miniatura|Primera pàgina d'un exemplar de la Bíblia de Gutenberg, Universitat de Texas, Austin El Renaixement alemany forma part dels moviments del Renaixement nòrdic. Fou un moviment cultural i artístic que s'estengué sota la influència del Renaixement italià entre els intel·lectuals i artistes alemanys dels segles XV i XVI. Aquesta difusió fou conseqüència de les estades d'artistes alemanys a Itàlia. L'admiració per la cultura clàssica estimulà la creació d'acadèmies a Alemanya i va proporcionar als científics l'oportunitat de centrar-se en la realitat del món. Aquest fou un punt d'inflexió important en la història alemanya.
Entre els importants centres culturals d'Itàlia i Flandes, durant el segle XV, els països de parla alemanya van lluitar per crear una escola artística capaç de competir amb altres escoles europees. Només amb unes poques figures decisives, entre elles l'eminent Albrecht Dürer, que entre finals del segle XV i el començament de XVI, els territoris alemanys van adoptar plenament els temes renaixentistes, amb objectius memorables i una influència duradora en l'art dels estats veïns.
El mateix Dürer inventà la traducció del mot Renaixement, Wiedererwachung ('Vigilància de la revisió'), confirmant així que era conscient de la importància d'aquest procés històric.
Moltes àrees del coneixement es van influenciar per la difusió de l'humanisme renaixentista en els estats i principats alemanys. Es van fer progressos significatius en l'arquitectura, l'art s i la ciència. Alemanya va produir dos esdeveniments que dominarien el segle XVI arreu d'Europa: la impremta i la Reforma protestant.
Amb la Reforma protestant, l'art també va servir per a la propaganda religiosa; posteriorment, les representacions figuratives es van veure com un mal costum vinculat a l'ostentació del catolicisme romà, i començà una veritable iconoclàstia, que culminà després del 1530.Zuffi, Cinquecento, cit., pàg. 60. En aquest sentit, Lluís I (rei de Baviera) va escriure el 1842 "On hi havia la Reforma, l'art figuratiu es trobava baix".Cit. en Porcu.
En l'evolució posterior del nacionalisme romàntic, el record del Renaixement alemany alimentà la Revolució alemanya de març i els desigs d'unificació alemanya.
Context general El Renaixement impulsà un renovat interés en l'aprenentatge clàssic i també fou resultat d'un ràpid desenvolupament econòmic. A començament del segle XVI, Alemanya (és a dir, el Sacre Imperi Romanogermànic) era una de les àrees més pròsperes d'Europa, malgrat un nivell d'urbanització relativament baix en comparança amb Itàlia o els Països Baixos. Es va beneficiar de la riquesa d'alguns sectors com la metal·lúrgia, la mineria, la banca i els tèxtils. El més important és que s'hi va crear la impressió de llibres, i els impressors alemanys dominaren el nou comerç en la majoria dels altres països fins al segle XVI.
Alemanya ja tenia universitats de renom, set de les quals es van construir entre els 1348 i 1409. En aquests centres, les humanitats es van introduir després del 1440, sobretot per la influència de Johannes Reuchlin, Peter Luder, Ulrich von Hutten i Gregor Reisch. Els erudits de parla alemanya assistien a conferències a Llombardia i Toscana i van aportar idees humanistes. El coneixement del grec, el llatí i l'hebreu es va convertir ràpidament en part del repertori intel·lectual dels erudits alemanys. També es llatinitzaren els noms, seguint l'exemple dels humanistes italians: Crotus Rubeanus i Pierius Graecus, Capnion i Lupambulus Ganymedes, John Œcolampadius i Philip Melanchthon en són alguns exemples.
Alemanya es va fragmentar en desenes de poders locals, sense que l'autoritat imperial pogués imposar-hi el seu poder a sobre, com passava a l'estat francés o anglés. Els vastos territoris de parla alemanya estaven dividits en principats pràcticament autònoms, alguns de grans, altres de minúsculs, a vegades governats per un senyor, a vegades per un bisbe, als quals s'afegien les ciutats imperials lliures, dotades d'estatuts especials que els atorgaven importants privilegis comercials i una gran autonomia administrativa. Entre aquestes, destaquen les ciutats hanseàtiques.
Alguns prínceps alemanys, com ara Maximilià I, emperador del Sacre Imperi Romanogermànic, i el duc Eberard V de Württemberg, tingueren un paper important en la fundació de noves universitats i en el patrocini d'acadèmics. Les ciutats d'Estrasburg, Nuremberg, Augsburg i Basilea foren centres intel·lectuals que atreien acadèmics com ara Jacob Wimpfeling, Sebastian Brant, Konrad Peutinger, Hartmann Schedel i Willibald Pirckheimer, i artistes com ara Albrecht Dürer i Hans Holbein el Vell. Malgrat que l'esperit del Renaixement es va estendre, el Renaixement alemany conservà un caràcter diferent del d'Itàlia. Per exemple, l'art gòtic va rebre molt poca influència dels estils del sud d'Europa.
Patrimoni gòtic miniatura|Konrad Witz, La crida de Pere (1444) Al llarg del segle XV, Alemanya estava dominada per la influència del gòtic, amb algunes característiques distintives, molt apreciades fins i tot a l'estranger. Entre les àrees més actives artísticament, que sovint coincidien amb les que tenien les economies més pròsperes, destaquen les ciutats hanseàtiques (amb artistes com Bernard von Minden i el mestre Francke), així com Colònia (el bressol de l'"estil suau" de Conrad von Soest o Stephan Lochner), Basilea (amb l'estil sever i monumental de Konrad Witz), Alsàcia (Martin Schongauer i Nikolaus Gerhaert de Leiden).
El concepte de "Renaixement del Nord" o "Renaixement alemany" és una mica confús a causa de l'ús continuat de l'ornamentació gòtica fins al segle XVI, fins i tot en obres que són renaixentistes en el tractament de la figura humana i en altres aspectes. L'ornamentació clàssica té poc de ressò històric en gran part d'Alemanya, però en altres aspectes, segueix els desenvolupaments molt ràpidament, sobretot en l'adopció de la impressió dels tipus mòbils, una invenció alemanya que roman quasi com un monopoli alemany durant unes dècades, i que els alemanys duen per Europa.
Humanisme Obertura a l'humanisme "Els artistes alemanys passen a segon pla, els italians, en general àvids de glòria, et donen la mà i els francesos et saluden com un mestre." (Christoph von Scheurl, 1509). miniatura|Michael Pacher, Altar dels quatre pares de l'Església (cap al 1483) El primer artista alemany important que va entrar en contacte amb l'humanisme italià fou, a la regió alpina, Michael Pacher, pintor i escultor que treballava al taller de Francesco Squarcione de Pàdua (el mateix taller d'Andrea Mantegna), i aconseguí el domini d'un estil en què la riquesa de l'ornamentació típicament gòtica s'integra en espais disposats en perspectiva. La seua barreja de racionalitat anatòmica i espacial italiana i intensos valors expressius nòrdics donà com a resultat un estil atípic, un dels més singulars de l'art europeu de la segona meitat del segle XV.
Durant aquests anys, l'art alemany creà models de devoció que tingueren una àmplia distribució. Entre aquests hi havia la Schöne Madonna (Bella Mare de Déu), derivada de prototips francesos però amb una dolçor més intensa, el Crist de les Palmes, és a dir, Crist damunt l'ase del Diumenge de Rams, les Crucifixions carregades d'accents patètics, el Vesperbild o la Pietat amb la Mare de Déu sostenint el Crist mort sobre els genolls.
Entre les figures més destacades d'aquest període hi ha artistes com ara Hans Multscher, pintor i sobretot escultor que treballà al sud d'Alemanya fins al Tirol i els Alps; i Hans Memling, alemany de naixement però destinat a esdevenir un artista de primer ordre de la pintura flamenca.
Humanisme nòrdic miniatura|Dürer, Al·legoria de la filosofia (1502) La invenció de la impressió de tipus mòbils a Magúncia per Johannes Gutenberg el 1455 fou una veritable revolució cultural que, en poques dècades, dugué a una propagació sense precedents de llibres, que eren més barats i ràpids de produir, amb conseqüències significatives per a l'alfabetització, l'educació i la difusió de la cultura arreu d'Europa.Zuffi, Atlante, op. cit., pàg. 194. Com a lliurepensador, humanista i inventor, Gutenberg va créixer dins del Renaixement. La impremta de Gutenberg va permetre als humanistes, reformadors i altres, fer circular les seues idees. Gutenberg també és conegut com a creador de la Bíblia de Gutenberg, una obra crucial que marcà el començament de la impremta i de l'era del llibre imprés al món occidental.
A la fi del segle XV, l'accés a la cultura humanista ja no es limitava a uns quants centres avantguardistes, sinó que s'estenia al llarg de les rutes comercials de tot el continent. L'àrea del nord en general era un focus de fermentació intel·lectual, amb molts contactes amb l'humanisme italià. Mentre la cultura clàssica s'estenia d'una banda, les crides a una religiositat més intensa i directa es feren com més anava més urgents, de l'altra, en oposició cada vegada més oberta als escàndols de la Cúria pontifícia. El protagonista d'aquest període fou Erasme de Rotterdam, i Conrad Celtes, Johannes Reuchlin, els intel·lectuals de la Universitat de Viena i mecenes aculturats, com ara els electors, ducs, cardenals i financers.Zuffi, Cinquecento, op. cit.
Mentre que d'una banda començava el declivi de la Lliga Hanseàtica, de l'altra molts centres prosperaven, des d'Alsàcia fins al Rin, fins a la rica i culta Basilea.
Conrad Celtes (1459–1508) és un dels humanistes alemanys més importants. Va estudiar a Colònia i Heidelberg, i després viatjà per tota Itàlia recollint manuscrits llatins i grecs. Molt influenciat per Tàcit, va emprar Germània per a presentar la història i la geografia alemanyes. En acabant, es va dedicar a la poesia, en la qual lloava Alemanya en llatí. Johannes Reuchlin (1455–1522) fou la figura més important en l'ensenyament de la cultura mundial a Alemanya durant el Renaixement. Erudit de grec i hebreu, i graduat i més tard professor a Basilea. Tot i això, després de deixar Basilea, va haver de començar a copiar manuscrits i a fer aprenentatges en el camp jurídic. És més conegut pels seus estudis hebreus. A diferència d'altres pensadors d'aquest període, Reuchlin va estudiar hebreu amb l'objectiu de purificar el cristianisme, fins i tot creant una guia per a la predicació en la fe hebrea. Aquest llibre, titulat De Arte Predicandi (1503), és una de les seues obres més conegudes d'aquest període i trobà resistència per part de l'Església Catòlica Romana.
El paper dels prínceps alemanys Maximilià I Vinculat també a Itàlia per llaços matrimonials, culte i imbuït d'humanisme, Maximilià I temptà de donar una nova aparença, majestuosa i clàssica, al seu imperi, arrelat principalment a l'àrea alpina, des de Suïssa fins a Trieste. El 1501, entrà a la Universitat de Viena, aleshores encara dominada per l'escolàstica, amb el seu collegium poetarum et mathematicorum d'influència humanista, i hi convidà molts intel·lectuals i humanistes italians com a professors.Zuffi, Atlante, op. cit.
Maximilià va establir la cort a la petita però elegant Innsbruck, al Tirol central, en què va engegar importants projectes artístics, com ara una sèrie de gravats commemoratius i la creació d'una sèrie d'estàtues colossals de bronze destinades a la seua tomba. Els artistes més importants del seu temps se li van presentar, des de Albrecht Dürer fins a Albrecht Altdorfer, des de Lucas Cranach el Vell fins a Hans Burgkmair, i l'escultor Peter Vischer el Vell, el poeta Conrad Celtes, el geògraf Georg Peutinger, l'astrònom Erhard Etzlaub i l'humanista Willibald Pirckheimer. Mentre que l'arquitectura de la cort es mantenia unida a l'art gòtic, en pintura es creà l'Escola del Danubi, basada en un major predomini del paisatge sobre les figures, que tingué un gran ressò internacional.