències. Les teories que no són pas teories d'etapes; també incorporen la idea que certs períodes són favorables o òptims perquè el xiquet o la xiqueta aprenguen de certes experiències.
A més dels períodes sensibles, els humans estan biològicament equipats per a aprendre una gamma molt àmplia de coneixements i habilitats generals i específiques. El cervell humà permet trobar solucions a nous problemes, i això és la base de la intel·ligència humana. Les mans humanes poden fer una gran varietat d'accions. El llenguatge humà permet una comunicació verbal rica i flexible; i la neuroplasticitat permet als humans aprendre mitjançant el reforç. Aquests avantatges biològics han permés l'evolució de cultures humanes que empren totes aquestes funcions per a transmetre coneixement, mitjançant la imitació i la instrucció.
Embriologia El concepte de període crític o sensible és important en embriologia, perquè els traumatismes, com ara el consum de certes toxines, poden provocar danys irreversibles al fetus en certes etapes del seu creixement.
Visió Moltes recerques indiquen que, en humans, els processos de visió binocular depenen de l'experiència visual primerenca durant un període sensible que s'estén des del naixement fins als dos anys. És per això que la cirurgia d'estrabisme feta abans dels dos anys dona al nadó una oportunitat de recuperar la visió estereoscòpica, que ja no és possible després de dos anys.Lorenz, K. (1935/1970): Studies in animal and human behaviour. Cambridge, Mass, Harvard University Press.
Llengua La hipòtesi de l'existència d'un període crític o sensible s'explora en el camp de l'adquisició del llenguatge. Hi ha algunes teories sobre aquest tema.
Un dels primers a formular una teoria sobre aquest període lingüístic crític fou Eric Lenneberg el 1967, que considerava que aquest període comença als dos anys i acaba a la pubertat, en paral·lel amb l'evolució dels elements cognitius responsables del llenguatge. Des de llavors, però, han sorgit altres teories sobre el tema, ja siga pel que fa al nombre de períodes crítics i els grups d'edat afectats, els elements lingüístics influenciats o les raons per les quals aquest període crític acaba. Hui, s'accepta que hi ha períodes crítics per a l'aprenentatge d'idiomes (nivells lingüístics), ja siga per a la primera llengua o una de segona. A més, hi ha dues escoles de pensament amb idees diferents sobre el tema: generativistes, que creuen que hi ha una gramàtica universal que ens guia durant el desenvolupament del llenguatge; i constructivistes, que assumeixen que l'entorn i els exemples que ens envolten ajuden al desenvolupament lingüístic.
El llenguatge es pot dividir en diverses categories, com ara la pronunciació i la comprensió (agrupades sota el terme fonologia), el vocabulari (lèxic) i la gramàtica (sintaxi), i es poden identificar diferents períodes crítics per a aquests nivells:
Pronunciació i comprensió: segons alguns autors, en nàixer, els nadons són capaços de distingir entre el ritme de la seua llengua materna (i altres llengües semblants) i les llengües que en són diferents. Pel que fa a la distinció de fonemes, fins als deu mesos si fa no fa, la percepció dels sons de la parla encara és relativament fàcil de canviar en els nadons. A partir dels deu mesos, les categories de sons comencen a fixar-se i, aleshores, caldria duplicar l'exposició a l'estímul per provocar-hi un canvi (Janet F. Werker i Richard Tees, 1984). Així doncs, el límit de deu mesos marcaria l'inici del declivi en l'aprenentatge de la pronunciació i la comprensió. Vocabulari: aquest és un procés que no necessàriament té períodes crítics, perquè evoluciona al llarg de les nostres vides. Algunes recerques, però, suggereixen que certs elements, com el vocabulari, assoleixen la capacitat màxima en l'edat adulta (entre els 18 i els 35 anys) i després declinen. Aquest "pic" de competència en aquesta etapa de la vida es podria explicar pel fet que l'aprenentatge de vocabulari continua fins ben entrada l'edat adulta, a causa en particular de factors ambientals, com ara l'exposició contínua a paraules noves. Gramàtica: un estudi sobre les habilitats d'aprenentatge ha permés definir el període crític per a aquest element lingüístic. A partir dels resultats, els investigadors han observat una evolució en les respostes dels participants, i això els ha permés delimitar que els primers 10-20 anys de vida constitueixen el període durant el qual les persones aprenen més i que aquest continua, a un nivell inferior, fins als 30 anys, abans d'estanyar-se.
Aquesta visió general dels períodes crítics de desenvolupament del llenguatge ajuda a comprendre millor els riscos que duu la manca d'estimulació verbal durant un llarg període de la infantesa (des d'1-2 anys fins als 11anys). En absència d'aquesta estimulació de la parla, les conseqüències per a aquestes persones poden ser dramàtiques. Un exemple particularment conegut de privació del llenguatge en xiquetes i xiquetes és el cas del Xiquet Salvatge d'Avairon (1800, Víctor d'Avairon), que semblava tenir un dèficit lingüístic. El gener del 1800 troben un xiquet a l'Avairon. No parla i es comporta com un animal salvatge. L'envien a París i el cuida un metge, Jean Marc Gaspard Itard. Les cures duren onze anys i aquest xiquet, anomenat "Víctor", intriga tota Europa. A poc a poc, Víctor es va tornar afectuós i fou capaç d'aprendre a respondre a algunes instruccions verbals, però mai no va aprendre a parlar com ho hauria fet un xiquet o xiqueta exposat regularment a la parla.
Intel·ligència artificial Els models connexionistes han replicat un efecte de període crític en què l'aprenentatge del sistema electrònic depén de la realimentació per assaig i error (algoritme de retropropagació). Malgrat que el procés d'aprenentatge subjacent segueix sent el mateix, un sistema novell és molt sensible a aprendre dels seus errors, mentre que un sistema més expert ho és menys, i aprén menys. D'acord amb els cognitivistes Johnson i Munakata, aquest fenomen pot demostrar per què una segona llengua és més difícil d'aprendre que una primera: el sistema és menys sensible a l'aprenentatge per assaig i error quan s'aprén la segona llengua que no pas per a la primera que se'n va aprendre primer, i no simultàniament.
Teories Plasticitat neuronal Aquest fenomen està estretament lligat a la plasticitat neuronal, perquè la plasticitat activa diferents àrees del cervell per a l'aprenentatge durant la infantesa o l'adolescència. Per exemple, l'aprenentatge d'una llengua estrangera durant l'adolescència fa servir àrees diferents de les que s'empraven durant la infantesa per a aprendre la llengua materna (Rutter, 2002).«Comprendre le cerveau: naissance d'une science de l'apprentissage», OECD 2007.
Notes i referències
Categoria:Desenvolupament humà Categoria:Cognició