La Cathédrale blessée, op. 107, és una obra de la compositora Mel Bonis, que data del 1915.
Composició Mel Bonis va compondre La Cathédrale blessée per a piano el 1915. Ambdós manuscrits porten aquesta data, amb les anotacions «Publicat per Eschig, 1930" «en memòria del Sr. Lucien Augé de Lassus". L'obra va ser, tanmateix, publicada per Eschig el 1929 i després reeditada el 2004 per l'editorial Furore.
Anàlisi L'obra va ser composta durant la Gran Guerra, i sembla ser l'única peça d'aquest període. Va ser escrita en resposta al bombardeig de Reims el setembre de 1914. Tot i que l'obra és l'única d'aquest període, pertany a un grup d'obres amb altes exigències tècniques, que evoquen una estètica simbolista a través del seu estil musical i el títol.
Segons François de Médicis, aquesta obra ofereix un ric exemple de referències intertextuals. Lucien Augé de Lassus va ser un arqueòleg, poeta i dramaturg francès que va escriure llibrets per a diversos compositors, entre ells Camille Saint-Saëns. Segons el Bulletin de la Société pour la protection des paysages de France"Lucien Augé de Lassus", Bulletin de la Société pour la protection des paysages de France 14/76 (décembre 1915), p. 1-3, el bombardeig de la catedral de Reims va afectar profundament el poeta. Va morir el 19 de desembre de 1914, i el Bulletin emfatitza que els danys infligits a la catedral poden haver accelerat la seva mort. El títol de l'obra recorda La Cathédrale engloutie (La catedral enfonsada) de Claude Debussy, la desena peça del primer llibre de Préludes, i la música també en fa al·lusió. Els acords en valors de negra descriuen arcs ascendents i descendents, «com ogives sòniques amb harmonies tan iridescents com els colors dels vitralls." De la mateixa manera, la indicació mètrica de la peça és propera a la de Debussy. «L'obra de Bonis es troba en 6/4, mentre que el de Debussy és en 3/2. Tanmateix, mentre Debussy presenta una melodia modal inspirada en el cant pla i una línia d'orgue, Bonis cita el Dies irae. Aquest últim es presenta en forma de marxa fúnebre marcada, posada en moviment per la combinació de contratemps en el baix i síncopes en les veus interiors. L'himne emergeix després d'un gran arpegi que puja del greu a l'agut en un fortissimo i després torna a les profunditats del baix. Els compassos 24 a 34 recorden el Gibet del tríptic Gaspard de la nuit de Maurice Ravel, amb el seu toc fúnebre i el seu color harmònic característic. De fet, aquests compassos exploten diferents transposicions de l'escala octatònica amb acords de sèptima dominant les arrels dels quals estan separades per un tríton. La compositora acaba la peça amb una dissonància lúgubre explotant el contrast entre la nota més baixa del teclat, la natural, i la tonalitat principal de l'obra, sol sostingut.
Referències
Bibliografia
Categoria:Composicions musicals del 1915 Categoria:Obres de Mel Bonis Categoria:Composicions per a piano de la dècada del 1910 Categoria:Composicions per a piano sol