La història de les mentalitats és un corrent historiogràfic del segle XX, que estudia la història de les formes de pensament, creences i sentiments, com a constituents de la cosmovisió concreta d'una època. L'historiador de les mentalitats es basa en fonts vàries, vinculades a la psicologia col·lectiva de les societats. En són sobretot documents escrits o iconogràfics.

Història Inicialment fou una disciplina francesa; es va estendre més tard a altres llocs, sobretot a Alemanya i al món angloparlant. Va sorgir a la dècada dels 1930 amb els fundadors de l'Escola dels Annals, Lucien Febvre i Marc Bloch. Ningú no es va interessar pas per les mentalitats durant les dècades següents, fins a la dècada dels 1960, quan una nova generació d'historiadors recupera el concepte de mentalitat i l'aplica a les consideracions i temes d'estudi del seu temps. Aquest tipus d'història persisteix fins a la dècada dels 1980, sobretot amb Jacques Le Goff. A partir dels 1990, va anar caient lentament en oblit a causa de llacunes en la seua definició i donà pas a altres corrents històrics com la història de les representacions o la història cultural.

Definició La definició de la història de les mentalitats varia amb el temps i roman indeterminada. El seu enfocament a vegades pren la forma de psicologia col·lectiva, a voltes el d'un estudi sociològic. Es pot aplicar a tots els nivells d'anàlisi històrica, o només al nivell de les estructures i els processos històrics a llarg termini. La mentalitat és, per tant, una noció vaga; això pot ser un problema a nivell epistemològic, però ofereix llibertat als professionals, i els permet explorar camps de recerca mitjançant les ciències socials.

Historiografia: l'Escola dels Annals La història de les mentalitats la van començar els historiadors francesos Lucien Febvre i Marc Bloch quan crearen l'Escola dels Annals el 1929. Altres historiadors com ara Johan Huizinga i Mario Praz també poden ser considerats fundadors del moviment. El terme mentalitat ja es troba a les obres d'Émile Durkheim i Marcel Mauss, però fou Lucien Lévy-Bruhl en Mentalitat primitiva (1922) qui li donà el significat originari, que més tard adoptaria l'Escola dels Annals.

La història de les mentalitats de l'Escola dels Annals es basa en una visió de la societat com una fusió de consciències individuals. Estudia les maneres de pensar sobre el món de les societats antigues. Es presta més atenció als imaginaris populars, els de la gent corrent, que solen infravalorar les fonts històriques. La història de les mentalitats vol contrastar-se amb la història tradicional de les idees en l'estudi dels sistemes de representació del passat. Condiciona l'enfocament a l'estudi del context social, econòmic i tècnic de les societats en què s'encarnen aquests sistemes de pensament. Açò forma part del projecte dels Annals, d'establir la història com una ciència humana. Per tant, els enfocaments d'altres ciències humanes s'han d'incorporar a l'anàlisi de les realitats històriques.

Després de Febvre i Bloch, la història de les mentalitats segueix l'estela de l'Escola dels Annals. Tanmateix, la definició i el contingut de la història de les mentalitats, així com el programa de recerca que pretén crear, repten qualsevol intent de definició clara. La importància de la història de les mentalitats, per tant, continua sent principalment heurística, i s'aplica, doncs, a una àmplia varietat d'objectes: formes de pensament, creença, sentiment i pràctiques culturals. Per a Robert Darnton, practicar aquest tipus d'història ens permet considerar les fonts d'una manera nova i traure'n tota la riquesa. Reconeix fàcilment, però, les debilitats metodològiques d'aquesta història, tot i que la contribució de la qual a la història moderna continua sent essencial, segons ell.

Lucien Febvre i Marc Bloch Lucien Febvre i Marc Bloch crearen cadascú una concepció diferent de la història de les mentalitats, si no eren antagònics. De fet, Febvre desenvolupa una història "psicològica", més centrada en l'individu, mentre que Bloch desenvolupa una història "antropològica", més centrada en el col·lectiu. Tots dos, però, comparteixen el projecte d'estendre la història a àrees encara inexplorades i aborden temes relativament semblants. També coincideixen en la importància d'evitar la trampa de l'anacronisme psicològic, açò és, la interpretació de les accions i visions del món passades per la lent de les nostres categories mentals. A més, mentre que Febvre té una reivindicació més teòrica de la història de les mentalitats, són els enfocaments pràctics de Bloch els que han tingut major influència en els seus successors.

Lucien Febvre pretén dur a terme una psicologia històrica i desenvolupa amb aquest objectiu la noció "eines mentals". En els seus estudis històrics, comença amb un tema o personatge específic per a extraure el marc mental de la societat en què estan integrats. Després passa a escriure biografies de grans figures. Seguint la mateixa lògica, estudia l'obra de François Rabelais en El problema de la incredulitat al segle XVI: la religió de Rabelais (1942), en la mesura que constitueix, segons ell, la síntesi de les eines mentals dels individus del segle XVI i, per tant, de les mentalitats específiques d'aquella època. Parteix de l'individu per a derivar certs patrons generals que podrien ser simptomàtics d'una població o període concret. Per a Febvre, l'estudi històric de les mentalitats d'una societat cal que comence amb l'individu. Aquest individu, però, ha de provenir d'una classe alta, una elit "creativa", perquè l'estudi de la gent pobra i corrent no pot capturar la complexitat de la mentalitat d'una època concreta. La riquesa del seu marc mental és menor, segons Febvre.

Marc Bloch ofereix un enfocament diferent de Lucien Febvre. La seua recerca se centra en els fenòmens de les creences col·lectives. Així, en la seua obra Les Rois thaumaturges, publicada el 1924, estudia la creença en el poder curatiu dels reis a França i Anglaterra. Per a Bloch, les mentalitats estan arrelades sobretot en una realitat social, cosa que el porta a donar una gran importància a l'estudi de les estructures socials, polítiques, econòmiques i d'altra índole de la societat i a l'època a la qual pertanyen. Per a Bloch, les mentalitats són tant sistemes estructurats de representació com imatges inconscients. Ens permeten veure el caràcter distintiu d'una societat passada i obtenir-ne una comprensió més completa. Aquest enfocament de l'antropologia històrica prevalgué en la història posterior de les mentalitats.

A partir de la dècada del 1960 Després d'un llarg període d'absència arran de l'obra de Marc Bloch i Lucien Febvre, la història de les mentalitats experimentà un ressorgiment massiu a començament dels anys seixanta. L'estudi de les mentalitats s'inspirà en anàlisis antropològiques basades en un enfocament quantitatiu. Se centrà en fenòmens col·lectius, relegant la consciència individual a l'estatus de fenomen derivatiu. Aquest corrent històric pretenia estar a la cruïlla amb altres disciplines que s'expandien llavors. Aquesta història es va desenvolupar en oposició a la història econòmica i social que havia dominat la recerca fins aleshores.

Georges Duby i Robert Mandrou Georges Duby i Robert Mandrou són els dos teòrics fundadors de la història de les mentalitats en la dècada dels 1960. Georges Duby fou el primer a exposar la seua concepció de la història de les mentalitats, que presentà en la seua col·laboració a l'obra L'histoire et ses méthodes, del 1961. Intenta unificar les dues perspectives originàries de la història de les mentalitats que sostenien Febvre i Bloch. La seua concepció del corrent històric està en tensió entre el desig d'una història que tinga en compte l'individu i la integració dels descobriments recents de l'antropologia que se centren en l'estructura dels capteniments socials. Amb aquest fi, diferencia tres nivells de la història mental: els pensaments i les emocions d'una persona en un moment concret; els comportaments i les creences d'un grup social durant un període de temps relativament curt; i en acabant, marcs mentals, patrimoni cultural i sistemes de creences durant un període més llarg. L'objecte d'estudi que defensa per a la història de les mentalitats és el dels mites i les creences, dimensions que per la seua pròpia naturalesa escapen a la història econòmica, el domini preferit dels predecessors de Duby. La història de les mentalitats dona així sentit, i un model, a la societat.

Robert Mandrou aborda també la definició de la història de les mentalitats i publica un article sobre el tema per al vuité volum de l'Encyclopaedia Universalis el 1968. Per a ell, la història de les mentalitats és el mitjà pel qual és possible escriure una història total. Proposa una perspectiva global que se centre en els moviments de les mentalitats. Seguint aquest enfocament, Robert Mandrou expressa serioses reserves sobre la psicoanàlisi. Segons ell, els mètodes psicoanalítics sols són rellevants per a l'individu i no es poden aplicar a grups ni a la societat en conjunt. En la pràctica, va afavorir un enfocament cultural basat en fonts escrites.

Philippe Ariès i Michel Foucault Philippe Ariès, historiador de l'Escola dels Annals, és especialment conegut pels seus dos estudis sobre la família i la mort: L'Enfant et la vie familiale sous l'Ancien Régime* (El xiquet i la vida familiar sota l'Antic Règim) i L'Homme devant la mort* (L'home davant la mort). En aquestes obres, Ariès defensa una interpretació psicològica de la història, que anomena "l'inconscient col·lectiu". Segons ell, aquest inconscient explica tots els fenòmens històrics. Per a demostrar-ho, pren l'exemple de la contracepció, i afirma que el canvi de mentalitat ha modificat el poder de la ideologia religiosa i l'acceptació dels mètodes anticonceptius. L'anàlisi històrica consisteix en el procés d'institucionalització de creences i representacions. El concepte de mentalitat permet una comprensió més clara de la "transició a la modernitat".

Michel Foucault, tot i ser filòsof, també deixà la seua empremta en la recerca històrica quan es va fer "historiador" i va abordar la història de les mentalitats. De fet, segons ell, aquesta història ja no és simplement un afegit a la història social. Ja no descriu simplement, sinó que reconstrueix la totalitat de l'univers mental. Fins i tot si la seua idea no és original, perquè els fundadors de l'Escola dels Annals ja l'havien pressuposada, Michel Foucault també afirma que hi ha una discontinuïtat en les formes de pensar entre les diferents èpoques i rebutja la idea d'una consciència que transcendeix la història. La seua hipòtesi sociològica el porta a substituir el concepte de mentalitat pel de representació, ja que produeix el món social o és produïda per aquest. Quan articula coneixement amb poder, Michel Foucault està convençut que el sistema social és, sobretot, un sistema mental. En aquest sentit, s'alinea amb Philippe Ariès. Per a tots dos, la institucionalització és el fonament social, i basen l'anàlisi en la recerca històrica. Michel Foucault també va forjar el concepte d'episteme, que, segons ell, és l'esperit d'una època que es podria concebre en un inconscient col·lectiu, i que imposaria els mateixos valors i sistema de justificació a tot el món. Aquest concepte requereix la unitat mental d'una època, fins i tot d'inconscient, i en aquest sentit s'alinea amb el concepte de mentalitat de la primera generació dels Annals.

Jacques Le Goff