miniatura|Portada de Robida, Le Petit Français illustré, 16 de maig de 1903. La història del còmic a França comença a finals del segle XIX.
Context cultural A França, a finals del segle XVIII, es troben làmines d'imatges en format de vinyeta impreses en sèrie per l'Imagerie d'Épinal, sèries que segueixen la tradició de les publicacions venudes pels venedors ambulants, per exemple, la Bibliothèque bleue, llibrets populars i molt il·lustrats la circulació dels quals es remunta al segle XVII. Inicialment impresos a partir de gravats en fusta i acolorits amb plantilles, generalment es presentaven com a dibuixos a pàgina completa i presentaven temes populars (imatges religioses, cançons, cançons infantils, endevinalles, història francesa, etc.), però també apareixien làmines de vinyetes amb text explicatiu col·locat sota la vinyeta. El 1820, un dels principals fundadors de l'Imagerie d'Épinal, Jean-Charles Pellerin, va adoptar la litografia i, 10 anys més tard, la tècnica de cromolitografia de Godefroy Engelmann. Les imatges de "pàgina completa" van passar ràpidament a ser conegudes com a "cromos", sinònim de colors brillants, per explicar els grans esdeveniments de la història francesa. Les pàgines de vinyetes són els gravats tradicionals d'Épinal. Tan bon punt es converteixen en làmines compostes d'imatges amb una seqüència lògica, finalment són "històries en imatges"
Molt més tard, il·lustradors famosos com Caran d'Ache i Benjamin Rabier van treballar per a l'Imagerie d'Épinal. Aquests gravats, sovint enquadernats en llibres o àlbums de tapa dura, eren venuts per venedors ambulants que van garantir el seu èxit; entre 1870 i 1914, es van vendre més de 500 milions de gravats.Forcadell (1989), . Jean-Charles Pellerin va ser sens dubte el creador de la "històries en imatges" i un precursor de les editorials de còmics."
A finals del XIX XIX Al , a diferència dels Estats Units, on la premsa és informativa i familiar, la premsa francesa és una premsa d'opinió dirigida a un públic adult i polititzat; alguns diaris s'especialitzen en el gènere satíric, fent un ús extensiu de la caricatura, com ho exemplifica Honoré Daumier a Le Charivari, o el gènere de la novel·la popular amb els seus serials sovint il·lustrats, com ara Mon Journal, en què Christophe va començar com a il·lustrador el 1887.
La creació d'una premsa infantil a França Publicacions periòdiques il·lustrades França és l'origen d'una premsa especialitzada dirigida a una clientela específica, diaris il·lustrats per a joves i inicialment per a la joventut burgesa.
El 1873, la llibreria Hachette va llançar Le Journal de la jeunesseSamuel Minne, « Le Journal de la jeunesse, l'année 1978 - Hachette », sur amicaledesnidsapoussiere.over-blog.com, 27 mars 2014. i, el 1881, Mon journal. Va ser en aquesta darrera publicació que Christophe va lliurar els seus primers dibuixos recreatius el 15 de setembre de 1887.Christophe a déjà publié des dessins l'année précédente, mais d'ordre didactique, dans Henri Gossin, Georges Colomb, Leçons d'histoire naturelle à l'usage des écoles primaires, Garnier, 1886. Il fournit ensuite 57 illustrations pour Georges Robert, La Science des armes : l'assaut et les assauts publics, le duel et la leçon de duel, Garnier, 1887. François Caradec, Christophe, Paris, Horay, 1981, 77, 82. L'"Histoire drolatique de maître Pierre", una tira còmica de dues pàgines, sense bafarades de diàleg (el text està imprès sota cada vinyeta).François Caradec, op. cit., 90. — «Histoire drolatique de maître Pierre », sur gallica.bnf.fr. I va ser a Le Journal de la jeunesse que la va publicar a la primera meitat de 1889 "Une partie de campagne", una sèrie il·lustrada amb la família Cornouillet.Le Journal de la jeunesse : 1889, premier semestre, sur gallica.bnf.fr, Paris, Hachette, 112, 127, 143, 160, 175, 191, 207 et 208, 224, 239 et 240, 255. Tota editorial vol la seva pròpia revista il·lustrada. El 1898, Tallandier va publicar L'Illustré national i el 1904, Jeudi Jeunesse. Fayard, el 1903, va oferir La Jeunesse illustrée, a la qual va contribuir Benjamin Rabier.BDM Trésors de la bande dessinée, Béra, Denni, Mellot (2004). Totes aquestes publicacions periòdiques il·lustrades per a joves contenien textos acompanyats d'il·lustracions, però, excepte la "Histoire drolatique de maître Pierre"— res que s'assembli a una tira còmica.
El 1889, l'editor Armand Colin va llançar Le Petit Français illustré: diari d'escolars. A l'agost, la família Cornouillet de Christophe hi reapareix amb el cognom Fenouillard, però ja no en forma de text il·lustrat: si no en forma de còmic. La primera aventura de la família, en cinc pàgines, els porta a visitar l'Exposició Universal que es va celebrar a París aquell any.« Christophe - Georges Colomb (1846-1945) », sur loicdauvillier.com . Les tribulacions de la família Fenouillard apareixerien així com una sèrie fins el 1893, quan els editors Armand Colin les van recopilar en un àlbum.H. Filippini (2005) . Christophe sap jugar amb el marc, com a la pàgina de "Premier départ", no dubta a mostrar només una part de l'escena. El senyor Fenouillard, assegut en una cadira, inspecciona el tauler de sortides del tren, però l'hàbit de "gaufrier" no permet emmarcar l'escena verticalment. Christophe dibuixa la part superior de l'escena al següent panell amb el peu de foto "Les dimensions del dibuix anterior ens han obligat a tallar el Sr. Fenouillard en dos, aquesta figura simplement pretén mostrar la continuació de l'excel·lent comerciant a persones d'intel·ligència limitada i imaginació feble." Christophe és, efectivament, el predecessor de Fred i Gotlib".B. Peeters (1998) .
Christophe, el nom real del qual era Georges Colomb (no menyspreava els jocs de paraules), i que afirmava estar influenciat per Töpffer, havia aconseguit sintetitzar les innovacions dels seus predecessors. Enllaçava imatges com Töpffer, utilitzava el primer pla introduït per Busch i sabia sostenir una història com el millor novel·lista en sèrie. Per satisfer el seu doble públic adult i infantil, va desenvolupar les seves històries en dos nivells d'interpretació mitjançant l'ús de dobles significats.D. Dupuis (2005) .
L'èxit genera èxit, i La Famille Fenouillard serà seguida del 1890 al 1896, per Les Facéties du sapeur Camember, que mai aconsegueix fer desaparèixer la terra d'un forat a un altre, va ser seguida del 1893 al 1899 per L'Idée fixe du savant Cosinus i la seva meravellosa invenció: l'Cosinusanemelectroreculpedalicoupeeventombrosoparacloucycle, i del 1893 al 1904 per Les Malices de Plick et Plock. Va començar Haut et Puissant Seigneur, baron de Cramoisy el 1899, però la va deixar inacabada per complir amb les seves obligacions acadèmiques. Totes les seves històries il·lustrades van ser publicades en àlbums de format apaïsat per Armand Colin a partir del 1903.
Els especialistes en còmics consideren que Christophe és el creador del gènere a França,A. Baron-Carvais (1985), . però sobretot qui va fer de la publicació periòdica el mitjà preferit per als còmics, en lloc de l'àlbum, tot i que aquest últim va continuar existint.T. Groensteen (2005) . Però qui va introduir una nova manera de publicar còmics el 1905 va ser l'editor Gautier-Langereau amb La Semaine de Suzette.
Aquesta és la primera publicació periòdica il·lustrada especialitzada en joves, i més concretament, en dones joves de famílies bones. És en aquest diari que apareix el número 1 de Bécassine, dibuixada per Joseph Pinchon, basada en una història (el terme "guió" encara no s'utilitzava) de Caumery, que no era altre que Maurice Languereau, nebot de l'editor.A. Baron-Carvais (1985), . La llegenda diu que el director del diari va demanar, a l'últim moment, una tira còmica a l'estil de Monsieur Christophe per omplir les seves pàgines. Aquests dos autors crearien 110 aventures per a Annaïck Labornez, natural de Clocher-les-Bécasses. El primer àlbum es va publicar el 1913, seguit de 26 més fins al 1939.
Els «illustrés» miniatura|El llibret Pieds Nickelés de Louis Forton Els cinc germans Offenstadt (Charles, Edmond, Georges, Maurice i Nathan) van unir forces per crear una editorial. Les seves primeres publicacions, dirigides a un públic adult, eren força vulgars, com Le Tombeau des vierges (La tomba de les verges). Després de diversos intents, van decidir, contràriament a la tendència predominant, dirigir-se a una clientela popular, en lloc de burgesa. Van llançar per primera vegada L'Illustré el 1902, una publicació periòdica destinada a un gran èxit vint anys més tard amb el nom de Petit illustré (Poc il·lustrat). Després, el 1908, van publicar L'Épatant (L'increïble) i, el 1909, Fillette (La nena) per competir amb La Semaine de Suzette (Setmanari de Suzette). Van canviar el nom de la seva editorial a SPE – Société parisienne d'édition (Companyia Editorial Parisenca) – i van continuar el seu impuls amb L'Intrépide (L'Intrèpid) el 1910 i Cri-Cri el 1911, sense oblidar, el 1909, una clientela específica: els militars, amb La Vie de garnison. En deu anys, els germans Offenstadt es van convertir en els principals editors de publicacions periòdiques populars per a joves.D. Dupuis (2005), . Davant d'aquesta allau de títols, només unes poques editorials "benintencionades" s'embarquen en l'aventura.. L'any 1906, La Bonne Presse va llançar L'Écho de Noël i Le Petit Parisien va publicar Nos loisirs, el 1910 va sortir la publicació de Ma récréation, totes aquestes publicacions periòdiques adreçades a una clientela burgesa, a diferència de la SPE.
A Bécassine, una jove criada bretona al servei de la marquesa de Grand'Air, dirigida a la joventut burgesa, els germans OffenstadtL'editorial Offenstadt va pagar 1.000 francs (el 1908) a Tristan Bernard, que va fer representar una comèdia d'un acte titulada *Les Pieds nickelés* al Théâtre de l'Œuvre el 15 de març de 1895. Segons Tristan Bernard, aquesta expressió significa "aquells que no estan disposats a treballar perquè tenen els peus de níquel, massa preciosos per caminar i treballar"; anteriorment, tenir peus "niclés" (o "aniclés", "anniquelés") significava que patien d'una "nodritura", raquitisme o paràlisi. Quid (2007). s'oposarien, a L'Épatant, a Les Pieds Nickelés de Louis Forton, dirigida a un públic popular. L'èxit de Croquignol, Filochard i Ribouldingue va ser immediat, el vocabulari "popular". Les expressions d'argot, el to antiburgès i gairebé anarquista van agradar a tota la classe treballadora, tant adults com nens.D. Dupuis (2005), . No va ser fins al 1965 que les seves aventures es van publicar en format d'àlbum. La SPE (Société Publique d'Éditions Populaires) només havia publicat les seves aventures completes en petits llibrets coberts de paper durant la Primera Guerra Mundial, entre 1915 i 1917.P. Gaumer (2004) .
De la mateixa manera, els germans Offenstadt contrarestarien La Semaine de Suzette amb la seva revista Fillette. Encarregarien el text a Jo Valle i les il·lustracions a André Vallet, que crearia L'Espiègle Lili. Aquí també, l'èxit seria rotund, ja que Fillette va ser la primera revista que es va publicar dues vegades per setmana, els dijous i els diumenges. Valle va crear una heroïna que creix amb els seus lectors; mentre que al principi de la història Lili és una noia entremaliada que ha de ser enviada a un internat, al final de l'aventura, el 1923, es casa amb un aviador.H. Filippini (2005) .