La Simfonia núm. 5 va ser composta per Cláudio Santoro el 1955. La primera actuació va ser el 1956 i la va interpretar l'Orquestra del Theatro Municipal do Rio de Janeiro, al Brasil, sota la direcció del mateix compositor. Té una durada d'uns 35 minuts.

Moviments I. Andante Mosso II. Allegro Molto Assai III. Lento. Tema Con Variazioni IV. Moderato

Origen i context La Cinquena Simfonia reflecteix la voluntat de Santoro de fer la seva música més clara i propera que durant els anys quaranta. Durant aquest període, moltes de les seves obres incorporen elements de la música tradicional brasilera. Però, tot i que s’inspira en material folklòric, la seva manera de tractar-lo difereix de la dels altres compositors de l’època, ja que adopta un enfocament més abstracte, sense referències directes a melodies o formes tradicionals.

Sovint s'interpreta al Brasil, però rarament en altres llocs.

Anàlisi musical Tot i que es podria pensar que un compositor brasiler d’aquells anys crearia sota la forta influència d'Heitor Villa-Lobos, Santoro va optar per una via clarament personal. La seva formació amb Nadia Boulanger a París no el va portar tant cap al neoclassicisme francès com cap a una estètica més propera als compositors de l’Europa oriental i, possiblement, a Hindemith. Això es percep amb claredat en el primer moviment de la Simfonia núm. 5, densament polifònic. El llenguatge harmònic s’hi mou dins d’una tonalitat ampliada, sense trencar del tot amb el sistema tonal. Això fa que, malgrat les seves arrels nacionalistes, la música de Santoro no sona tan brasilera com la de Villa-Lobos.

Els elements brasilers hi són presents, però allunyats de qualsevol voluntat folklorista o semipopular, i tampoc no recorden el tractament bartokià, tot i que Bartók pot comptar-se entre les seves influències. Santoro prefereix una elaboració abstracta del material: la percussió d’arrel brasilera, per exemple, es transforma en patrons rítmics aspres i moderns. En el tercer moviment de la Simfonia núm. 5, una melodia procedent del ritu afrobrasiler de Xangô és fragmentada fins a convertir-se en el punt de partida d’una sèrie de variacions.

El moviment inicial es fonamenta en una combinació modal lidi-mixolidi, un recurs habitual en el folklore del nord-est brasiler. Santoro no hi cita cap tema popular concret, però aconsegueix evocar-ne el clima i el color sonor a través d’aquest llenguatge modal.

El segon moviment, amb funció d’scherzo, adopta el caràcter d’una dansa viva i exuberant, marcada per una gran riquesa tímbrica. L’ús destacat de la percussió tradicional brasilera hi aporta un impuls rítmic i un color molt expressius.

El moviment lent adopta la forma d’un tema amb variacions a partir del cant de Xangô, vinculat als ritus afrobrasilers del candomblé, sorgits de la diàspora africana. Aquest mateix material havia estat incorporat anteriorment per figures destacades de la música brasilera, com Heitor Villa-Lobos i Francisco Mignone, que el va integrar en un dels moviments del ballet Maracatú de Chico Rey (1933). En el conjunt de la producció de Santoro, aquest cas constitueix una excepció notable, ja que rarament recorre de manera tan explícita a fonts folklòriques. Habitualment, preferia transformar aquests elements en un llenguatge més abstracte, allunyat de cites o referències directes a la tradició musical brasilera.

Santoro recorre a un mínim de recursos per desenvolupar el finale, basant-lo en un únic tema exposat a l’inici i sotmès a contínues variacions d’harmonització, alternant amb poderosos passatges uníson orquestrals. Ens incorporem al moviment just abans de la coda, on l’escriptura viva de les cordes condueix a una reexposició culminant del tema principal, ara transformada en un coral de metall brillant i majestuós.

Referències

Categoria:Simfonies de la dècada del 1950 Categoria:Composicions musicals del 1956