miniatura|400x400px|Esquema: comparació de les muntanyes més altes del món L'orometria és la branca de la geografia física que té per objecte el mesurament de les muntanyes. L'orometria mesura l'altitud de les muntanyes, la prominència, l'isolament i la verticalitat. L'estudi oromètric produeix dades del relleu i la forma de les muntanyes, els altiplans, les serralades i els sistemes muntanyosos.
Altrament, l'altimetria dins la topografia, s'ocupa de mesurar l'altitud de llocs i regions de la Terra de forma més general. L'orometria i l'altimetria utilitzen els mateixos mètodes, aparells i tècnologies.
Els mètodes A l'inici dels primers mesuraments només s'arribava a establir l'altitud mitjana de les serralades i de les valls que les envoltaven. Amb aquestes dades s'establí l'indentació del relleu (cresteria) i més endavant es concretà l'altitud mitjana de les línies divisòries d'aigües. Posteriorment, un dels avenços més importants va ser el dibuix de les corbes hipsomètriques. En la història del mesurament de l'altitud de les muntanyes, hi ha hagut, tres mètodes, partint del nivell del mar o de les planes adjacents: el mètode geodèsic, el mètode baromètric i el mètode del punt d'ebullició. El mètode geodèsic és el més antic però alhora és el més precís dels usats fins a mitjan del segle XX. L'anivellament és l'única tècnica topogràfica que en l'antiguitat va tenir una precisió comparable a la precisió de l'anivellament modern, atès que la gravetat és una llei natural inexorable. En la triangulació s'ha assolit una gran precisió, però l'exactitud no ha pogut anar més enllà malgrat les correccions introduïdes per a la refracció atmosfèrica. En la determinació de l'altitud des del mar, cal una xarxa important d'estacions i punts intermedis situats en diferents elevacions, on cadascun està sotmès a un marge d'error, entre ± 0,04 metres i ± 3 metres, depenent de la situació. Els sistemes de navegació i posicionament global (GPS, GLONASS, GALILEO, BEIDOU, QZSS) també ofereixen dades de l'altitud en una coordenada establerta. La precisió depèn de la quantitat de satèl·lits disponibles en un lloc i de la calibració adient del dispositiu receptor.miniatura|Vèrtex geodèsic de l'Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) número 289123027, a prop del Turó d'en Gras, Collserola
Mètode geodèsic Atricles principals: Geodèsia; Triangulació
S'utilitza la triangulació en una xarxa de punts o vèrtexs geodèsics sobre una superfície geogràfica que serveix per a determinar la posició geodèsica de qualsevol punt dins d'aquesta superfície. Hi ha uns punts principals, els vèrtexs geodèsics de primer ordre, que han estat determinats mitjançant múltiples mesures per a minimitzar el marge d'error. La resta de punts, calculats a partir dels vèrtexs de primer ordre, reben el nom de vèrtexs de segon ordre, i de tercer ordre i quart ordre, atesa la precisió de les mesures. Amb la mesura dels angles i els catets dels difertents triangles, es poden saber les distàncies i les altituds dels punts situats dins de la xarxa. Es pot realitzar la mateixa operació de manera individualitzada per a un cim en concret, però cal establir, prèviament, uns punts intermedis o adjacents dels quals es conegui la distància i l'altitud. El càlcul d'una altitud mitjançant la trigonometria es basa en el teorema de l'altura on, en un triangle rectangle, el quadrat de l'altura relativa a la hipotenusa és igual al producte de les projeccions dels catets sobre la hipotenusa i el teorema del catet on, en un triangle rectangle, el quadrat de cada catet és igual al producte de la hipotenusa i la seva projecció sobre ella.
Mètode baromètric miniatura|275x275px|Mesurament amb de teodolits al volcà RuapehuArticles principals: Altimetre; Fórmula baromètica miniatura|Mesurament amb l'altímetre baromètric al cim del Matterhorn (4.478 m) a prop de Zermatt, Suïssa. L'altímetre baromètric és l'aparell més comú de tots els tipus d'altímetres i també el més antic. Fou inventat cap al 1880 pel físic francès Louis-Paul Cailletet (1832-1913), malgrat que els pioners en les ascensions aerostàtiques ja empraren baròmetres per calcular les altures assolides. El funcionament es basa en la relació entre pressió i altitud, atès que la pressió atmosfèrica baixa amb l'altitud, aproximadament, 1 hPa per cada 8,2 metres d'altitud. Es pren com a base de referència el nivell del mar, però el seu funcionament precís està condicionat pels canvis meteorològics. L'altímetre marca els canvis de volum que experimenta una càpsula tancada que conté gas a certa pressió, que són traduïts en mesures d'altitud, a partir d'una pressió prefixada o calibrada que s'usa per corregir la mesura davant els canvis de la pressió atmosfèrica (pressió de referència).
Mètode termomètric Article principal: Termometria
L’aigua bull a 100°C a nivell del mar quan s’igualen la pressió ambiental i la pressió del vapor de l’aigua calenta. A menor pressió, l’aigua bull a menor temperatura. Amb aquest mètode es van definir les altituds en les primeres exploracions a l'Himàlaia. Amb un fogó, un cassó d’aigua i un termòmetre. La fórmula és: Altitud = Temperatura aigua a nivell del mar (100°C) menys Temperatura a la que bull on som, dividit per 0,00337 (que és la constant de disminució de la temperatura d’ebullició segons la pressió ambiental). A 6.500 metres d’altitud, l’aigua bull a 77,5°C. L'aparell va rebre diversos noms: aparell hipsomètric, termobaròmetre o baròmetre termomètric, termòmetre de muntanya, termòmetre hipsomètric, depenent de l'objectiu científic. Iniciat el segle XX, l'aparell fou usat només per a calibrar els termòmetres.
Mètode fotogramètric miniatura|Altímetre de radar o radioaltímetre muntat en una avioneta. Article principal: Fotogrametria
Amb els primers vols a motor s'inicià l'etapa de la fotogrametría aèria, utilitzada per calcular l'altitud de les muntanyes del planeta. Permet elaborar una cartografia precisa de coordenades 3D sobre el terreny, utilitzant les coordenades 2D mesurades en parells de fotografies dels mateixos punts del terreny. A partir de dues o més fotografies aèries d'una muntanya, preses des de diferents perspectives poc distants, es pot calcular la distància entre la càmera i el cim. Coneixent l'altitud des d'on s'ha pres la fotografia (càmera) i l'enfocament (focus), es pot arribar a mesurar l'altitud d'una muntanya amb gran precisió.
Altímetre de radar Article principal: Altímetreminiatura|Els altímetres de radar dels satèl·lits mesuren l'alçada des de la superfície de l'oceà (nivell del mar) i també des de l'el·lipsòide terrestre. Els altímetres de radar o radioaltímetres són instruments indicadors de l'altura de vol d'una aeronau des d'on s'utilitzen les propietats telemètriques del radar. El radar emet polsos d'ones de ràdio cap al sòl, que reboten en la superfície i retornen a l'aeronau sobrevolant. Calculant el temps que ha tardat el senyal en fer els dos recorreguts, es pot calcular l'altitud a la que està un cim respecte de l'altitud de l'aeronau.
GNSS Articles principals: Sistema Global de Navegació per Satel·lit; Altimetria per satèl·lit
El GNSS permet obtenir l'altitud en un lloc o en el cim d'una muntanya. Amb tot, les dades d'altitud en un dispositiu poden variar per les condicions meteorològiques, pels tipus de sensors que utilitza el dispositiu i també per l'ajustament dels paràmetres: dades d'altitud, calibratge del baròmetre, o l'altitud mínima des d'on s'acumula l'ascens. Les diferents marques i models de dispositius i les aplicacions, poden calcular les altituds de forma diferent. En el pla horitzontal, la precisió del GNSS és força alta, però no tant en el pla vertical, a causa de la diferent posició relativa dels satèl·lits respecte al receptor. Un altre problema que pot sorgir és la manca de dades per la pèrdua de cobertura. La precisó de l'altitud en dispositius domèstics s'aproxima a ± 3 metres. Per a mesuraments professionals de major precisió calen aparells receptors més sofisticats situats al cim a mode d'una antena assolint una precisió de centímetres. La tècnologia del GNSS diferencial, assistida per programes d'ajustament, que utilitza simultàniament dos receptors, un receptor situat al cim i un altre en un d'altitud coneguda o un vèrtexgeodèsic pròxim, s'arriba a una precisió màxima.
LIDAR Article principal: LIDAR
El LiDAR (Light Detection And Ranging) és un instrument que mesura la distància dels objectes situats al seu entorn a través de polsacions fotòniques (eixams de fotons) que es reflecteixen cap a un sensor que cronometra el temps de recorregut d'anada i tornada de la polsació. Atès el temps emprat per la polsació, es pot fer el càlcul de la distància a l'objecte. La tecnologia es desenvolupà als anys 60 del segle XX, i s'aplica en la creació de models tridimensionals d'objectes i del terreny. El mateix sensor adaptat al ventre d'una avioneta permet calcular l'alçada d'una muntanya.
Història miniatura|Topògraf mesurant i cartografiant una muntanya a prop de Nant Peris, Gal·les. miniatura|Aparell de punt d'ebullició o hipsòmetre (1913) miniatura|"Zero Point 10D" a Poona. Senyalització del càlcul de l'alçada d'una muntanya mitjançant trigonometria. Les primeres referències que es tenen sobre mesuraments geogràfics són del món grec: Dicearc de Messana, Eratòstenes i també Xenàgores, segons Plutarc, que van fer aproximacions de mesura de la Terra coneguda: ecumene, i determinacions de les distàncies de la lluna i el sol a la Terra. Les principals fonts directes, on es parla d'estimacions de l'altitud fetes per Dicearc, són en textos de Plini, Teó d'Esmirna, Gemin de Rodes i Estrabó. S'afirma que Dicearc donà l'altitud del cim del Pelió en 1.250 passos (1.905 m; essent l'estimació moderna, 1.585 m). Posteriorment, aquests mateixos geògrafs grecs, van establir l'estadi (entre 600 i 625 peus romans) com a unitat de mesura de les muntanyes. En aquests casos no hi ha claredat sobre el mètode emprat per a calcular l'altitud, però es creu el mètode fou la comparació de triangles similars, generalment, triangles rectangles, o el mateix que usà Tales de Milet per mesurar les altures de les piràmides i les distàncies dels vaixells en el mar. Euclides i Heró van concretar el mètode trigonomètric, creant teoria matemàtica i nous instruments topogràfics.
Els instruments utilitzats pels grecs foren la vara de mesurar o l'hodòmetre per a la mesura directa de distàncies, i la diòptra, el quadrant, l'astrolabi i, no tan habitualment, el gnòmon. En els següents 1.800 anys no hi va haver avenços destacables en la precisió geodèsica, a banda de les taules de funcions trigonomètriques i el desenvolupament general de la trigonometria. Però en la pràctica el mètode no va canviar. A l'inici del , s'introdueix la correcció del fenomen de la refracció atmosfèrica.
Willebrord Snel van Royen (dit Snellius) i Jean Picard es van adonar que la mesura de l'altitud de les muntanyes en relació al radi de la Terra es podien precisar amb major exactitud. Calia millors mesuraments de les línies de base i dels angles per minimitzar el marge d'error i també instruments de major precisió. Picard va ser el primer a utilitzar el telescopi de fils creuats. Així, conjuntar els cims i i el radi de la Terra quedava estretament relacionat. Les mesures de Snel a Holanda (1617) van iniciar una nova tècnica més laboriosa i Picard ho feu a França, al cap de 55 anys. Encara però mancaven unes taules fiables per a corregir la refracció atmosfèrica.
La primera mesura geodèsica del Teide (Pic de Tenerife) des que el procediment fou millorat, va ser realitzada per Louis Feuillée el 1724, que usant una cadena d'uns 20 metres i també un quadrant, va calcular l'altitud del pic sobre el nivell del mar en 4.313 m. El 1771 Jean-Charles de Borda i Alexandre Guy Pingré s'acostaren molt millorant-ne el procediment i van obtenir una altitud de 3.711 m. (altitud real 3.715 m.).